El que estic vivint actualment em genera una profunda sensació d’impotència i indefensió davant de la mateixa Administració per a la qual treballo com a docent des de fa vint anys.

Tot va començar arran d’unes converses mantingudes en un grup privat de WhatsApp de professorat. Aquestes converses van ser traslladades a diferents instàncies i la meva conducta (el més fort que vaig dir va ser “em sembla de mal gust, de mala persona i de consciència de merda”) va arribar a ser valorada per la direcció d’Escola Andorrana i Inspecció Educativa.

Finalment, el ministeri va decidir no incoar cap expedient disciplinari contra mi. Vaig acceptar aquesta decisió, després d’haver-me defensat davant de la direcció de la meva àrea, prèvia acusació d’un tercer que semblava posar en dubte la meva professionalitat acusant-me d’haver-lo desprestigiat (en un grup de wsp on ell hi estava i mai va contestar…)

Posteriorment, però, vaig tenir accés a la documentació (el senyor que no pertany a la meva administració em va denunciar per injúries, difamació i calúmnies en aquest grup de wsp) on apareixia, anonimitzada “d’aquella manera” una companya de centre relacionada amb aquells mateixos fets i que exerceix també funcions de cap de departament (apareix com a testimoni declarant en cas de judici contra la meva persona en cas de requeriment). Davant d’això, no vaig demanar que fos sancionada, vaig demanar simplement que els fets fossin investigats ja que l’1 de setembre havia de tornar a treballar amb algú que apareix com a testimoni en una denúncia cap a mi (no sé vosaltres, però no podia quedar-me sense fer res).

Vaig demanar aquesta investigació a tots els alts càrrecs (secretaria d’Estat d’Educació, Inspecció Educativa, direcció d’Escola Andorrana, direcció de Formació Andorrana, APDA… em va faltar el bisbe, però no hi veig vinculació possible…)

“Considero que la defensa dels drets dels treballadors no hauria de dependre de quant temps siguem capaços d’aguantar el desgast administratiu al què, personalment, porto sotmesa durant gairebé tres mesos per ser persistent en aquesta defensa que, avui m’ha tocat a mi, però demà li tocarà a un altre”

Actualment, la resposta de l’Administració ha estat que es tracta d’un assumpte “estrictament privat” i que no correspon obrir cap investigació. I aquí és on apareix la contradicció que no aconsegueixo entendre (paraula que ni la IA sap per on ‘pillar-ho’): com pot una conversa privada arribar a ser prou rellevant perquè la meva conducta professional sigui analitzada per la Inspecció Educativa (perdó per expressar-me amb total llibertat en la privacitat d’un grup de wsp…), però deixar de tenir rellevància administrativa quan soc jo qui demana que es valori l’actuació d’una altra professional relacionada amb els mateixos fets?

Suposo que ara no hi veuen rellevància, però el mal ja està fet. No demano una sanció, demano una investigació, i la resposta que he rebut va encara més enllà (increïble): si considero que aquesta situació m’impedeix treballar amb normalitat, se’m recorda que puc sol·licitar un canvi de centre seguint el procés administratiu.

I això és el que considero profundament injust: no tinc cap expedient disciplinari, no existeix cap resolució que qüestioni la meva actuació professional i, tanmateix, davant d’un conflicte que jo demano que sigui investigat, la possible solució que se’m planteja és que sigui jo qui marxi (olé tu!)

Després de vint anys de docència, divuit com a interina i acabada d’incorporar com a funcionària, em costa acceptar que la resposta a una situació de pèrdua de confiança professional sigui demanar-me que deixi el meu centre. No vull que sancionin ningú sense proves ni que ningú perdi el seu lloc de treball. Vull que s’investiguin els fets, que s’escoltin totes les parts i que s’apliqui el mateix criteri a tothom (val a dir, establert en diferents articles de la Llei de Funció Pública i la d’Educació)

Perquè si una administració pot valorar la conducta professional d’una docent a partir d’unes converses privades, provinents d’algú alié a l’administració, considero legítim preguntar-me: qui protegeix el docent quan és ell qui necessita que l’Administració investigui algú altre per la mateixa conducta?

Aquesta és la qüestió que avui, encara, ningú m’ha pogut resoldre (ho he intentat, eh!)

Considero que la defensa dels drets dels treballadors no hauria de dependre de quant temps siguem capaços d’aguantar el desgast administratiu al què, personalment, porto sotmesa durant gairebé tres mesos per ser persistent en aquesta defensa que, avui m’ha tocat a mi, però demà li tocarà a un altre.