Són les nou del matí. Obres l’ordinador amb la intenció d’acabar aquell projecte important.

Primer, un cop d’ull al correu. Després, un missatge que no pot esperar. Una trucada. Un altre correu.

A les dotze, el projecte continua exactament on era. I a la nit tens la sensació d’haver corregut tot el dia sense arribar enlloc.

No és que no sàpigues concentrar-te. És que no has decidit en què.

L’atenció s’assembla a una llanterna en una habitació fosca. Pots apuntar-la on vulguis, però només il·lumina un racó cada vegada. Si la mous d’un costat a l’altre sense parar, ho veus tot una mica i res de veritat.

Per això fer moltes coses alhora és una il·lusió. El cervell no les fa en paral·lel: salta d’una a l’altra. I a cada salt necessita un temps per tornar a situar-se. Són pocs segons cada vegada, però al final del dia sumen molt temps perdut.

La concentració, doncs, no comença amb un esforç. Comença amb una renúncia.

La concentració, doncs, no comença amb un esforç. Comença amb una renúncia. Dir que sí a una cosa vol dir, en aquell moment, dir que no a totes les altres.

No és un no per sempre. És un no per ara.

Ho veig sovint en les persones que acompanyo: directius, emprenedors, professionals amb agendes plenes. Capacitat, en tenen de sobres. El que els falta és permís per deixar la resta a les fosques durant una estona. No necessiten més força de voluntat. Necessiten menys soroll.

Entrenar la ment és justament això: triar on apuntes la llanterna, entrenar-te a mantenir-la quieta i aprendre a tornar-hi, sense jutjar-te, cada vegada que se t’escapa.

Perquè l’atenció es pot entrenar, com qualsevol altra habilitat.

Demà, quan obris l’ordinador, abans de mirar res, fes-te una sola pregunta:

Quin és l’únic racó que avui mereix tota la meva llum?