A les 3 seran les 2

La nit d’aquest dissabte a diumenge, a les tres de la matinada, tornarem a retardar una hora els rellotges i ens posarem un cop més a l’horari d’hivern. Aquesta mesura de canvi d’horari estacional està ara vigent de manera contínua a Andorra i els països del nostre entorn des de mitjans dels anys 70. Aleshores, els efectes de la primera crisi del petroli del 1973 van generar importants restriccions energètiques i per pal·liar aquestes mancances es va recuperar aquesta mesura que ja havia sigut utilitzada entre el 1916 i el 1918 quan faltava carbó a causa de la 1a Guerra Mundial, i també durant la 2a Guerra Mundial. La idea subjacent a la mesura és ajustar els horaris durant els quals la majoria de la gent és activa amb la llum solar i intentar minimitzar el consum energètic durant el dia.

Ara aquesta mesura és controvertida i amb el record llunyà de les mancances energètiques, fa temps que diverses veus demanen d’eliminar aquest canvi d’horari estacional. El darrer a fer-ho ha estat el cap del Govern Espanyol, Pedro Sánchez, que també ha recordat que tant la Comissió com el Parlament Europeu van demanar eliminar el canvi el 2019, just abans de la pandèmia. Si bé Europa i la majoria d’experts aconsellen conservar l’horari d’hivern, moltes de les enquestes que es fan als ciutadans donen com a resultat guardar l’horari d’estiu. En aquest article no vull posicionar-me sobre quin dels dos horaris s’hauria de guardar, fins i tot no vull posicionar-me si cal o no canviar d’hora 2 cops l’any, però sí que voldria aportar alguns elements tant històrics com científics sobre el perquè tenim aquests horaris que són una convenció relativament recent.

Primer de tot, crec que és bo recordar com s’ha mesurat el temps durant la història. La manera més natural i utilitzada des de la prehistòria ha sigut sempre observant el sol, sobretot en l’àmbit de mesura del temps diari, però també amb els cicles lunars, les estacions i els estels. Tant Babilonis com Egipcis, van començar a mesurar el temps fa almenys 5.000 anys, introduint calendaris per organitzar i coordinar activitats comunitàries i esdeveniments públics, per programar l'enviament de mercaderies i, en particular, per regular els cicles de sembra i collita. Els Egipcis van formular un calendari civil de 12 mesos de 30 dies, amb cinc dies afegits per aproximar l'any solar. Cada període de 10 dies estava marcat per l'aparició de grups d'estrelles especials anomenats decans similars a les nostres constel·lacions. A la sortida de l'estrella Sírius just abans de la sortida del sol, que es produïa al voltant de la important inundació anual del Nil, es podien veure 12 decans que abastaven el cel. La importància còsmica que els egipcis donaven als 12 decans els va portar a desenvolupar un sistema en què cada interval de foscor, i més tard, cada interval de llum diürna, es dividia en una dotzena de parts iguals i són l’origen de les 24 hores en què encara avui dividim el dia. Aquests períodes van passar a ser coneguts com a hores temporals perquè la seva durada variava segons la durada canviant dels dies i les nits amb el pas de les estacions. Les hores diürnes d'estiu eren llargues, les d'hivern curtes; només als equinoccis de primavera i tardor les hores de llum diürna i de foscor eren iguals. Les hores temporals, que van ser adoptades pels grecs i després pels romans que les van estendre per tota Europa i van romandre en ús durant més de 2.500 anys.

Es va inventar el rellotge solar per mesurar les hores diürnes i per a la nit van aparèixer els rellotges d’aigua o també de sorra que permetien mantenir una certa mesura del temps. Això sempre que no estigués ennuvolat, l’aigua no es congelés i la sorra sigues tota del mateix calibre. No va ser fins al segle XIII que comencen a aparèixer els primers rellotges mecànics, com a resposta a la necessitat religiosa de mantenir hores de pregària regulars en els monestirs catòlics, on la vida s’organitzava al seu voltant. Ràpidament, l’església va esdevenir el guardià de l’hora per tota la comunitat i les campanes indicaven el pas de les hores a nivell local. Però també va marcar una revolució profunda. Si bé el rellotge mecànic es podia ajustar per mantenir les hores temporals, estava més ben dissenyat per mantenir-ne d'iguals. Amb hores uniformes va sorgir la qüestió de quan començar a comptar-les i, per tant, a principis del segle XIV, van evolucionar diversos sistemes. Els esquemes que dividien el dia en 24 parts iguals variaven segons l'inici del recompte: les hores italianes començaven a la posta de sol, les hores babilòniques a la sortida del sol, les hores astronòmiques al migdia i les grans hores del rellotge a mitjanit. Finalment, aquests i els sistemes competidors van ser substituïts per les petites hores del rellotge, o franceses, que dividien el dia, com ho fem actualment, en dos períodes de 12 hores que comencen a mitjanit.

El 1656, l’astrònom holandès Christiaan Huygens, necessitat de precisió per mesurar el trànsit de les estrelles, va inventar el rellotge de pèndol que era unes 100 vegades més precís que els seus predecessors, reduint un guany o pèrdua típica de 15 minuts al dia a aproximadament un minut a la setmana. I el 1675, ho va millorar encara amb l’invent de la molla espiral que amb l’escapament d’àncora va permetre arribar a una precisió d’un segon a la setmana. Aquell mateix any 1675, Carles II d’Anglaterra va fundar l’Observatori Reial a Greenwich amb una missió: permetre a la flota anglesa poder navegar amb precisió i expandir la seva dominació marítima a tot el món. Si bé era senzill determinar la latitud al mar mesurant l’altura del sol o de l’estrella polar, determinar la longitud era un problema major. La solució va venir justament del desenvolupament del rellotge mecànic i l’establiment de Greenwich com a punt de referència en el temps i en l’espai. Com que la Terra fa un gir de 360º en 24 hores, és a dir 15º en una hora, una diferència horària de dues hores representa una diferència de longitud de 30º. Mantenint un rellotge sincronitzat amb l’hora solar mitjana a Greenwich, el famós GMT, a bord dels vaixells i mesurant l’hora del zenit del sol per exemple, donava automàticament la diferència horària i doncs la diferencia de longitud amb Greenwich. Havia nascut l’hora marítima, basada en l’hora de Greenwich.

Tot i així, durant el segle XVIII i bona part del segle XIX, l’hora a terra ferma va continuant sent l’hora solar mesurada a nivell local. Cada ciutat tenia la seva hora pròpia i en viatjar entre una ciutat i una altra, s’havia d’anar ajustant l’hora. Tot i la seva complexitat per mantenir uns «horaris» establerts, mentre aquests viatges es feien amb cavalls o diligencies, no era un problema insalvable. Això va canviar radicalment amb l’aparició dels trens i la seva ràpida expansió a mitjans del segle XIX. Tenir horaris diferents en les diferents ciutats on sortia, passava i arribava el tren, feia inviable la gestió del ferrocarril i fins i tot perillós per la circulació en les vies. El 1847, l’autoritat ferroviària britànica va instaurar la utilització d’un temps únic pels trens, un temps estàndard, i va triar el que ja es feia servir per als vaixells i des del 1840 per algunes companyes ferroviàries, el GMT. El 1855, la gran majoria de rellotges al Regne-Unit se sincronitzaven amb el GMT, però no va ser fins al 1880 quan va esdevenir el temps legal, tant a la Gran Bretanya com a Irlanda.

Gràcies al telègraf, va esdevenir possible sincronitzar rellotges al GMT sobre grans distàncies, fins i tot a través dels oceans. La idea d’establir un temps estàndard internacional amb 24 fusos horaris de 15º basats en el GMT va començar a fer el seu camí a la Conferència Internacional sobre el Meridià del 1884, que va establir el meridià de Greenwich com la referència en longitud arreu del món, ja que la gran majoria dels mapes i vaixells, la base del comerç mundial, ja l’utilitzaven. A poc a poc, els països es van anar alineant amb l’hora estàndard GMT i els seu diferents fusos horaris. Si ve a partir del 1891, l’alcalde de Barcelona va decretar que l’hora oficial a la ciutat era la que donava el rellotge de l’acadèmia de les ciències i les arts a les Rambles, el decret va durar tot just 10 anys. L’1 de gener de 1901, l’hora oficial a Espanya esdevenia el GMT, ja que el meridià de Greenwich travessa Espanya. El mateix per França a partir de 1911. El darrer país en adoptar-ho va ser Libèria el 1972.

El 1928, la Unió Astronòmica Internacional va establir el Temps Universal, avui anomenat UT1 que no deixa de ser més que el GMT però amb l’hora 0 fixada a la mitjanit. El 1955, la invenció del rellotge atòmic de Cesi va redefinir la manera de mesurar el temps, amb una precisió tan gran que fins i tot ficava en evidència la imperfecta rotació de la terra i la seva òrbita al voltant del sol. A partir del 1972, es va adoptar com temps estàndard el Temps Universal Coordinat, o UTC, que és el temps mitjà marcat per centenars de rellotges atòmics que funcionen de manera coordinada. Aquest temps per coincidir amb la rotació de la terra que s’alenteix amb el temps, s’ha d’ajustar periòdicament afegint un segon en dies marcats com el 30 de juny o el 31 de desembre. És l’hora que avui en dia utilitzen tots els sistemes informàtics i sense la qual molta de la nostra tecnologia no podria funcionar correctament.

Si bé el temps universal no canvia, el temps oficial a cada país sí que ha anat variant. Si com he dit Espanya i França van començar principis del segle XX amb l’hora oficial GMT o UTC com hauríem de dir ara, al tomb de la 2a Guerra Mundial, van passar a GMT+1. A Espanya va ser per voluntat de la dictadura d’alinear-se amb l’Alemanya de Hitler el 1940, i a França va ser al moment de la invasió per les forces alemanyes. Ni França, ni Espanya han retornat després al que era el seu fus original, i Andorra ha seguit l’hora dels seus veïns. L’activitat humana s’ha anat adaptant a l’horari, més enllà de la llum solar que ja no és avui en dia tan determinant com ho havia sigut en el passat pels humans (tot i que ho és encara per la majoria dels animals no-domèstics). El canvi estacional d’horari també ha anat fent aparicions i desaparicions segons les necessitats, molt sovint lligades a crisis energètiques. Es va utilitzar del 1916 al 1918 a la Gran Bretanya i la majoria dels països occidentals, altra vegada entre el 1940 i 1946 (1949 a Espanya), i novament a partir del 1974 fins avui en dia. Els països situats entre els tròpics no l’han usat mai, ja que els dies i les nits tenen gairebé la mateixa durada a qualsevol època de l’any. En canvi, per nosaltres, amb l’hora oficial UTC+1 que tenim a l’hivern, a Andorra a l’estiu es faria de dia a les 5h15 del matí i es faria de nit a les 8h30 del vespre, quan a l’hivern es fa de dia a les 8h15 del matí i es fa de nit a les 5h30 de la tarda.

Després de tota aquesta llarga exposició, voldria aportar dues reflexions. La primera és que durant la història hi ha hagut molts canvis en la manera com hem mesurat i establert el temps. No és quelcom escrit en pedra i inamovible. En realitat hem demostrat saber adaptar-nos en funció de les necessitats, als canvis socials també als avenços tecnològics. Potser ara toca adaptar-nos de nou quan tenim un món molt diferent, tant socialment com tecnològicament, del de fa 50 anys. La segona reflexió és que no hi ha una solució única, ni un horari que sigui millor o pitjor, però sí que qualsevol que s’estableixi, s’hauria de fer amb un màxim de consultes i de consens, seguint criteris clars, transparents i basats en l’evidència científica. Sempre hi haurà gent que estarà més o menys contenta, cadascú tindrà les seves preferències i els seus interessos en funció d’on es trobi i del seu estil de vida. Ara tocarà als responsables polítics decidir, però si us plau, que ho facin d’acord amb els ciutadans i no a la seva esquena.