Magda Mata Autora de l’estudi ‘Dones invisibles’

“Que les dones lluitin pels seus drets també beneficia els homes”

Magda Mata va néixer l’any 1960 a Escaldes-Engordany. Es va llicenciar en psicologia però al llarg de la seva trajectòria sempre ha centrat bona part de la seva activitat en el vessant més social. Va ser, per exemple, la primera directora del Centre d’Acollida d’Infants de la Gavernera. Posteriorment, va treballar en àmbit d’infància al Govern, on va ocupar també un càrrec polític. Entre 2010 i 2011, va ser secretària d’Estat d’Igualtat amb l’executiu del Partit Socialdemòcrata, formació amb la qual també ara ha entrat al comú de la seva parròquia, on és consellera de Recursos Humans, Infància i Gent Gran.

Magda Mata, autora de 'Dones invisibles'
Magda Mata, autora de 'Dones invisibles'

Com va sorgir la idea de fer l’estudi?

Va ser difícil. Al principi, havíem pensat a mirar la dona i l’esport, però la Marisol Fuentes va fer el programa ‘SER dona’ i ja va entrevistar a algunes. Llavors, vam pensar a fer una cosa diferent i donar la paraula a aquelles a qui ningú havia demanat res i que ens expliquessin el seu dia a dia.

50 dones en total...

Dones anònimes, que no estan mediatitzades. Sí que hi ha una amb un càrrec de responsabilitat, però en una empresa, no pas en política.

Quines seria la conclusió de l’estudi?

Preciso que no podem generalitzar. Tot i que mereixen tot el respecte, són només 50. Una de les principals conclusions és la càrrega mental. Molts homes s’enfaden quan senten aquesta paraula; diuen que ajuden i col·laboren, que hi ha una corresponsabilitat en les tasques domèstiques, però encara hi ha una diferència. Hi participen molt, sí, però hi ha una part organitzativa que encara assumeix majoritàriament la dona: omplir la nevera, agafar hora pels nens al metge o trucar perquè et portin alguna cosa... I això per la dona és una càrrega mental. També hi ha una disparitat molt gran de les expectatives de les dones amb relació als seus drets. HI ha qui té un grau d’exigència molt gran i qui gairebé no sap que tenen drets i gairebé pensa que el feminisme no va amb elles. Encara tenim, també, molts estereotips.

"Els homes ara participen molt a les tasques domèstiques; però hi ha una part organitzativa que encara assumeixen majoritàriament les dones"

Per exemple?

Una dona que guanya més que l’home. Hi ha una entrevistada que ho fa i, en algun lloc, practica un principi de prudència perquè el seu marit no se senti menystingut. En una situació a la inversa, no passaria.

La bretxa salarial marxarà?

Espero que ho faci a la llarga. S’ha de legislar en aquest sentit: a mateix treball, mateix salari.

I què s’ha de fer?

D’entrada, ja tenim alguna llei que ho recull, però s’ha de fer aplicar i les dones han de denunciar però també tenim de ser molt més seriosos amb la legislació perquè aquesta igualtat salarial sigui real. I la dona ha d’imposar-se i exigir-ho.

Es pot denunciar fàcilment?

Poden anar a Inspecció de Treball o a l’Àrea de Polítiques d’Igualtat. També m’he trobat el cas d’una dona a qui no li van llogar el pis per ser una mare sola. Li vaig dir que ho denunciés i em va contestar que no en tenia ganes. Suposo que els fa por. És feixuc, farragós. Tenen dubtes a l’hora de fer-ho.

"Gràcies al feminisme, l'home ha pogut trencar rols que tenia assignats; ara, per exemple cuiden més dels fills"

A l’estudi també es parla de les pensions...

Hi ha de molts baixes. Cert que hi ha la pensió de solidaritat per la gent gran que cobreix fins al salari mínim, però no deixa de ser una ajuda social.

En molts casos, havent treballat tota la vida...

Hi ha senyores que guanyen 400 euros de pensions i han treballat tota la vida. Han tingut treballs precaris i, per tant, salaris baixos. Hi ha la de solidaritat, però al final és anar a reclamar alguna cosa perquè t’ajudin a viure.

També parla de casos de dones que han treballat a l’empresa familiar sense cotitzar...

Abans es feia molt. L’empresa familiar assegurava el marit i la resta eren beneficiaris. La dona treballava però al final es troba que no han cotitzat.

Això té solució?

A França tenen la fórmula del cònjuge col·laborador, per a les petites empreses. Per a elles és difícil assumir dues cotitzacions d’autònoms. En aquest cas, la caixa és compartida i tots dos tenen els drets.

Els problemes amb els salaris, les pensions o els lloguers s’agreugen amb les dones?

Molt més. També passa amb el transport públic. L’utilitzen més que els homes. Imagina una dona que surt a les nou de la feina i ha d’anar a Encamp. Ha de córrer per agafar el bus. Si no arriba, ha d’agafar un taxi i això és un forat per a la seva economia.

Dels 10 homes que ha entrevistat, quina sensació li queda?

Hi ha de tot, però en algun lloc comença a haver consciència que les coses han de canviar. Un que abans volia que la dona es quedés a casa per cuidar els fills, ara es penedeix perquè veu que ella no tindrà pensió. Hi ha també qui et diu que això del feminisme són bruixes. Encara la paraula feminisme té una connotació negativa quan no ho hauria de ser. També hi ha qui veu que el fet que hi hagi feministes que estiguin reivindicant drets els ajuda. Gràcies al feminisme, l’home ha pogut trencar rols que tenia assignats i ha pogut cuidar més dels seus fills. Per exemple, gràcies a les mares de la transició, els homes han vist que s’allarga la baixa per paternitat. Les dones, quan lluiten pels seus drets, també beneficien els homes.

De les dones amb qui ha parlat, algun testimoni l’ha colpit especialment?

Un d’una senyora que havia viscut problemes d’alcoholisme. Va passar molta vergonya i es va anar a tractar fora d’Andorra. Va tenir un moment difícil amb la separació i va caure en l’alcoholisme, que en el cas de les dones es fa més a casa i d’amagat. Vaig trobar que era molt valenta.

"El tema de l'avortament; l'hem de debatre d'una manera o altre, amb serenor. No el podem obviar; el tenim aquí"

Què es pot esperar de cara al futur?

A Andorra hi ha moltes coses a canviar. Espero que aquest diumenge hi hagi moltes reivindicacions. He vist que aquest any es vol trencar el sostre de vidre. Tant de bo puguem llençar una pedra, esmicolar-lo i tenir la mateixa ascensió professional que els homes. Hem d’evolucionar com a altres llocs. Fa dos o tres anys que el moviment feminista ha tornat a agafar embranzida.  Als 70 es va aconseguir el dret a vot i es va treure la vènia marital; als 90 es van crear les dues primeres associacions, que han anat fent feina. I ara han arribat aquests nous moviments que estan sacsejant. Hem d’estirar molt per arribar a una igualtat total.

Justament, vostè és una dona amb càrrec polític dins d’un equip liderat per una altra. A l’àmbit polític, s’ha fet més camí que al privat?

Encara no hem tingut cap dona cap de Govern i només s’ha presentat una en tots aquests anys. Tenim, políticament, una altra sensibilitat per abordar segons quins temes. Ara tendim a una paritat, però encara falta. Jo, en una època, estava en contra de les quotes, però ara crec que perquè la igualtat sigui real, les haurem de posar.

Què li va semblar el documental ‘El mirall andorrà’ de TV3?

El vaig trobar molt fort. Fa pensar. Les testimonis van ser prou valentes de sortir. Dins del meu estudi ja dic que aquest debat no es pot defugir; el tenim sobre la taula i, d’una manera o una altra, l’hem de debatre, amb serenor, perquè entenc que suscita moltes passions però no el podem obviar; el tenim aquí. També penso que hi ha un treball important a fer per oferir informació sobre mitjans contraceptius i educació sexual i reproductiva, per a totes les franges d’edat. 

Etiquetes

Comentaris (3)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.