El seu projecte, Espai Jove Connecta, ha rebut una subvenció de JovEmpren 2026. En què consisteix el programa?
Aquest projecte està formulat per amb famílies que tinguin nens d’entre 10 i 15 anys i que vinguin tant els joves com els pares. És un projecte per treballar conjuntament amb tot el sistema familiar.
Com va detectar aquesta necessitat?
Jo ho detecto a través de tots aquests anys de clínica, en què he vist que hi ha una necessitat d’intervenció quan apareix una dificultat. Llavors, em vaig plantejar que potser seria més útil per a la societat en general que no aparegués aquesta dificultat o que aparegués d’una forma més gestionable. Per això vaig pensar en fer un programa preventiu per ajudar els progenitors en la criança i els joves a prevenir conductes o situacions que puguin desembocar en problemes emocionals que després s’hagin d’intervenir. És a dir, des d’una perspectiva més preventiva.
“Vaig pensar en fer un programa preventiu per ajudar els progenitors en la criança i els joves a prevenir conductes o situacions que puguin desembocar en problemes emocionals”
És a dir, crear un espai de treball comunitari que eviti arribar a la teràpia.
Exacte, fer-ho més de forma individual, que no vol dir que s’eviti totalment, però sí que crec que hi ha moltes eines que poden afavorir que les famílies gestionin millor la convivència i sobretot en aquesta etapa de l’adolescència, que és força complicada.
Tenint en compte que són sessions grupals, que hi ha més d’una família al mateix temps, i que l’adolescència és una etapa en què la comunicació és difícil, creu que serà fàcil que els joves s’obrin, o fins i tot que els mateixos pares s’obrin entre ells i davant d’altres?
Jo crec que l’interessant d’aquest projecte és que aquí al país s’han fet intervencions amb joves i s’han fet intervencions més com a escola de pares, però és més difícil veure intervencions més comunitàries, on el focus no es posa únicament en la persona o fins i tot en la família, sinó que també entre les famílies puguin crear xarxa. És complicat perquè aquí a Andorra potser costa aquesta cultura de compartir, exposar-se davant d’altres persones, però està dissenyat perquè siguin activitats molt pràctiques, molt vivencials...
És a dir, no ens ho hem d’imaginar com una teràpia de grup o com un a sessió de teràpia individual.
En absolut. Són activitats vivencials, són activitats d’entreteniment, es barreja l’esport, la cultura, es treballa evidentment tota la part de comunicació, de respecte, de valors familiars, però es fa d’una manera molt lúdica. És a dir, que no és un: ‘seu aquí i parlem de la teva família o de les teves dinàmiques familiars’, sinó que es fa tot a través del joc, de fluir, s’exposaran fins al punt en què vulguin exposar-se. No es forçarà ningú a participar d’una manera que no se sentin còmodes i sí que és veritat que hi ha dinàmiques més grupals entre famílies i hi ha d’altres que es treballen més amb la família únicament, però alhora. Llavors, no és un programa invasiu, no és un programa en què hagis de mostrar una vulnerabilitat excessiva, sinó que està fet perquè es coneguin ells mateixos i perquè tinguin les eines per poder funcionar millor en família.
Basant-se en la seva experiència: les famílies es comuniquen poc?
Bé, jo crec que no és una qüestió que es comuniquin més o menys, sinó de la qualitat de la comunicació. Perquè què passa? Evidentment, físicament passen molt de temps junts, perquè després de les rutines de l’escola, de la feina, a no ser que hi hagi moltes extraescolars, tenen temps per passar-lo junts. Però és la qualitat d’aquest temps. Llavors, què passa? Arribes cansat de la feina. Potser el nen o l’adolescent tampoc té gaires ganes de parlar perquè també està cansat, o perquè està amb els amics, o perquè està amb altres coses i es produeixen comunicacions molt superficials. Un: ‘Ei, què tal? Com ha anat el dia?’, ‘Bé’, ‘Hi ha alguna cosa que vulguis explicar?’ ‘No’. Per tant, no hi ha aquesta cohesió, o a vegades un voldria que li demanessin, però com que no ho fan, ell tampoc demana, i es generen silencis o dinàmiques que ens allunyen. Llavors, busco oferir un espai sense tecnologia -tot i que puntualment la podem utilitzar per alguna activitat- que afavorirà simplement la connexió. És a dir, estar en el mateix espai físic, però estar present emocionalment per l’altra persona. Aprendre a estar i compartir realment aquest moment.
“No és un programa invasiu en el qual hagis de mostrar una vulnerabilitat excessiva, sinó que està fet perquè es coneguin ells mateixos i perquè tinguin les eines per poder funcionar millor en família”
Citava ara la tecnologia. Aquestes dificultats de comunicacions venen per elements nous com l’ús d’aparells tecnològics, per uns pares que passen moltes hores fora de casa o simplement és quelcom que ha passat sempre?
Al final és una realitat que sempre s’ha donat, però sí que és cert que potser abans no es donava tant per la tecnologia, es donava perquè les jornades laborals eren molt més llargues o perquè no érem conscients de la importància que els progenitors hi siguin. Evidentment, hi ha temes culturals, temes del context històric que també influeixen, però jo crec que és una realitat que sí que fa anys que està present, però potser ara també som més conscients de com d’influent pot arribar a ser en les nostres vides, com a joves i com a adults, perquè moltes vegades critiquem la utilització que fan els joves de la tecnologia, però és que nosaltres fem exactament el mateix. També perquè abans potser teníem altres eines de distracció o de desconnexió i ara és l’eina estrella.
Problemes socials o econòmiques, també condicionen aquestes relacions familiars?
Tot, tant factors socials com factors econòmics com factors demogràfics, evidentment tot afecta molt i sí que és veritat que estem en un sistema o en una comunitat o en un món, perquè al final tot és globalitza, en què no tenim temps moltes vegades per mirar el que és realment important, que són les bases. Jo crec que d’això se n’adonen moltes persones quan hi ha un canvi brusc en les seves vides, sigui de feina, sigui per alguna circumstància vital, que llavors és quan pots veure més clarament què és el que és realment important. I la família i el connectar amb les persones jo crec que són dos pilars fonamentals que en el nostre dia a dia, com que anem una mica accelerats, moltes vegades no hi connectem amb aquesta realitat.
Problemàtiques com addiccions a les drogues, temes lligats a la sexualitat pel consum de pornografia, assetjament... són problemes que poden derivar d’aquesta falta de comunicació i cohesió familiar?
Clar, evidentment és un factor molt important, no és l’únic perquè aquí també entrarien factors més socials, a nivell de personalitat de l’adolescent, del jove, de l’adult, perquè al final hi ha una evolució. No és l’únic factor, l’educació familiar o la comunicació familiar o els valors que es transmeten en l’entorn familiar, però sí que és cert que té una gran importància perquè al final un jove o un adolescent que no passa temps de qualitat, que no té potser uns límits, unes normes marcades, on no hi ha un diàleg accessible amb els progenitors, evidentment comporta que sigui un factor de risc. No vol dir que sigui determinant, és a dir, que un nen s’hagi apropat al món sexual de forma inadequada no vol dir que no parli amb els seus pares, a vegades es parla i igualment succeeix per altres factors, però sí que és veritat que és un factor de risc i pot ser un factor preventiu. És una de les raons per les que es realitza aquest programa, justament, per poder afavorir aquest clima de confiança per si mai arriba alguna situació o per si mai hi ha alguna cosa que es pugui acudir a aquesta xarxa que és la família.
“No és una qüestió que les famílies es comuniquin més o menys, sinó de la qualitat de la comunicació”
Hi ha també l’objectiu de trencar aquella idea d’alguns pares de: ‘Això el meu fill no ho faria’, o ‘Això al meu fill no li passa’.
És clar, perquè quan passa això moltes vegades ho podem viure com un fracàs parental i pensar que no ho has fet bé. I no es tracta de fer-ho bé o malament, es tracta d’adaptar-nos també a la realitat d’aquest nen. Per exemple, em ve al cap una dinàmica que treballarem al programa que és ‘el que jo necessito de tu’. És a dir, farem diverses activitats per entendre quines necessitats té cada membre de la família i com es poden satisfer a través, moltes vegades,de la negociació. No és el mateix que una persona necessiti més espai que que una persona necessiti més estima física, per exemple. A través de conèixer aquestes necessitats, el que es pot fer és adaptar-nos al màxim a la persona i a les seves circumstàncies. Tant de bo poguéssim fer alguna cosa preventiva que fos 100% efectiva en tots els casos però cada persona és un món, cada persona necessita eines diferents, però sí que és veritat que si podem conèixer al màxim el nostre pare o la nostra mare o el nostre fill és molt més fàcil que puguem fer aquesta pinya, aquesta cohesió i prevenir dificultats no únicament basades en el jove sinó també familiars.
Quins altres elements treballaran en les diferents sessions que duran a terme?
Són 12 sessions i cadascuna d’elles aborda una temàtica diferent. Sí que és veritat que la primera és més de coneixença i l’última és més de tancament, però cadascuna d’elles té un tema diferent. S’estructura al voltant de tres temes l’esport, la cultura i l’àmbit més social. Què es busca? Per exemple, la segona sessió és com si féssim teatre de la vida real i escenifiquem coses que ens passen normalment i ho podem veure des d’una perspectiva més divertida. Hi ha d’altres dinàmiques que són, per exemple, unes miniolimpíades esportives on tractarem el respecte, l’espera, com ens coordinem, com treballem conjuntament, què passa quan un membre no fa el que jo necessito... Es treballen moltes coses de forma molt diversa estructurades en aquests tres blocs.
D’acord.
El que és interessant és poder treballar les habilitats individuals, l’empatia, ser conscient del respecte a l’altre, ser conscient de les necessitats de l’altre, quin rol ocupo jo dins d’aquesta família, què és el que jo puc fer per contribuir a que aquest sistema familiar vagi millor, i després hi ha l’altre bloc que seria més a nivell comunitari, és a dir nosaltres, com a família, què podem aportar a la societat. Per exemple, hi ha una activitat que es diu Ciutat Connecta i es tracta de crear una ciutat a partir de les famílies que participen a la sessió i veure com podem contribuir i què podem fer perquè aquesta xarxa de famílies es vegi afavorida, perquè moltes vegades també hi ha una sensació de soledat. Per exemple, quan un nen realitza una conducta que no toca i tenim aquesta sensació d’haver fracassat com a pares. Hi ha molt estigma i no és fàcil trencar-ho, i menys en un lloc petit com Andorra, però val la pena que es vegi que la teva realitat moltes vegades també és la que estan vivint d’altres famílies i que es pot fer una xarxa i que serà més còmode per tothom si es fa així.
“Tant de bo poguéssim fer alguna cosa preventiva que fos 100% efectiva en tots els casos però cada persona és un món”
La vida també ens posa en constants contradiccions i no només ens passen les coses a nosaltres. Suposo que també hi ha un part de la reacció de la comunitat davant d’aquestes situacions i són valors que es poden treballar.
Totalment. I a part d’això, aquesta sensació de dir, si em falten eines en puc adquirir, però hi ha d’altres vegades que hi ha molts factors i un factor molt important també és la personalitat de la criatura. Això també passa en edats més petites, que veus diferents mètodes i hi ha moltes famílies que se senten molt frustrades perquè a un li va súper bé una cosa i jo he provat 300 coses diferents i no em va bé. A vegades també necessitem parar, necessitem veure que si tinc aquestes eines i en necessito més, n’adquireixo. Que no m’estan funcionant aquestes eines perquè hi ha un factor que potser no el puc influir d’una forma tan directa? Doncs també em deixo mimar per l’entorn, em deixo ajudar, i intento veure que potser no depèn tant de mi i que hi ha més persones que estan en el mateix en la mateixa situació
Quanta gent pot participar al programa?
De moment no està limitat, sí que es demana que es realitzi una reserva prèvia. En cas que veiéssim que són masses persones, veurem com fer-ho, potser augmentaríem un dia... La veritat és que encara no està plantejat perquè en principi comptem que aquí a Andorra costarà una miqueta mobilitzar però, confiem que es podrà fer. I en principi ho farem a la sala de l’espai Dinàmic Logopèdia i Psicologia, però també és veritat que aquest programa també busca sinergies entre professionals i estem acabant de treballar possibles col·laboracions que és probable que ens cedeixin espais on fer activitats. En principi serà sempre a Andorra la Vella per una qüestió logística i per facilitar la participació de les famílies.
Per ara és un programa gratuït. La intenció és que pugui anar més enllà de les 12 sessions previstes i que es mantingui la gratuïtat?
Exactament, com que és una prova pilot que començarà al setembre i anirà fins al desembre, el que es buscava és garantir l’accessibilitat total a qualsevol família i gràcies a la subvenció del Govern s’ha pogut fer. El que persegueix aquest projecte és fer la prova pilot, veure si realment les famílies que hi participen ho valoren positivament, si té un impacte positiu en les famílies i en la societat, i si això és així, el que es busca és que tingui una continuïtat. Potser no farem sessions setmanals -ara es fa així perquè en ser una prova pilot veurem veure l’efecte concentrat-, però potser es faria cada 15 dies o un cop al mes. En tot cas, la voluntat és poder-ho mantenir com un espai que aculli les famílies, on es puguin continuar treballant les habilitats, els valors, allò que requereixin les famílies, potser en un format més lliure també, no tan planificat, sinó poder treballar més sobre el terreny, sobre les necessitats que sorgeixin. I quant al tema econòmic, si té continuïtat potser no seria del tot gratuït però tindria un preu simbòlic d’entre 3 i 5 euros per família per poder poder mantenir la logística dels espais i també perquè és una manera d’estar compromès amb les activitats i de donar un valor a què es pugui disposar d’aquest espai.
Comentaris