Com ha estat la seva adaptació a Andorra?
Al començament sempre és difícil perquè has d'optimitzar i justificar perquè t'han fitxat i et concentres les 24 hores a ser capaç d'aconseguir el primer repte, el qual lògicament era salvar-nos. Com a lloc tinc la curiositat de descobrir molts racons. Hi ha un vincle molt fort que és la llengua. Aquesta capacitat d'anar descobrint el país, l'entorn i els llocs on no vagin ni els turistes és quelcom que tinc per fer.
Què ha estat el més complicat d’haver agafat el repte d’entrenar el MoraBanc?
Quan s’arriba a mitjans de temporada el que procures fer és no entrar com un pop en un garatge. Intentes anar amb compte, anar coneixent a la gent, el rol de tothom, al públic, el que esperen de tu... Anar-te acomodant i anar fent canvis, sobretot invisibles i no traumàtics. L'objectiu sempre és treure el millor del material humà, de les eines de les quals disposem. I això passa perquè tothom sigui conscient de ser feliç, i perquè succeeixi has d'intentar treure el millor d'ells. Sempre he sigut de tenir un pensament més cooperatiu, en comptes de ser un equip que depengui de només un o dos jugadors, o de les genialitats. Això és una mica el que hem anat fent d'una manera gairebé invisible, que és del que m'he preocupat. En línies generals, cap jugador ha baixat el seu rendiment i ha anat millorant en aspectes no tant visuals com els punts. Tothom s'ha sentit més partícip de l'equip i de la salvació.
“Per a mi, ‘liar-la’ no es salvar l’equip; era el que s’esperava de mi i el més urgent; ho seria estar a prop d’una Copa del Rei o molt a prop dels play-offs o fins i tot entrar-hi”
Va venir a “liar-la” i ho va fer. Què podem esperar de la nova temporada?
Quan vaig dir la frase jo pensava més a mitjà o llarg termini. Per mi "liar-la" no és salvar l'equip, honestament. Salvar l'equip era el que s'esperava de mi, el que era més urgent. "Liar-la" per mi seria estar molt a prop d'una Copa del Rei, molt a prop d'uns play-offs, fins i tot entrar-hi alguna vegada. Sabem que hi haurà molts canvis en l'equip. Sempre és difícil, però crec que aquests darrers mesos hem posat una mica les bases del que es pot fer, sobretot, amb un perfil de jugador molt compromès. És important que els jugadors sàpiguen on van, a què van i que s'espera d'ells. Amb això, tenint millors o pitjors jugadors, es genera un grup humà que ens permetrà ser estables. Espero que ens faci estar lluny del descens i el més a prop possible d'aquestes fites que m'han demanat i que jo proposava de fer quan vaig arribar.
Acabi la frase: només aquí...
Patiràs com cap altre lloc (riu). Aquí s'ha de viure el bàsquet d'una forma diferent. Hi ha una implicació que tothom n’ha de ser conscient. Hem d'estar orgullosos de ser petits, de ser un país entre dos grans països, amb una singularitat que ens fa ser diferents i peculiars. Sempre he estat molt amant de ser conscient de les virtuts i de les limitacions, a partir d'allà toquem el cel sense voler ser més grans del que ens podem permetre. Tenim un pressupost modest, un pavelló bonic però petit, i ens hem de sentir orgullosos. Es donen moltes coses que fan que la gent es senti orgullosa de pertànyer a aquest grup i d'ajudar. Hi ha equips que són molt poderosos i la presència del públic és gairebé simbòlica, aquí no, aquí és fonamental.
Com jugarà el seu MoraBanc Andorra?
Avui, és arriscat dir-ho. Actualment, hi ha tres o quatre jugadors que continuaran si no hi ha sorpreses. Aventurar quins perfils tindran la resta que hi seran és difícil. Tot i això, crec que la gent ha entès quin ha de ser el nostre procedir, el nostre tarannà. Estem buscant jugadors potser no tan especialistes com alguns que hem tingut, però gent que sigui capaç de treballar davant i darrere, de treballar arran de terra, d'aixecar al públic per una cistella o per una gran defensa. Volem un bàsquet el més veloç possible on tothom se senti important, on ningú pugui dependre dels bioritmes o de com s'ha aixecat un jugador, un bàsquet que sigui atractiu. Competir sempre és fonamental. Garantir això a la gent que ve de les parròquies o de fora. Que si ens guanyen sigui perquè són, clarament, molt millors, no perquè nosaltres ens rendim. Aquest ha de ser el nostre ADN. L’afició ha de saber que perdrem, però que ho farem esgarrapant. I que guanyarem patint, fent que rarament ens treguin de la pista i que nosaltres no ho farem pràcticament a ningú. Això és el que podem garantir.
Quin projecte podem oferir als jugadors?
Hem de fer la sensació que estem fent un treball coherent. Això la resta d'equips ja ho fan, però és una altra mena de treball. Aquí hem d'intentar que l'equip sigui el màxim competitiu possible mentre que el jugador millori individualment. Això requereix molts entrenaments personals, molts entrenaments els dies de festa, molt treball cognitiu amb el jugador perquè sigui conscient que hi ha quelcom més enllà del treball que fa a pista. El jugador ha de venir aquí perquè sap que aquest país és zona de molts esports, però que aquí el bàsquet té un pes importantíssima. Sobretot, el que li podem aportar nosaltres als jugadors és fer-los-hi un salt de qualitat en les seves carreres. Tot serà sobre la base del seu sacrifici i la nostra bona manera de fer. Crec que això és el més atractiu més enllà d'un país que sempre serà maco de conèixer.
Com veu el club?
Un club amb una tradició important que té molt de potencial i marge de millora. Tothom des de la seva àrea ha de ser prou humil, només així podem créixer. Estar constantment millorant, que és quelcom que els hi demanem als jugadors i que això sigui un bon mirall per la gent que vingui aquí. Que estiguem en constant evolució. Això no és fàcil, però es pot possibilitar perquè, d'aquí a un temps, puguem parlar en uns altres termes d'aquest club. Ara mateix, tot i la tradició, és un club humil, que ha tingut vivències molt maques, però puntuals, també disgustos i també puntuals, però hem d'aconseguir que es mantingui d'una manera més sòlida. Per això, més enllà de voler fitxar grans anotadors, potser hem de tenir les persones adequades per cada lloc i que aquestes persones vulguin estar evolucionant i millorant. Quan això passa es contagia i fa que la gent ja vingui amb una altra disposició. Llavors crec que és atractiu per a tothom.
On veu al MoraBanc Andorra en 3 anys?
Voldria que el dia que jo me n'anés d'aquí, la gent vegi el meu pas com una cosa positiva. Positiu és, naturalment, no haver de patir per baixar o no baixar, però crec que amb aquest punt d'ambició que tinc i que percebo que poden tenir certes persones del meu voltant passaria perquè l'equip continués millorant. Si som capaços d'ajudar-nos i treballar cooperativament, no només a la pista, sinó tota la gent que estem al voltant, inclòs el públic, podrem optar a coses majors. Si això passa a mi no m'estranyaria que a curt-mitjà termini l'equip pugui ser una de les sorpreses de l'ACB. A partir d’allà, que d'una forma ja regular sigui més freqüent veure al MoraBanc més amunt, no pas lluitant, com en algun cop hem estat aquesta temporada, en la setzena o dissetena plaça.
Comentaris