Hi ha una pregunta que cada cop ressona amb més força als carrers d’Andorra i posa en qüestió els estudis elaborats recentment: qui governa realment el país?

Perquè mentre els discursos institucionals continuen parlant d’èxit, creixement i prosperitat, tot i què de tant en quant la gent és la seva “prioritat”, la realitat de moltes famílies és una altra. Trobar un habitatge s’ha convertit en una cursa d’obstacles, els joves veuen com emancipar-se és gairebé una utopia, professionals qualificats marxen perquè, senzillament, no els surten els números i cada vegada més ciutadans tenen la sensació que viure a Andorra s’està convertint en un privilegi reservat a qui disposa d’un alt poder adquisitiu. I no els hi falta raó, però, què podem fer?

La resposta em planteja fer-me una altra pregunta: aquesta situació és conseqüència d’errors puntuals o del model de país que s’ha construït durant els darrers anys? No em contesteu, però penseu-hi.

Arribats a aquest punt, el debat polític hauria de ser profund, tot i que, massa sovint, es redueix a eslògans, titulars i campanyes d’imatge (sobretot a xarxes) què, la majoria de vegades, són protagonitzades per aprenents de “streamers” Sembla ser que per arribar a l’elector i a la consciència ciutadana, sense “likes” no funciona i, em perdonareu, però és una llàstima.

D’una banda, hi ha qui demana renovar la confiança en els que han governat durant bona part de les últimes dècades, els mateixos que han tingut a les seves mans les eines per anticipar-se a la crisi de l’habitatge i que avui demanen més temps per solucionar-la. Els mateixos que asseguren entendre el problema després d’anys observant com els preus pujaven molt més ràpid que els salaris; els mateixos que continuen defensant un model econòmic que ha generat riquesa, sí, però que també ha deixat massa ciutadans enrere. La pregunta és legítima: si no ho han resolt fins ara, per què haurien de resoldre-ho demà o l’any vinent?

D’altra banda, trobem una esquerra que, alguns, ja s’han afanyat a donar per acabada. Una esquerra que ha comès errors, que ha patit divisions i que sovint ha estat més notícia per les seves crisis internes que per les seves propostes. Però també una esquerra que conserva una trajectòria, una estructura i una experiència política que altres no tenen. Una esquerra que, malgrat totes les dificultats, continua defensant que l’habitatge és un dret i no només una oportunitat de negoci, entre d’altres “wokismes” com a alguns els agrada anomenar-la. Potser la qüestió no és si està enfonsada i, potser, la qüestió és si és capaç de convèncer una nova generació que encara té alguna cosa a dir.

Després hi ha nous actors polítics, que han aportat una renovació i afirmen, de vegades, que representen una manera diferent de fer política. Però renovar no és només canviar les cares, també implica tenir idees clares, posicionar-se i assumir riscos. I gràcies a la prudència, la renovació i el retorn a una identitat nacional que abraça a tothom, han ajudat a donar empenta a un estat arrelat en el “bon passat” d’una minoria privilegiada.

Quan un país afronta una crisi estructural, no n’hi ha prou amb dir que s’escolta la gent, cal explicar què es farà i a qui es molestarà per fer-ho.

La crisi de l’habitatge no és un accident, és el resultat de decisions polítiques, de prioritats econòmiques i de la manca de previsió durant massa temps i, precisament per això, la seva solució exigirà alguna cosa que escasseja en la política actual: coratge.

I finalment hi ha els que ofereixen receptes miraculoses i prometen solucionar en mesos problemes que fa anys que s’acumulen. Els que identifiquen enemics fàcils, simplifiquen qüestions complexes i converteixen la frustració ciutadana en combustible electoral. Però el populisme té una gran virtut: és fàcil d’entendre. També té un gran defecte: gairebé mai és capaç de complir el que promet.

La crisi de l’habitatge no és un accident, és el resultat de decisions polítiques, de prioritats econòmiques i de la manca de previsió durant massa temps i, precisament per això, la seva solució exigirà alguna cosa que escasseja en la política actual: coratge.

Coratge per dir que no tot es pot deixar en mans del mercat; coratge per afrontar interessos poderosos, coratge per admetre errors, coratge per defensar mesures impopulars si són necessàries per garantir un futur viable per a la majoria de nosaltres.

Les pròximes eleccions no haurien de decidir simplement qui ocupa els despatxos de Govern, haurien de decidir quin país volem ser: un país pensat per als seus ciutadans o un país pensat per als seus inversors. Un país on els joves puguin construir un projecte de vida o un país on hagin de mirar cap a fora per trobar oportunitats. Un país que afronti els problemes o un país que continuï administrant-los.

La decisió, com sempre, serà dels electors, però abans de votar, convindria que cadascú es fes una pregunta molt senzilla:

Qui m’ofereix solucions creïbles? I, sobretot, qui ha demostrat que està disposat a defensar l’interès general per sobre dels interessos d’uns quants?