Hi ha imatges de satèl·lit, simulacions en tres dimensions i aplicacions mòbils que ens diuen exactament el segon en què la Lluna mossegarà el Sol. Vivim en una època en què la tecnologia ha domesticat la incertesa del cel. Sabem exactament què passarà el proper 12 d'agost de 2026 i perquè passarà. I, tanmateix, quan la foscor comenci a caure a mitja tarda, a tots ens passarà una cosa molt humana: se'ns encongirà el cor.

Perquè un eclipsi total de sol no es mira amb els ulls, es nota a la pell. En el moment de la totalitat, la temperatura baixa de cop, els ocells emmudeixen confosos buscant el niu i el paisatge es tenyeix d'una llum crepuscular estranya, gairebé fantasmal. Els estels apareixen en el cel, i la corona solar, normalment invisible, apareix en tota la seva esplendor. La darrera vegada que prop d’Andorra es va viure aquesta sensació de buit a l'estómac de manera plena va ser el 30 d'agost de 1905. En aquella època, l'arribada de la totalitat es va viure en molts pobles amb l'ai al cor, entre la por ancestral d'alguns i la fascinació d'uns científics que viatjaven en tartana, carregats de plaques fotogràfiques de vidre.

Cent vint-i-un anys després, tornem a estar a la línia de sortida. La franja de foscor total creuarà el nord de la península Ibèrica sota una expectació mundial. Però, tristament, aquest cop el debat de fons abans de la cita no és científic, sinó purament mercantil. En lloc de preparar-nos espiritualment o intel·lectualment per a l'esdeveniment del segle, pel que fa a eclipsis, assistim a una febre de ‘hiperutilització’ turística i explotació econòmica desfermada. Des de fa mesos, els hotels de les zones de totalitat fan l'agost a preus prohibitius, s'organitzen creuers exclusius i els operadors turístics venen paquets VIP per “comprar” la millor vista de l’esdeveniment Hem aconseguit mercantilitzar la gravetat. Sembla que en la societat del capitalisme salvatge, ni tan sols l'ombra de la Lluna pot escapar de convertir-se en un producte de consum massiu o en un bé de luxe accessible només per a uns pocs.

Aquesta explotació de l'espectacle és visible fins i tot des de les nostres valls. Des d'Andorra, l'eclipsi es viurà de manera voraç, però parcial, amb un 98,9% d’ocultació del disc solar en el seu punt àlgid, cap a dos quarts de nou del vespre. Per un trist 1% de l'orografia i la geometria còsmica, el nostre Principat quedarà fora de la franja de totalitat fosca. Aquesta diferència és fonamental, fins i tot amb només un 1% de la superfície del sol visible, la llum emesa és suficient per mantenir el cel clar i no permetre veure la corona solar ni experimentar la màgia de la totalitat. Així doncs, si teniu la possibilitat i voleu gaudir realment de l’espectacle excepcional d’un eclipsi total, i que no es tornarà a apropar a les nostres contrades fins al 18 de novembre del 2180, tocarà agafar la carretera per dirigir-vos cap a una de les zones privilegiades. Us recomano de fer-ho amb prou temps per evitar la saturació viària que segurament hi haurà.

Davant d'aquesta febre de l’eclipsi, cal reivindicar la ciència i el sentit comú. La seva observació no requereix bitllets VIP, però sí rigor físic i prudència: MAI s'ha de mirar el Sol directament SENSE ulleres homologades (certificades ISO 12312-2 i amb el segell CE), ja que els danys a la retina poden ser irreversibles. La meva recomanació per evitar ensurts és de fer-ho sempre de manera indirecta, mitjançant una projecció del sol en una pantalla. Pels que no tingueu la possibilitat de desplaçar-vos i finalment ho observeu des d’Andorra, com que el fenomen passarà molt a prop de la posta de sol, amb l'astre, a només 5 graus sobre l'horitzó, de poc servirà pagar un dineral per un terrat d'hotel a fons de vall. Busqueu un cim o un indret de l'alta muntanya andorrana amb un horitzó oest completament net d'obstacles geogràfics per evitar que el relleu del Pirineu ens amagui el moment clau. Tingueu en compte també que els nostres cims són propensos a les tempestes de tarda a aquesta època de l’any, coincident amb la pluja d’estels de les Perseïdes.

La natura té una manera molt sàvia de posar cadascú al seu lloc. Quan la Lluna tapi el Sol —ja sigui al 99% des de les nostres carenes o del tot uns quilòmetres més avall—, ni tots els diners dels fons d'inversió turístics podran aturar el rellotge còsmic, ni moure l'ombra un sol mil·límetre. Llavors entendrem que només som passatgers d'una roca que viatja per l'espai profund i que té la immensa sort de què les distàncies i dimensions de la Lluna i el Sol ens permeten gaudir, en aquest moment de la història, d’un espectacle temporal únic. Que aquest dia de la foscor ens serveixi per guanyar una mica de modèstia còsmica, per abaixar els fums de la nostra cobdícia i per recordar que les coses més grans de l'Univers continuen sent, afortunadament, completament gratuïtes i naturals. Ara només cal esperar que la meteorologia ens acompanyi.