La seva arribada al Principat, però, no ha estat exempta de dificultats. Els tràmits d’Immigració l’han mantingut sense poder debutar durant gairebé dos mesos, una situació que finalment s’ha resolt aquest dilluns. En una conversa amb l’Altaveu, Herrerín parla amb naturalitat de la seva trajectòria, de la família, de les ganes de continuar competint i del curs d’entrenador. També es mostra especialment crític amb algunes mancances del futbol andorrà, especialment a nivell de prioritats i d’instal·lacions, tot i considerar que la classificació de l’Inter d’Escaldes per a la Conference League pot servir de punt d’inflexió per al creixement del campionat.

Primer de tot, sembla que finalment s’han resolt els problemes amb Immigració que li han impedit debutar amb el Penya Encarnada. Què ha passat exactament?

Avui ja s’ha solucionat tot. Ja tinc la residència i, per tant, per al partit següent podria jugar tranquil·lament. El problema era que em demanaven un certificat d’antecedents penals de l’Aràbia Saudita. Però jo no vaig tenir mai aquest document perquè allà estava amb un visat de treballador i no com a resident. I una vegada surts del país ja no et poden donar aquests papers. Per molt que ho expliquéssim, fins i tot amb un advocat, continuaven insistint que calia aconseguir-lo. Vaig arribar aquí al voltant del 20 d’agost i fins avui no m’han donat la residència. Han estat gairebé dos mesos esperant, però per sort ja està solucionat.

Després de tants anys a Primera Divisió i d’haver jugat en diversos països, què porta Iago Herrerín a fitxar pel Penya Encarnada d’Andorra?

Venia de Colòmbia i buscava alguna cosa més a prop de casa. Al final, estar tan lluny i haver de fer viatges tan llargs en avió amb un nen petit cada vegada costa més. Vaig estar esperant una mica el mercat per si sortia alguna oportunitat a Primera Federació per poder jugar tranquil·lament a Espanya, però ara mateix els clubs tenen més en compte l’edat que el rendiment. És una cosa que has d’anar acceptant a poc a poc. Aleshores va sorgir l’oportunitat de venir aquí. També coincidia que podia treure’m el curs d’entrenador, que era una cosa que volia fer. Em va trucar el Javi, l’entrenador, i ho vam fer més o menys fàcil per poder continuar jugant a futbol i, al mateix temps, continuar formant-me.

És una decisió que també respon a un moment personal i familiar diferent? S’imagina fent vida a Andorra més enllà d’aquesta temporada?

Al final vas fent anys i has de ser objectiu. Encara que tu vulguis continuar competint, hi ha directors esportius que prioritzen altres coses, com l’edat o els porters joves. Ho has d’entendre i acceptar. Aquí el míster em va explicar el projecte que volien fer, amb la intenció d’intentar entrar a Europa. Em van oferir dos anys i, per a mi, amb 38 anys, això també suposa una certa estabilitat. A més, ho puc compaginar amb el curs d’entrenador, així que es van ajuntar diverses coses positives.

Als 38 anys, què li continua donant el futbol perquè encara no vulgui penjar els guants?

Al final són experiències. He tingut la sort de competir tant a Espanya com en altres llocs del món i encara tinc aquella competitivitat, aquella mala llet quan perdo, quan no jugo o quan les coses es fan malament. Ara, a poc a poc, t’acostes a la retirada i, com que també comences a avançar en el tema d’entrenador, veus les coses des d’una altra perspectiva. Potser fa deu o dotze anys no les veia així. Aquí també ha coincidit que el míster m’ha donat confiança per ajudar el club i ajudar-lo a ell, no només dins del camp. Per a mi és un repte bonic continuar jugant a futbol i intentar aconseguir coses importants amb un club que s’ha format fa relativament poc.

“L’important és fer entendre als companys que, per aconseguir grans nits i jugar en grans escenaris, has de passar per aquest futbol. Tots hi hem passat. Hem d’intentar aconseguir alguna cosa bonica amb el club perquè, si ho aconseguim, serà especialment bo per a tots els joves. A mi ja m’agafa una mica més lluny”

Ha viscut grans nits a San Mamés i ara li tocarà jugar en camps molt més modestos. Com es gestiona aquest canvi? Cal deixar de banda l’ego del futbolista professional?

Crec que no he arribat a tenir mai aquest ego. Sí que és cert que t’hi has d’acostumar. Vinc de Colòmbia, on també jugàvem partits davant de 15.000 o 20.000 persones, i era una cosa molt bonica. Ara arribes a Andorra, que és un país petit, amb una lliga de deu equips i on no hi ha afició per a tots els clubs. Però jo tinc clar que el que vull és competir i continuar jugant. Més que acostumar-m’hi jo, l’important és fer entendre als companys que, per aconseguir grans nits i jugar en grans escenaris, has de passar per aquest futbol. Tots hi hem passat. Hem d’intentar aconseguir alguna cosa bonica amb el club perquè, si ho aconseguim, serà especialment bo per a tots els joves. A mi ja m’agafa una mica més lluny.

Després de la seva etapa a l’Athletic ha passat per l’Aràbia Saudita, Xipre, Bèlgica i Colòmbia, entre altres destinacions més a prop de casa com el Sestao River, amb qui va enfrontar-se a l’FC Andorra fa un parell de temporades. Quina experiència l’ha marcat més?

He estat en molts llocs i, una vegada vaig sortir de l’Athletic, vaig començar a viure el futbol d’una manera diferent. He conegut altres cultures, altres maneres de fer les coses i de cada lloc n’he après alguna cosa. He tingut la sort d’estar a l’Àsia, a Sud-amèrica i en diferents països d’Europa. He gaudit de tots els llocs i crec que aquestes experiències són una virtut que tinc ara. Per això, una de les meves prioritats és treure’m el títol d’entrenador, perquè tot el que he viscut em pot servir en aquesta nova etapa.

Aquí anava. Està fent el curs d’entrenador UEFA B-A de la FAF amb Gerard Piqué, Sergio Busquets, Thiago Alcántara, Santi Cazorla i altres exfutbolistes. Com és compartir classe amb tots ells?

Jo ja tenia feta una part de la formació a Espanya, però per continuar necessitava entrenar durant un any complet i no podia fer-ho mentre continuava jugant. Aquí em van explicar que, pel fet d’haver complert més de set anys com a professional, podia accedir a aquesta formació. I la veritat és que hem fet un grup molt bo, amb Sergio Busquets, Gerard Piqué, Thiago Alcántara, Andrés Guardado, Bryan Ruiz, Javi Martínez, Olga García, Santi Cazorla i altres companys. És molt bonic perquè és gent que sap moltíssim de futbol, hi entén un rato. Fins i tot quan fem pràctiques, veure’ls fer una roda de passades o un rondo et segueixes quedant al·lucinat al veure’ls. És una passada poder compartir aquestes experiències amb ells, encara que sigui dins d’un curs d’entrenador. Són futbolistes que han estat entre els millors durant moltíssim temps.

Entre tants futbolistes de primer nivell, gairebé podrien formar un equip per tornar a competir.

Sí, sí. Podríem fer un equip, encara que fos de futbol set, per competir tranquil·lament. La veritat és que és una passada compartir aquestes coses amb ells.

Per què aquest curs B-A a Andorra? És una formació especialment pensada per a exfutbolistes?

Sí. A Espanya també existeix la possibilitat d’accedir a aquesta formació quan has jugat més de set anys com a professional. Aquí el que fan és comprimir els nivells B i A per poder aconseguir els dos títols en un any. És força intensiu. La setmana passada vam estar dilluns, dimarts, dimecres i dijous, de nou del matí a set de la tarda, tot el dia a la federació. Però és normal perquè has de completar dos nivells en un sol any. Crec que s’han ajuntat diverses coses. I per a molts dels companys, que venen de Barcelona, pujar a Andorra tampoc suposa un desplaçament gaire complicat.

Vostè ha tingut entrenadors tan diferents com Ernesto Valverde o Gennaro Gattuso. Què n’ha après i quin tipus d’entrenador li agradaria ser?

He après de tots. Fins i tot d’aquells amb qui he jugat menys o amb qui he tingut menys afinitat. De tots en pots treure alguna cosa. A Gattuso li tinc moltíssima estima. És una persona que transmet moltíssim, tant dins com fora del camp. I de l’Ernesto tampoc descobriré res. No crec que hi hagi ningú en el món del futbol que parli malament d’ell. Per a mi és un entrenador espectacular. També he tingut Garitano, Marcelino, Berizzo... De cadascun me n’han quedat coses. Però, a més dels entrenadors, també vull aprofitar les meves pròpies experiències. He viscut què és jugar, no jugar, estar a la banqueta, a la graderia, que t’estimin o que no t’estimin. He passat una mica per tot. Sobretot, m’agradaria ser un entrenador clar i just amb els jugadors. Que cadascú sàpiga les coses com són i que rebi el que es mereix.

“La federació ha de canviar molt i el Govern ha d’ajudar. Pel que he anat veient des que soc aquí i pel que m’han explicat, sembla que el futbol sigui gairebé l’últim esport del país. Per exemple, aquesta setmana hi havia rugbi a l’Estadi Nacional i nosaltres hem de jugar partits de lliga a Borda Mateu, que és on entrenem”

Tornant a l’actualitat... L’Inter d’Escaldes ha fet història classificant-se per a la fase de lliga de la Conference League. Vostè, que ha conegut el futbol professional en diferents països, com veu el nivell actual del futbol andorrà? Creu que aquest èxit pot obrir la porta a altres clubs?

Crec que el que ha fet l’Inter és un premi per a la lliga d’Andorra i, sobretot, una manera de fer-se veure. Però també penso que la lliga ha de canviar molt. La federació ha de canviar molt i el Govern ha d’ajudar. Pel que he anat veient des que soc aquí i pel que m’han explicat, sembla que el futbol sigui gairebé l’últim esport del país. Per exemple, aquesta setmana hi havia rugbi a l’Estadi Nacional i nosaltres hem de jugar partits de lliga a Borda Mateu, que és on entrenem. Crec que això resta molt a la possibilitat de tenir una lliga forta i bonica.

Andorra és un lloc on poden venir bons jugadors. Jo he estat a Xipre, on també han aconseguit construir una lliga forta, amb equips que competeixen a Europa. Però per això s’han de fer les coses bé. Els jugadors hem de parlar amb la federació i la federació ha de parlar amb el Govern per intentar millorar el campionat. Hi ha instal·lacions que necessiten canvis. A Alàs, per exemple, hi ha un camp on tens arrels a terra i és complicat entrenar. En altres instal·lacions, com Borda Mateu, els equips han de compartir mig camp. Són petits detalls que, si vols que això creixi, has de solucionar.

Aquestes dificultats frenen l’arribada de jugadors i el creixement dels clubs?

Sí, és clar. També hi ha els problemes administratius, com el que he tingut jo amb la residència. Crec que s’hauria de fer tot una mica més còmode, tot i que entenc que hi hagi requisits que s’hagin de complir. Però són coses que s’han d’anar solucionant. El que ha aconseguit l’Inter és fonamental per a nosaltres perquè també ens permet fer força perquè millorin les condicions. Crec que Andorra és un lloc atractiu per als jugadors. És un país on, amb una bona classificació, pots tenir diversos equips competint a Europa. Això pot ajudar moltíssim a créixer. Però si hi ha tantes dificultats per jugar, si els camps d’entrenament no estan en bones condicions, ja no dic de gespa natural de primer nivell, sinó simplement de gespa artificial de qualitat, els clubs no podran fer mai aquest salt. Al final, entre tots, jugadors, clubs, federació i Govern, hem d’intentar que la lliga despunti. Perquè té potencial per fer-ho.