Hi ha debats que neixen per resoldre problemes i n’hi ha que es fabriquen per crear-ne. La proposta d’Andorra Endavant de prohibir el burquini pertany clarament a la segona categoria.

La seva líder ho presenta com una defensa dels drets de les dones i de la seguretat pública. És un relat senzill, fàcil d’explicar i encara més fàcil d’aplaudir, però les societats democràtiques no legislen a cop d’eslògan, ho fan a partir dels drets fonamentals, dels fets i del principi de proporcionalitat.

La qüestió no és si a algú li agrada o no el burquini, ja que en una democràcia, els drets fonamentals no depenen del gust de la majoria. Existeixen precisament per protegir les opcions individuals quan aquestes resulten incòmodes o minoritàries.

La Constitució d’Andorra reconeix el dret a la igualtat i prohibeix qualsevol discriminació per raó de religió o qualsevol altra condició personal i també garanteix la llibertat ideològica i religiosa i el dret a manifestar les pròpies conviccions mentre no s’alteri l’ordre públic. No és un detall menor, és un dels pilars de l’Estat de dret.

Andorra també forma part del Consell d’Europa i ha ratificat el Conveni Europeu de Drets Humans, que protegeix la llibertat religiosa i només permet limitar-la quan la restricció sigui necessària, proporcionada i respongui a una necessitat social real. 

Andorra també forma part del Consell d’Europa i ha ratificat el Conveni Europeu de Drets Humans, que protegeix la llibertat religiosa i només permet limitar-la quan la restricció sigui necessària, proporcionada i respongui a una necessitat social real. I aquí apareix la pregunta que ningú respon: Quin problema concret resol prohibir un burquini?

Hi ha informes policials que indiquin que és un risc per a la seguretat? Hi ha un augment d’incidents a les piscines del país? Hi ha alguna dada que justifiqui restringir un dret fonamental? O estem, simplement, davant d’una peça de roba convertida en cap de turc perquè genera més titulars que parlar del preu de l’habitatge o continuar amb les “cases modulars”?

També se’ns diu que es tracta de protegir les dones… Des de quan protegir una dona consisteix a dir-li què pot o no pot vestir? Si una dona és obligada a portar burquini, els seus drets són vulnerats, però si és l’Estat qui li prohibeix portar-lo quan ella ho ha decidit lliurement, els seus drets també són vulnerats. El feminisme no consisteix a substituir una imposició patriarcal per una imposició administrativa. La llibertat no és obligar totes les dones a vestir igual, és garantir que cadascuna pugui decidir.

I després arriba l’argument estrella: “a sota del burquini hi pot haver un terrorista”. Costa saber si és una teoria de seguretat o el guió d’una mala comèdia. Un burquini és una peça de bany esportiva feta amb un teixit ajustat al cos, molt similar al dels banyadors de competició o als neoprens que qualsevol de nosaltres ha vist centenars de vegades a les platges i piscines. Pensar que sota un burquini s’hi pot amagar un terrorista és gairebé tan versemblant com pensar que dins d’un casquet de bany s’hi pot ocultar un dron.

Si aquest fos un argument mínimament seriós, també hauríem de prohibir els neoprens dels submarinistes, els banyadors dels triatletes i els vestits dels surfistes. Però ningú sospita d’un surfista, potser perquè el problema no és la quantitat de roba, el problema és qui la porta.

Ja no es parla de seguretat, es parla d’una religió, d’una minoria i de convertir una forma de vestir en un símbol polític. Els drets fonamentals, però, existeixen precisament perquè els governs no puguin restringir les llibertats basant-se en prejudicis o en percepcions socials.

I aquí desapareix qualsevol disfressa jurídica. Ja no es parla de seguretat, es parla d’una religió, d’una minoria i de convertir una forma de vestir en un símbol polític. Els drets fonamentals, però, existeixen precisament perquè els governs no puguin restringir les llibertats basant-se en prejudicis o en percepcions socials. En aquest sentit, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha recordat reiteradament que qualsevol limitació d’un dret fonamental ha de superar un test estricte de necessitat i proporcionalitat. No n’hi ha prou amb invocar la seguretat, cal demostrar que el risc existeix i que la mesura és indispensable. Legislar sobre pors hipotètiques és un precedent molt més perillós que qualsevol burquini.

Els populismes necessiten debats senzills perquè les solucions complexes no caben en un titular. És més fàcil convertir una dona que vol anar a la piscina en un problema d’Estat, que afrontar les dificultats reals que preocupen els ciutadans en el seu dia a dia.

Andorra sempre ha estat una societat petita però oberta, construïda sobre la convivència i el respecte. La seva fortalesa no ha estat mai uniformitzar les persones, sinó garantir que cadascú pugui viure lliurement dins del marc de la llei.

Avui el debat és el burquini, demà podria ser un crucifix, una quipà, un turbant, un hàbit religiós o qualsevol altra expressió que una majoria decideixi considerar inadequada.

Quan l’Estat comença a decidir quina roba és acceptable per motius ideològics, el problema ja no és una peça de bany, el problema és que la llibertat comença a sortir de l’armari… i algú ja li està preparant una prohibició.