Molts hem sentit allò de que calen 21 dies per canviar un hàbit de vida, per fer que esdevingui una rutina. Ara que hem superat els 21 dies de confinament faig una reflexió personal: en quin punt estem?

Molts dels que per sort no ens ha tocat viure les conseqüències més funestes de la pandèmia en primera persona, hem aprofitat aquests dies d’aturada de l’activitat per a finalitzar projectes, per engegar-ne de nous, per adaptar-nos a un nou ritme de vida... A l’interrompre l’espiral frenètica a la que estàvem avesats, hem tingut temps per a fer balanç i qüestionar-nos la direcció de les nostres vides i veure si estem d’acord o no amb el camí emprès.

Com podem pretendre que aquest autoanàlisi no ens produeixi angoixa? Crec que qui més qui menys ha viscut aquests dies situacions dures, moments molt difícils al mirar-se al mirall. Però el que em preocupa és com reaccionem a aquests de reflexió.

Com a societat m’estic adonant que tenim molt clars els nostres drets, però ens costa recordar i complir els nostres deures. Fa més de tres setmanes que sortim puntualment a les 8 de la tarda a aplaudir als herois i heroïnes que estan vetllant incansables per la nostra salut (infinites gràcies), però molts som incapaços de prendre’ns seriosament les mesures de seguretat i d’higiene

Miro al meu voltant i m’adono de la quantitat de gent que crea noves rutines sense aprofitar del tot el temps de meditació que el confinament ens ofereix. És clar que cadascú és lliure de practicar esport, zumba, pilates, assistir a concerts on-line, o fer punt de creu si ho desitja. És més, si és una inquietud que arrossega fa dies, comparteixo que és un gran moment per a realitzar aquestes activitats i agraeixo profundament la generositat d’aquells que comparteixen el seu temps de manera totalment altruista. És cert que s’està creant molta cultura cada dia, i penso que és fantàstic poder assistir a aquesta onada de creativitat i solidaritat col·lectiva. Tants debats sobre com reparar el maltractament al que hem sotmès al nostre medi ambient i veure en directe la capacitat de regeneració de la nostra mare Natura quan simplement “no fem res”, ha estat una de les lliçons més grans que crec que podem endur-nos com a Humanitat.

Alguna cosa estem fent malament, molt malament. Una realitat ens esclata ara a la cara: si, l’ésser humà és el major depredador que haguem conegut.

Estic convençuda de que molts hem reflexionat i conclòs que no necessitem tanta roba com tenim, que quan sortim ens esforçarem més a compartir el temps amb els nostres éssers estimats,... i també sóc conscient que no podem viure les 24h del dia pensant en les conseqüències que aquesta situació social, econòmica, etc... portarà i que això ens empeny  a dedicar esforços en crear nous hàbits.

Penso que conèixer-nos a nosaltres mateixos pot ser la única solució al problema que fa tants anys que els professionals adverteixen i al que tots assistim justificant-nos en que “ jo no hi puc fer res, que canviï una sola persona no canviarà res”. Es tracta d’anar més enllà: de veure’ns com a espècie.

Lamentablement penso que aquí és justament on estem fallant. Sento que hi ha un sentiment de  despreocupació global que em resulta molt preocupant. M’atreviria a dir que no encara no ens hem aturat suficientment. Estem invertint tanta energia en convèncer-nos de que tot anirà bé que no toquem de peus a terra. (Que no se’m mal interpreti, el positivisme és vital en moments així, però hem de saber deixar pas als moments de reflexió i relativització per a poder corregir-nos i avançar adequadament). 

Hem d’adonar-nos de que al cap i a la fi, estem vivint una pandèmia. Si, si: UNA PANDÈMIA!

Però tinc la sensació que les paraules i la reflexió van per una banda i les accions per una altra.

Com a societat m’estic adonant que tenim molt clars els nostres drets, però ens costa recordar i complir els nostres deures. Fa més de tres setmanes que sortim puntualment a les 8 de la tarda a aplaudir als herois i heroïnes que estan vetllant incansables per la nostra salut (infinites gràcies), però molts som incapaços de prendre’ns seriosament les mesures de seguretat i d’higiene que se’ns repeteixen per activa i per passiva en els mitjans de comunicació.

Veig a la nostra societat molt irritada. La explicació més lògica que hi trobo és que per una banda la situació ens obliga a parar, però ens entossudim a continuar fent girar la roda, i és tal la incoherència de l’actitud i de les decisions que prenen per encarar el confinament, que alguna cosa dins nostre es trenca i ens crida: PAREM!

D’altres ens ho prenem a broma, o ens donem el luxe de jutjar als nostres coetanis. I si aquest fos el millor moment de tots per a treballar la empatia? La paciència? Estic convençuda de que intentant explicar la importància de quedar-nos a casa a la gent que sembla que no ho entén, ens descobrirem fent reflexions que nosaltres mateixos desconeixíem. L’intercanvi ideològic ens enriquirà sempre, segur. Donem espai i prioritat a la reflexió, que ja tindrem temps de sentenciar a aquells que no vulguin entendre la importància i la generositat del treball en equip, del confinament.

A més, veig a la nostra societat molt irritada. La explicació més lògica que hi trobo és que per una banda la situació ens obliga a parar, però ens entossudim a continuar fent girar la roda, i és tal la incoherència de l’actitud i de les decisions que prenen per encarar el confinament, que alguna cosa dins nostre es trenca i ens crida: PAREM!

Em faig càrrec que és normal fins a cert punt, és el que comporta un canvi brusc i global de les rutines. Però em fa l'efecte que encara tenim molta reflexió personal per endavant.

Crec que hem volgut sortir massa ràpid a aplaudir als balcons, a fer video-tutorials,... a produir. Hem interpretat com una adaptació al canvi allò que en realitat ha estat un canvi de rutina: ens ho hem pres com una situació nova que toca viure i ara que ja fa més de 21 dies que som a casa tancats comencem a entendre realment la natura del problema.

Tinc la impressió que com a societat, fins ara no havíem "posat el fre" realment, i ara que comencem a meditar sobre la situació, la nostra vida, els projectes, etc... és ara quan comencem la veritable crisi personal. 

Vull ser positiva i creure en la nostra espècie, crec que l’únic que em de fer és respirar profundament i demostrar-nos que per alguna cosa ens auto-proclamem els éssers vius més intel·ligents del planeta Terra.

Tan sols desitjo que tinguem la paciència i la saviesa necessàries per identificar tots els petits conflictes que ens sorgeixin pel que són, i que no els dissimulem amb entreteniment absurd.

Potser seré molt contundent amb la següent afirmació, però si no aprofitem el confinament i dediquem una estona a la reflexió personal, sens dubte els que malauradament ens han deixat pel camí ho hauran fet en va.

M’encantaria convidar a tothom a aprofitar les ganes de compartir que tots tenim, i a posar sobre la taula els problemes globals. Busquem-hi solucions entre tots, o si més no enriquim les nostres pròpies opinions i pensaments. Potser aquest serà un primer pas per construir un món menys dolent del que teníem a principis de març

Em considero una persona gairebé patològicament optimista, i tinc una fe absoluta en la bondat que alberga l’ésser humà. Està clar que som l’espècie dominant del planeta i el nostre cervell ens permet odiar i estimar, compartir i envejar, ser conscients de la nostra existència. Elaborar un pla per assolir un objectiu. Tots hem volgut canviar alguna vegada el món, i som conscients de la frustració que suposa no poder-ho fer sols (encara sort! Si una sola persona pogués canviar el món... potser si que hauríem begut oli fa dies!) 

Per sort tenim la capacitat, i la necessitat d’estimar. M’encantaria convidar a tothom a aprofitar les ganes de compartir que tots tenim, i a posar sobre la taula els problemes globals. Busquem-hi solucions entre tots, o si més no enriquim les nostres pròpies opinions i pensaments. Potser aquest serà un primer pas per construir un món menys dolent del que teníem a principis de març. Identifiquem allò que no volem i em cregut necessitar durant tant de temps.

És hora d’obrir els ulls. Els ho devem als no hi seran demà, als que vetllen per a que nosaltres puguem explicar-ho, als que estan arribant i encara han d’arribar. Ens ho devem com a espècie.

Fem un esforç col·lectiu de reflexió, i no fem del confinament un passatemps. Els ho devem a aquells que s’han quedat pel camí, els ho devem a aquells que encara han de venir, i la oportunitat la tenim nosaltres: és ara i aquí.

Etiquetes

Comentaris (3)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.