Ha estat disfressar-se Rosalia de monja i posar-se els mitjans de comunicació a parlar d’una nova onada religiosa i un retorn triomfal del catolicisme. A Barcelona, expliquen que ha augmentat el nombre de joves que van a missa mentre als cinemes estrenen ‘Los domingos’, amb una noia que se sent cada vegada més a prop de Déu i que es planteja ser monja de clausura.

Per un moment podríem arribar a pensar que aquesta dana religiosa obligaria a implantar el ‘numerus clausus’ o notes de tall per entrar en els seminaris o en les diferents ordres. Amb menys d’un Bac + 2, impossible entrar als Frères de Notre-Dame de l'Annonciation i per ser admès als Caputxins de Sarrià, hauries de tenir més de 14 a les PAU a banda de parlar i escriure quatre idiomes tot i que, també donaria punts, saber-se de memòria el ‘Salve, Regina, Mater misericordiae, vita dulcedo et spes nostra, salve’.

“No hi ha cap adolescent disposat a canviar el Jägermeister per l’aigua beneïda”

Passant, però, per davant del seminari de la Seu d’Urgell no hi havia cua. Cap adolescent disposat a canviar el Jägermeister per l’aigua beneïda, el ‘bro’ pel mossèn i el gas del riure pel rosari.  Perquè a banda de la suposada onada mística impulsada pels mitjans de comunicació, el cert és que la cultura pop s’ha convertit en un immens catecisme laic on busquem significats que ens guiïn. És la nostra nova fe: creure que cada cançó, cada gest, cada samarreta conté un missatge ocult adreçat a nosaltres, una frase capaç d’explicar-nos el món.

En aquest on vivim, on confonem estètica amb intenció, i autoajuda amb filosofia però encara que no sempre vagin juntes, resulta complicat entendre la religió sense l’humanisme. I, avui, el segon està tancat en un calaix. No hi ha tendència, no hi ha perill. Aquí ja no hi ha qui cregui.