-Com comença al món de l’ajuda social?
Des de petita, al col·legi ja fèiem iniciatives solidaries i sempre m’apuntava. També havia sigut voluntària de Creu Roja amb 16 anys, vaig ser de les més joves. Quan vaig començar a treballar és veritat que no tenia tant de temps, però sempre que hi havia temes solidaris intentava posar el meu granet de sorra. Vaig fer un curs de voluntariat internacional i tot i que ja era sòcia d’Unicef des de la seva fundació, cap al 2006 em van proposar entrar a la junta i al 2010 vaig passar a ser la directora.
-En què va començar a treballar?
Vaig estar a banca.
-Un canvi bastant gran...
Sí, la vida et porta per on et porta... Per temes de feina vaig començar a treballar a la banca. Però jo sempre havia sigut voluntària a Creu Roja, en aquell banc sempre que fèiem alguna iniciativa solidaria m’implicava, ja era sòcia d’Unicef, així que sempre que podia aportar la meva part més solidària ho feia. Però quan vaig tenir l’oportunitat de ser la directora d’Unicef lògicament la vaig aprofitar, fins al febrer. Tot i que ja ho havia comentat abans a la junta, al febrer es va fer efectiu el fi de la meva etapa com a directora.
-Perquè pren aquesta decisió?
Jo penso que, en entitat petites com pot ser el comitè d’Unicef aquí a Andorra, igual que els presidents tenen dos terminis de quatre anys, penso que els directors també deuria ser. És important que el lideratge vagi canviant, una persona nova aporta idees noves, maneres de fer noves, i això ajuda a millorar l’entitat. Això em va fer pensar que era el moment oportú tant per Unicef com per mi. A partir d’aquí vaig començar a pensar què venia després i el que tenia molt clar és que no volia deixar el món de la solidaritat perquè és el que m’apassiona. Donant-li voltes vaig buscar aquesta fórmula, que ajuda a promoure la solidaritat i de moment gràcies al nou projecte espero poder aconseguir-ho.
“Al capdavant d’Unicef he aprés a ser molt resilient, a lluitar per aconseguir tirar endavant projectes complicats”
-Han sigut gairebé onze anys al capdavant d’Unicef, alguna experiència que ha viscut o alguna cosa en especial que hagi aprés en aquest temps?
A nivell personal, he aprés a ser molt resilient. És una paraula que ara està molt de moda, perquè la solidaritat es molt bonica i la cooperació internacional és molt interessant, i cada vegada que obtens resultats, lògicament, t’agrada i et posa les piles. Però també costa molt tirar projectes endavant, llavors has d’aprendre molt aquesta resiliència, a continuar encara que et diguin que no i buscar la manera. Aprendre a ser una mica tossuda fins que pots portar a terme un projecte, o també aprendre a no fer-ho. En resultats d’Unicef el que aprenc és que sempre hi ha molta feina a fer, però és molt gratificant. Quan veus sobre terreny els resultats, que un nen pot anar a l’escola gràcies a la teva tasca, per exemple, això dona molta satisfacció i et torna a omplir les bateries en els dies baixos.
-Hi ha alguna cosa que pensi que s’ha quedat per fer amb Unicef?
Penso que les coses importants s’han pogut tirar totes endavant i això és amb el que em quedo. Sí que hem descartat algunes coses, però perquè ho hem decidit entre tots i era lo millor, per tant no les considero com a que s’hagin quedat per fer. Quan estàs en una associació com aquesta has de ser molt creatiu per arribar a la gent i que coneguin el teu projecte. De vegades se t’ocorren coses, però per culpa de les eines o la digitalització no pots fer-les.
-Continuarà vinculada d’alguna manera a Unicef?
M’he desvinculat a nivell professional, en el sentit que ja no soc directora ni formo part de la junta. Però Unicef ha format part de la meva vida els darrers 25 anys, ells saben i jo sé que qualsevol cosa que necessitin estaré al seu costat.
-Comença un nou projecte que no es desencamina de la feina del últims any, però sí que és una mica diferent. Quines expectatives té?
Espero que a poc a poc vagi molt bé, que duri molts anys i a la gent li agradi i vulgui fer-ne part. Volem que la gent sigui solidaria i tingui aquest punt de filantropia que ens agrada promoure. Voldria que molta gent, ja sigui ONG, persones individuals, empreses... S’hi puguin afegir i fer que el projecte funcioni.
-A Andtropia hi pot participar qualsevol persona?
Quan parlo d’Andtropia m’agrada dir que té dos pilars. El primer d’ells és la filantropia, que penso que aquí a Andorra és un servei que no s’estava oferint i és aquest acompanyament a persones que vulguin obrir aquest vessant filantròpic i els acompanyem. És normal que cadascú té uns interessos diferents i llavors moltes vegades no saben a quin projecte donar el seu granet de sorra. Per a això estem nosaltres, per a proposar projectes que els resultin interessants. Després també està oberta a ONG’s perquè poden formar part d’aquesta cartera per a possibles donants que ens contactin. Els meus interessos eren tres causes i estic buscant projectes innovadors que tinguin un impacte social important. El primer és el medi ambient, la part de col·lectius vulnerables, que és on més he treballat, i la recerca mèdica. I d’altra banda tenim la gestió social, on ajudem a ser creatius per al creixement de les ONG, crear informes...
“Andorra respon molt bé a les crides solidàries”
-Després de tants anys treballant amb la solidaritat, com és la reacció dels andorrans davant aquests tipus de projectes?
La meva experiència és que Andorra és solidària, quan fas la crida la gent respon. De vegades més, de vegades menys, perquè els interessa més o menys, però al final sempre que fas la crida, responen. I tenim un exemple molt recent com és la pandèmia mundial que acabem de viure. Andorra respon molt bé a les crides solidàries. Un amic fa uns dies em deia que tots podem ser un filantrop en potencia, perquè no és tant la quantitat de la donació, sinó l’aportació que puguis fer tenint en compte la teva situació.