Vivim convençuts que som més lliures que mai. Podem viatjar, opinar, consumir, treballar des d’on vulguem i accedir a tot el coneixement del món amb un sol clic. Però potser mai com ara havíem estat tan vigilats, tan accelerats i tan dependents. Aquesta llibertat aparent amaga una nova forma d’esclavatge, molt més subtil i interioritzada: la de l’autoexplotació, la del “jo puc amb tot” convertit en dogma.

El sistema ha sabut transformar la llibertat en una eina de control. Ja no hi ha un amo que ens ordeni què fer; ara som nosaltres mateixos qui ens ho imposa. Ens exigim rendir, produir, créixer, destacar. I quan no arribem, ens culpem.

Vivim amb l’angoixa de no ser prou —prou bons, prou eficients, prou visibles. El treball ja no s’acaba quan pleguem; la feina mental i emocional continua dins nostre, com una veu que no calla. Ens hem convertit en emprenedors de nosaltres mateixos, però a costa de perdre la pau interior.

Aquesta dinàmica s’ha amplificat amb la digitalització. Els smartphones, que havien de fer-nos la vida més fàcil, s’han convertit en extensions del nostre cos. Consultem el mòbil desenes de vegades al dia, com si necessitéssim confirmar que existim a través de les notificacions. Ens despertem amb ell i ens adormim buscant una última dosi de validació. El resultat és una llibertat vigilada, on tot el que fem queda registrat, quantificat, analitzat i utilitzat per predir el nostre comportament.

“El risc ja no és que les màquines ens substitueixin, sinó que ens convencin que el seu criteri és millor que el nostre”

Les xarxes socials, que van néixer per connectar-nos, han generat una cultura de la comparació permanent. Ja no ens preguntem qui som, sinó com ens veuen. La vida s’ha convertit en una vitrina d’èxits i somriures on la vulnerabilitat queda censurada. I darrere de cada imatge perfecta, sovint hi ha soledat, pressió i una profunda sensació de buit. Vivim connectats però desconnectats, envoltats de veus però amb poques converses reals.

Ara, amb l’arribada de la intel·ligència artificial, s’obre un nou capítol d’aquesta paradoxa. La tecnologia que hem creat per facilitar-nos la vida pot acabar decidint per nosaltres: què llegim, què comprem, amb qui parlem, fins i tot què pensem. Els algoritmes aprenen de nosaltres, però també ens modelen. El risc ja no és que les màquines ens substitueixin, sinó que ens convencin que el seu criteri és millor que el nostre.

Per això, més que mai, necessitem una ètica del progrés. La tecnologia no és bona ni dolenta: és un mirall del que som. Si l’omplim d’ego, poder i rendiment, es convertirà en una eina de dominació. Si l’alimentem amb humanitat, empatia i sentit, pot ser una aliada per construir un món més just. La política i l’educació tenen el deure d’establir límits, de posar la persona al centre i de garantir que el progrés serveixi per alliberar, no per sotmetre.

Recuperar la llibertat no significa rebutjar la tecnologia, sinó aprendre a habitar-la amb consciència. Tornar a escoltar el silenci, a gaudir del temps lent, a valorar el descans com un acte de resistència. Cal ensenyar a les noves generacions que desconnectar també és un dret, que no fer res de tant en tant no és perdre el temps, sinó recuperar-se a un mateix.

La veritable revolució no serà tecnològica, sinó profundament humana: tornar a mirar-nos als ulls, a escoltar-nos sense pantalles, a viure amb sentit i gaudir de temps de qualitat envoltats de totes aquelles persones que estimem. Tal com va dir Byung-Chul Han, la llibertat no és poder-ho fer tot, sinó poder triar amb serenor, amb consciència i amb amor per la pròpia vida.