Ja és maig i, a poc a poc, comença a fer calor. Aquest matí, mirant-me tímidament la roba d'estiu que tot just farà una setmana vaig gosar treure del traster, he decidit posar-me un vestit d'estiu. M'he calçat, he agafat una jaqueta—el meu optimisme té límits—i me n'he anat a fer el vermut amb ma mare. No té més secret, però això tan senzill no ho hauria fet mai del món fins que vaig arribar a la vintena. Com a mínim no sense anar depilada. De fet, fins fa tres anys i mig tenia una aprensió ben real a veure'm pèls a les cames. A les cames i arreu. I creieu-me quan us dic que la meva herència genètica materna—la catalana—tira més aviat a la banda hirsuta. Ben hirsuta.

M'he depilat amb tots els mètodes possibles. El que no fa mal no dura i dos dies després tornes a tenir pèls, però pitjor perquè rasques com un tros de pedra tosca. El que dura és directament violència. Autoinfligida, sí, estètica, també, però és una forma de violència. Si un desconegut se us apropés i us enganxés un tros de cera calenta a una natja i estirés, aleshores—ha!—estaríeu d'acord amb mi, que és violència. Però el pitjor de depilar-te regularment des que tens dotze o tretze anys, des dels dits grossos dels peus fins a les celles, no és això. El pitjor de depilar-te d'ençà que ets pràcticament una nena és que sempre patiràs per anar depilada. Abans de posar-te un vestit, encara que fa calor; abans d'anar a la piscina amb uns amics; abans, només faltaria, de tenir una cita.

“Les dones no ens depilem simplement perquè volem, sinó perquè se'ns ha educat en una cultura en la qual no podem no voler-ho, una cultura que associa la feminitat amb la falta de pèl corporal i que jutja una cama, una aixella o un pubis peluts de forma diferent en funció del gènere de qui els té”

Ja m'imagino els comentaris: "Que pesades les feministes! Ningú obliga les dones a depilar-se", "Bah, qui es depila ho fa perquè vol!". La pregunta aleshores és: i per què ho vol? Segurament totes les dones que ens hem depilat regularment pensem que ho fem perquè volem. Però una primavera resulta que fa calor abans d'hora, no vas depilada i decideixes no estrenar el vestit nou, o tens una primera cita a les deu, et mires les engonals i a les vuit estàs a la dutxa, amb una cama enlaire, intentant no fer-te talls mentre rasures angles impossibles de l'entrecuix. Aleshores, amb una mica de sort, te n'adones que et provoca angoixa sortir de casa sense depilar i que la teva capacitat d'estar còmoda amb tu mateixa depèn de la fulla d'afaitar, la cera o el làser. L'autonomia veritable no deriva de tenir preferències pròpies, sinó de tenir control sobre el procés d'adquisició d'aquestes. En aquest sentit, les dones no ens depilem simplement perquè volem, sinó perquè se'ns ha educat en una cultura en la qual no podem no voler-ho, una cultura que associa la feminitat amb la falta de pèl corporal i que jutja una cama, una aixella o un pubis peluts de forma diferent en funció del gènere de qui els té.

"Però és més higiènic". No, higiènic és dutxar-se diàriament. De fet, segurament corres més risc de patir una infecció per rasurar-te tres vegades a la setmana amb la mateixa fulla que tens abandonada a la dutxa des de fa dos mesos. "Ho faig lliurement". Sí? Posa-ho a prova. Deixa de depilar-te ara i al juliol vés-te'n a la platja amb la selva que Déu et donà. Avalua com et sents fent-ho, si és que ho fas, i aleshores veuràs fins a quin punt depilar-te és una decisió que prens autònomament.

Bromes a part, és una cosa que pot semblar irrellevant—fins a cert punt ho és—, però que participa d'un conjunt d'estàndards estètics que determinen molt com jutgem el món i com actuem. La vasta majoria de les nostres representacions sobre què és ser una dona no tenen pèls. Actrius, cantants, models. Totes depilades. Les nostres mares, les nostres amigues, les nostres veïnes. Totes depilades. Les nostres professores, les nostres polítiques. Les cames de les dones no tenen pèls. I no és perquè les dones naturalment no en tinguem, de pèls.

Als onze, una companya de solfeig es va riure de mi en veure'm un incipient pèl axil·lar. Als catorze, el meu xicot de setze va dir a la meva millor amiga que m'havia de depilar el bigoti. Aleshores ja feia un parell d'anys que em decolorava el borrissol—subratllo, borrissol—del llavi superior. Als divuit, un dels meus millors amics em va indicar que tenia un pèl al pit. M'havia depilat sencera dos dies abans per anar de viatge de final de curs, però resulta que m'havia deixat un míser pèl al pit. Quan, farta de tot plegat, als dinou vaig provar a no depilar-me un més en ple estiu, ma mare ho va explicar a un amic seu, dient que semblava que fes transvestisme, i la meva parella d'aquell temps va comentar amb no sé qui que tenia cos d'home. Evidentment, em vaig tornar a depilar.

Als vint, la parella del meu pare—esteticista de professió—em va oferir fer-me el tractament de làser a tot el cos. Gratuïtament. Imagineu-vos-ho: que mai més et surti un pèl que no vols; un somni fet realitat. Mai més hauria de patir pel meu bigoti fet de borrissol ros, ni pels quatre pèls de l'aixella, ni per ensenyar un sol pèl púbic a través del banyador. Mai més m'hauria de preocupar per la cera massa calenta, que m'irritava la pell, o pels talls a les cames a causa d'un afaitat malapte i massa ràpid, que ningú pensés que era bruta, poc arreglada o poc atractiva. Vaig accedir-hi feliçment i vaig començar a fer-me el làser. Que els anuncis diran que és indolor, però que evidentment no ho és. Violència estètica autoinfligida, recordem. Jo també pensava que ho feia perquè volia, tot i que sabia que era una imposició històrica absurda.

“Això dels pèls ha sigut una petita gran revolució a la meva vida. A la meva parella actual li són completament igual. Això sí, sempre em demana que no em rasuri el bigoti. Diu que li agrada i m'hi fa petons. Ma mare també s'hi ha acostumat i mai més li he sentit cap crítica”

Després de quatre o cinc sessions, però, l'eternitat d'aquell mètode em va començar a preocupar. L'estètica potser enganya, però la genètica no. Tal com jo vaig heretar el bigotet i les cames hirsutes de ma mare, possiblement les meves filles ho heretarien de mi. I jo, amb unes cames fines, finíssimes, fines literalment fins a la mort, hauria de sostenir el discurs maternofilial d'amor incondicional—segons el qual els fills d'un mateix són els més guapos del món—i que els pèls són naturals i que depilar-se no és necessari. Així com ma mare creu, més o menys, que és preferible depilar-se, i en aquest sentit és coherent amb el que fa, jo era molt conscient que no només estaria perpetuant un estàndard estètic nociu, sinó que seria una mare hipòcrita. Així, tot i els esforços de la parella del meu pare per convèncer-me que no ho fes, vaig aturar les sessions de làser i vaig deixar de depilar-me.

Com que no vaig acabar les sessions necessàries de fotodepilació per matar completament els fol·licles, bona part del pèl va tornar. Així és com vaig començar a sortir al carrer sense depilar-me, lluitant contra la dismòrfia, sentint-me poc atractiva, mirada i jutjada. En efecte, ser dona i anar amb calça curta i amb les cames revestides de pèls negres, llargs i gruixuts fa que la gent es pari, se't miri i doni un copet de colze a l'acompanyant mentre t'assenyala. Amb el temps, però, m'hi he acostumat i em dóna certa satisfacció saber que potser alguna adolescent em veurà i pensarà que tenir pèls és normal.

Això dels pèls ha sigut una petita gran revolució a la meva vida. A la meva parella actual li són completament igual. Això sí, sempre em demana que no em rasuri el bigoti. Diu que li agrada i m'hi fa petons. Ma mare també s'hi ha acostumat i mai més li he sentit cap crítica. La parella del meu pare no ho entén, però ho tolera. Això sí, de tant en tant em pregunta si vull un peeling o posar-me pits de silicona, que per intentar-ho no hi perd res. Coses de l'ofici. I jo, amb temps i voluntat, he acabat acceptant-los. A més, ara tinc la tranquil·litat de saber que els meus fills, Déu ho vulgui, creixeran en una llar on és veritat que allà on hi ha pèl, hi ha alegria.