Esmorzar sona a cafeteria de neons blaus i diaris arrugats amb taques d’oli. Ara quedem per fer un ‘brunch’ i ja no prenem cafè amb llet, sinó que bevem un ‘latte’. El iogurt amb fruita és una cosa preconstitucional, ara s’ha de demanar ‘fruit bowls’ i si mengem pa amb un acompanyament a sobre, ha de ser un ‘whatever toast’ , perquè torrada amb qualsevol cosa sembla un tema d’un diumenge al matí de ressaca.

Parlar de ‘brunch’, en aquests locals que estan colonitzant Andorra, és formar part d’un estil de vida, perquè el menjar, dit en anglès, respon a un desig de fer veure que formes part d’un món cosmopolita. Serà perquè demanar un ‘iced coffee’ et transporta a Londres, i al contrari, un cafè amb gel et recorda que comparteixes un pis minúscul de lloguer a Encamp amb tres persones més pel qual pagues una fortuna cada mes.

“Ens alimentem també de llenguatge perquè aquest ens pot situar socialment”

Ens alimentem també de llenguatge perquè aquest ens pot situar socialment. Per tant, dir que estàs en plena ‘healing era’, encara que sigui pronunciat com ho feia Chiquito de la Calzada, queda molt bé però si expliques que “t’estàs refent”, en canvi, sembla com si hagis fugit de l’Àrea de Salut Mental del Ròdol després d’obligar a activar el botó del pànic.

Escoltar la paraula ‘brunch’ és com sentir la simfonia fantàstica de Berlioz, que amb les seves campanes, pronostica l’horror. Perquè ja ho deia el policia Jim Hopper en un episodi de ‘Stranger Things’: “Els matins són per al cafè i la contemplació”. I si no hi ha més remei que anar-hi per compromís, doncs s’hi va amb la mateixa esma com si Johnny Cash estigués cantant de fons ‘Folsom Prison Blues’ on narra que s’havia disparat un home, a Reno, només per veure’l morir.