Fa un temps, en una entrevista en un pòdcast, l’entrevistada explicava que el cervell humà (com a animals que som) està programat bàsicament per a tres coses: sobreviure, reproduir-se i millorar la vida de les persones que ens envolten. No soc antropòloga ni experta en neurociència, però em va semblar una explicació molt interessant i em vaig estar informant. És una simplificació, sens dubte, però crec que darrere hi ha una veritat molt profunda. El nostre cervell és el resultat de milers d’anys d’evolució en unes condicions concretes i la societat actual s’ha allunyat massa d’aquestes condicions.

De fet, la neurociència moderna descriu el cervell com un sistema que busca equilibri, anticipa el futur i depèn profundament dels altres. Conceptes com l’homeòstasi o les teories del cervell predictiu de Karl Friston van bastant en aquesta línia: necessitem estabilitat, seguretat i entorns previsibles per funcionar bé, i, tanmateix, cada cop ens allunyem més d’això.

El cost de vida s’ha disparat a tot el món i la qualitat de vida cada cop és més inassolible. La manca i els preus de l’habitatge són probablement l’exemple més clar. Quan accedir a un habitatge digne es converteix en una odissea (en molts casos un viacrucis) o quan la incertesa del que passarà en acabar-se el contracte es converteix en el dia a dia, el cervell entra en un estat d’alerta crònic. La precarietat no és només un problema social, és també un problema cognitiu i, m’atreveixo a dir, evolutiu.

L’estrès sostingut i l’augment del cortisol alteren la presa de decisions, redueixen la capacitat de planificació i afavoreixen respostes impulsives. Un cervell preocupat per arribar a final de mes no està preparat per prendre decisions racionals. I no parlo només de sensacions personals, sinó que totes les enquestes, així com declaracions de farmacèutics, apunten a un clar increment dels trastorns crònics d’ansietat així com a l’augment de la demanda d’ansiolítics i somnífers, sobretot entre la classe treballadora.

El setembre del 2025, l’OMS afirmava que més de mil milions de persones al món pateixen trastorns de salut mental, incloent-hi l’ansietat i la depressió. I per mi això no són només xifres, són el símptoma d’una societat competitiva, individualista i totalment desconnectada de la nostra naturalesa humana.

“El setembre del 2025, l’OMS afirmava que més de mil milions de persones al món pateixen trastorns de salut mental, incloent-hi l’ansietat i la depressió. I per mi això no són només xifres, són el símptoma d’una societat competitiva, individualista i totalment desconnectada de la nostra naturalesa humana.”

A més a més, penso que ens hem acostumat a tractar aquests trastorns com una disfunció individual. Com si fos un dany col·lateral de la nostra realitat que podem solucionar amb medicaments, esport o mindfulness. Però i si el problema fos estructural? I si el que estem fent és medicalitzar una reacció normal del cervell a un entorn que ens és absolutament hostil? Perquè una societat on l’habitatge és inaccessible, el futur és incert i el temps lliure és un luxe, és una màquina de generar estrès. I aquí hi ha una contradicció bastant incòmoda, el mateix sistema que produeix aquest problema és el que després ens ofereix les eines per suportar-lo. No per canviar les condicions, sinó per resistir-les.

I si ens plantegéssim intentar canviar alguna cosa? El cervell humà no està dissenyat per a la competència constant ni per a la incertesa crònica, sinó que necessita comunitat, estabilitat i una mínima confiança en el futur. Per això la seguretat material i psicològica importa tant.

Estudis sobre desigualtat, com els de Richard Wilkinson, expliquen que els països més rics mostren una contradicció creixent basada en l’èxit material però en el debilitament social. La qualitat d’una societat no es produeix amb el creixement econòmic absolut, per això es fa cada vegada més evident la necessitat de reforçar la cohesió social i impulsar polítiques socials que no només allarguin la vida, sinó que la facin realment vivible. Saber que tindràs accés a un habitatge digne, que l’Estat et garantirà un sistema de salut que no t’abandonarà o saber que envellir no serà sinònim de precarietat no és només economia ni política, és salut mental.

Aquests estudis mostren també com les societats més desiguals són les més malaltes i més tensionades. Per tant, una societat que força milions de persones a viure en tensió constant no és només injusta sinó que és disfuncional.

Hi ha qui dirà que tot això és ideologia, però jo ho veig d’una altra manera, és una qüestió de supervivència.

Llavors, si realment acceptem aquella tríada inicial; sobreviure, reproduir-se i ajudar els altres, avui em costa defensar que estiguem complint cap d’aquestes funcions.

No estem garantint del tot la supervivència de les persones, ni emocional ni física. Hi ha una dada duríssima que desmunta fins i tot l’instint de supervivència més bàsic; a Europa, el suïcidi és ja una de les principals causes de mort entre els joves. La capacitat real d’ajudar els altres pel bé de la supervivència de l’espècie es veu cada cop més debilitada per l’individualisme, la por i la competència constant. I no tenim fills, perquè no podem assumir els costos que suposa tenir-los.

Així doncs, la meva conclusió sobre tot això és que el nostre cervell porta milions d’anys per sobreviure en un món que ja no existeix i no podem pretendre reprogramar-lo ni exigir-li que s’adapti a una societat que corre molt més de pressa que la seva biologia. Tampoc crec que puguem canviar la societat ni tot el que està per venir, però sí que penso que almenys podem fer una cosa decisiva, construir polítiques socials que ens protegeixin d’aquest desajust brutal entre qui som i aquesta vida que cada cop ens costa més de transitar.