Fa uns dies llegia que en una entrevista a Fox News, el multimilionari i ara totpoderós Elon Musk, CEO de SpaceX i Tesla, justificava l’objectiu de colonitzar Mart perquè “Mart és una assegurança de vida per a la vida col·lectiva. Finalment, tota la vida a la Terra serà destruïda pel Sol. El Sol s’està expandint gradualment i, per tant, en algun moment hem de ser una civilització multiplaneta perquè la Terra serà incinerada”.
Vaig quedar força sorprès que una persona que passa per ser extremadament intel·ligent pugui basar el seu pla mestre de colonitzar Mart en una premissa tan errada. Anem per parts per veure en què s’equivoca Elon Musk:
“Mart és un planeta que no té camp magnètic ni atmosfera suficient per protegir-lo de la radiació solar i de la radiació còsmica. Així doncs, és ja ara mateix molt més subjecte a qualsevol ‘colera’ del Sol que no pas la Terra”
1. Mart és un planeta que no té camp magnètic ni atmosfera suficient per protegir-lo de la radiació solar i de la radiació còsmica. Així doncs, és ja ara mateix molt més subjecte a qualsevol ‘colera’ del Sol que no pas la Terra, que té aquestes proteccions naturals, tot i ser més distant. De fet, la superfície marciana ja ha estat totalment esterilitzada per la radiació solar (en particular la ultraviolada) i també per la radiació còsmica. S’estima que difícilment cap cèl·lula viva pot haver sobreviscut a la superfície de Mart o, fins i tot, a uns vuit metres sota la superfície després de 4.000 milions d’anys sense camp magnètic i amb una atmosfera que ha anat desapareixent fins a quedar en un 1% de la que té la Terra. Potser no arribarà a ser un planeta incinerat, però Mart ja és, avui en dia, un món totalment erm.
2. És veritat que el Sol, com qualsevol altre estel, té data de caducitat. El nostre estel és un estel de la seqüència principal del tipus G2V, un nan groc amb capacitat de durar uns 10.000 milions d’anys, la gran majoria dels quals d’una manera força estable. Ha estat el cas dels darrers 4.600 milions d’anys i s’espera que continuï així encara uns 5.000 milions d’anys més. Si bé, l’energia que emet el Sol té variacions temporals conegudes, com ara el cicle solar d’onze anys en el qual veiem més o menys activitat solar o altres a més llarg termini que, havent provocat períodes més calorosos o més freds en el nostre planeta, no han sigut un impediment perquè es desenvolupés la vida. No hi ha, doncs, cap motiu per creure que es pugui produir un canvi radical del Sol i que esdevingui perillós per a la vida a la Terra en un futur pròxim, mitjà o llunyà fins que s’esgoti l’hidrogen que fusiona.
3. Un cop s’esgoti aquest hidrogen, d’aquí uns 5.000 milions d’anys, el Sol entrarà en una nova fase de la seva vida on començarà a fusionar heli, el que provocarà la seva transformació en un estel gegant vermell. Les capes exteriors del seu embolcall s’expandiran gradualment i la seva temperatura efectiva disminuirà. El radi del Sol serà aleshores tan gran que haurà engolit Mercuri, Venus i, possiblement, la Terra. Expulsarà gas amb molta intensitat i en les fases finals es despendrà de tot el seu embolcall amb un vent solar radioactiu que arrasarà la resta de planetes del sistema solar, formant, finalment, el que coneixem com a nebulosa planetària.
4. Al centre d’aquesta nebulosa planetària, un gran núvol de pols i gas ionitzat, hi haurà el que quedarà del nucli del Sol, l’equivalent del seu cadàver, una nana blanca, freda i sense vida nuclear, amb una petita fracció de la massa del nostre Sol actual. La totalitat del sistema solar, com el coneixem ara mateix, ja no existirà i difícilment –fins i tot improbablement– Mart haurà sobreviscut a les fases finals de la vida del Sol.
“Pensar que Mart pot ser una assegurança de vida, un planeta de recanvi, en qualsevol termini futur és una completa il·lusió. Si la vida es va desenvolupar a Mart, hi va desaparèixer fa molts bilions d’anys per raons totalment naturals”
5. Les observacions recents del telescopi espacial James Webb d’una nana blanca (WD1856+534) situada a uns 80 anys llum de la Terra i similar al que serà el Sol d’aquí uns 5.000 milions d’anys han mostrat que després de la mort de l’estel poden sobreviure alguns planetes. El Webb ha observat un planeta similar a Júpiter que orbita la nana blanca en 1,4 dies, 60 vegades més ràpidament que Mercuri al nostre Sol i que té una temperatura de superfície d’uns -87 ºC. El planeta és molt més gran que la nana blanca, que és només 40% més gran que la Terra. Encara no sabem com ha pogut sobreviure aquest planeta situat en la zona d’exclusió, la zona que hauria d’haver engolit la fase de gegant vermell de l’estel. El més probable és que el planeta ha migrat des d’una òrbita més llunyana, com la de Júpiter, al nostre sistema solar per motius que podrien ser la presència d’altres planetes més llunyans o també els grans canvis que provoquen les fases finals de la vida de l’estel. Aquest estiu, més observacions haurien de permetre aclarir aquest misteri. Tot i així, és impensable creure que aquests planetes siguin llocs viables per la vida.
Així doncs, pensar que Mart pot ser una assegurança de vida, un planeta de recanvi, en qualsevol termini futur és una completa il·lusió. Si la vida es va desenvolupar a Mart, hi va desaparèixer fa molts bilions d’anys per raons totalment naturals. En canvi, a la Terra, malgrat tot, hi ha prosperat (i de quina manera). Si volem trobar un lloc on poder sobreviure en el futur, l’haurem de crear o haurem de trobar un lloc amb condicions naturals similars a les que tenim a la Terra. Tenim tot els temps del món a la nostra disposició, almenys pel que fa al Sol.
És molt més probable que, abans que el nostre estel esdevingui un instrument de mort en lloc d’una font de vida, ens hàgim d’enfrontar col·lectivament a perills més grans, com un cometa o un asteroide de grans dimensions, que podrien acabar amb la vida a la Terra. Més encara, l’activitat humana és ara mateix un perill major per la vida a la Terra que qualsevol altre perill natural que puguem imaginar. Exportar el mateix comportament humà autodestructor en un altre planeta no arreglarà res.
“L’activitat humana és ara mateix un perill major per la vida a la Terra que qualsevol altre perill natural que puguem imaginar”
El millor que podem fer, i que podria fer Elon Musk per a la supervivència de la vida mateixa, seria ajudar a canviar la nostra mentalitat individual per començar a pensar de manera global recordant que estem tots en un mateix vaixell, que és la Terra. Ens hauríem de posar seriosament a cuidar el nostre planeta perquè no s’esgotin els seus recursos naturals i fer tot el possible perquè no canviï la seva capacitat per sustentar la vida com la coneixem, lluitant contra la contaminació i l’escalfament global. Si fem aquests canvis, si persones com Musk (amb els recursos i el poder que acumula) fan aquest pas endavant, tenim Terra pels segles i mil·lennis que venen.