Ha passat més d’un mes des d’aquell penal contra el Drita que va donar una classificació històrica a l’Inter d’Escaldes. Ha tingut temps d’assimilar tot el que han aconseguit?

La veritat és que sí, hem tingut una mica de temps per assimilar-ho tot, perquè després ja ens venia la lliga i el míster ens va fer canviar ràpidament el xip per centrar-nos en la competició domèstica. Aquella setmana ho vam gaudir moltíssim, però després ens vam haver de concentrar en la lliga i ara torna la part bonica, que és la Conference. Al final, com diu tothom, hem de gaudir de l’experiència, però nosaltres hi anem amb moltes ganes de competir, de poder guanyar els partits i de fer-ho tan bé com sigui possible.

Tornem a aquell penal decisiu. Com va assumir la responsabilitat de xutar-lo i què li passava pel cap en aquell instant?

Vaig assumir aquella responsabilitat i, quan el quart jugador del Drita va fallar el seu penal, ja ho tenia clar. Mentre caminava cap al punt de penal, sabia que el xutaria pel mig i que el marcaria, perquè era molt difícil que el porter es quedés al centre de la porteria. Per sort, tot va sortir bé, gràcies a Déu, i vam poder aconseguir una fita històrica per al club i per al país.

Aquell dia hi havia molta gent a l’estadi, tant de l’Inter com del futbol andorrà. Què va sentir quan va sortir corrents cap al córner i se li van abraçar els companys i tots aquells nens?

Va ser molt bonic, la veritat. Al final, jugues amb molta gent a la graderia, molts crits, persones que t’animen, molts nens petits... I nosaltres també teníem aquella il·lusió d’aconseguir-ho. Va ser una cosa molt bonica. Marcar aquell penal, sortir corrents i veure tothom cridant d’alegria per haver aconseguit una cosa històrica va ser molt especial.

Ha passat per diferents clubs de Catalunya i Andorra, picant molta pedra per arribar fins aquí. Si fa uns anys li haguessin dit que disputaria una fase de lliga europea, què hauria pensat?

Jo sempre he tingut una mentalitat positiva. Sempre he intentat mirar endavant i pensar en coses grans. És veritat que és difícil, perquè tampoc he jugat en equips del nivell en què han estat altres companys de l’Inter, que han passat per Primera i Segona divisió. Però al final tot ha estat picar pedra, donar el màxim, entrenar sempre al màxim i lluitar per aquest somni, que dijous es pot fer realitat. I continuar creixent, com estem fent fins ara.

“Durant l’etapa formativa jo mai he guanyat diners ni he pogut viure del futbol, però tenia l’experiència de jugar en pedreres importants. Fins que no arribes al futbol de veritat, quan acabes l’etapa formativa, tot és una mica irreal, perquè vius en un món que no és el que després et trobes”

El futbol de les categories inferiors no sempre és tan bonic com sembla. Ha passat per moments en què s’ha plantejat buscar una altra feina? Com ha viscut aquest procés?

Totalment. Al final, el futbol formatiu és una etapa una mica irreal. Jo vaig començar a l’equip del meu poble, el Castelldefels, on estava molt bé. Tenia molt bona relació amb tothom i, a més, el meu pare treballava en aquell club. Després va arribar l’oportunitat d’anar al Cornellà, on vaig fer les coses bé, i posteriorment vaig marxar al Nàstic de Tarragona. Gràcies a Déu, tot va anar bé. Durant l’etapa formativa jo mai he guanyat diners ni he pogut viure del futbol, però tenia l’experiència de jugar en pedreres importants. Fins que no arribes al futbol de veritat, quan acabes l’etapa formativa, tot és una mica irreal, perquè vius en un món que no és el que després et trobes.

Fa uns anys també va marxar a Malta. Buscava una oportunitat de disputar competicions europees, com la que ara ha aconseguit a Andorra?

Sí. Quan vaig anar a Malta va ser perquè em van presentar un projecte al Gżira United, un club que ja havia participat força en competicions europees. Era un equip bastant bo del país i havien preparat un projecte per intentar guanyar la lliga. És veritat que teníem un bon equip, però al final les coses no van sortir com volíem nosaltres ni com volia el club. L’objectiu era entrar a Europa i aconseguir alguna cosa històrica també a Malta. Finalment, ho va aconseguir el Hamrun Spartans, però la intenció del Gżira també era aquesta. Al final, és un dels objectius dels clubs d’aquests països: poder classificar-se per a Europa i aconseguir fites com aquesta.

Què li ha ensenyat el futbol modest que difícilment hauria après si hagués arribat abans al professionalisme?

A treballar molt, a picar molta pedra i a valorar el suport dels meus pares. És el que m’han ensenyat sempre, des de la humilitat i el treball. Tant el meu pare com la meva mare m’han inculcat que, en els moments més difícils, has de continuar treballant, no abaixar mai els braços i mirar sempre endavant. Gràcies a Déu, les coses acaben sortint si un treballa de valent i ho intenta fins al final.

Abans de fitxar per l’Inter ja havia jugat a Andorra amb la UE Santa Coloma. Com ha vist evolucionar la lliga andorrana i els seus clubs durant aquests últims anys?

La veritat és que molt bé. El futbol andorrà està creixent moltíssim. Des que vaig arribar aquí he vist un canvi brutal. Cada any venen jugadors de molt nivell i la lliga està creixent força. Això és el que té de bo la feina que s’està fent des de la federació i des dels clubs, que ho estan fent molt bé. El futbol andorrà està creixent a un nivell altíssim i crec que, més endavant, sense dir si serà d’aquí a un, dos o tres anys, podrem veure més casos com el que hem aconseguit nosaltres.

A banda del penal contra el Drita, també va ser determinant contra el Flora Tallinn amb tres gols. Sent que està vivint un dels millors moments de la seva carrera?

Sempre ho he dit, perquè m’ho han preguntat bastantes vegades: crec que encara puc donar més i que puc estar a un nivell molt millor. Però sí que és veritat que durant aquella fase prèvia de la Conference les coses em van sortir molt bé. Al final, com a davanter, el que busques és això, tenir oportunitats i marcar gols. Hi ha vegades que entren i d’altres que no, moments en què estàs millor i d’altres en què no et surten les coses. Per sort, tot va anar bé i vaig tenir la confiança del míster i dels companys. Vam fer una feina molt gran i gràcies a ells també vam poder aconseguir tot això.

Aquest dijous debutaran a Suècia contra el Mjällby. Com es prepara un partit d’aquestes característiques des del vestidor?

Bé. Al final, l’entrenador ja ha analitzat força bé el rival i prepararem el partit com ho hem estat fent fins ara. Crec que tenim un equip amb jugadors de molta qualitat, capaços de jugar com nosaltres sabem, i no tenim por de ningú. Anirem a buscar el partit, a intentar guanyar-lo i a competir al màxim perquè això pugui passar.

Quan van aconseguir la classificació, el director esportiu tenia clar que, tot i ser un dels equips més modestos, lluitarien tots els partits. Comparteixen aquesta mentalitat?

Totalment. Al final, és el que ens inculca el míster. És veritat que, per pressupost, som un dels equips més modestos de la competició, però nosaltres no deixarem de lluitar. Crec que tenim un equipàs en totes les línies i que ja ho hem demostrat durant les fases prèvies. Penso que podem donar la sorpresa. Tot és qüestió de treballar, donar el màxim, fer les coses bé, estar concentrats i seguir les indicacions del míster. Crec que, si ho fem així, les coses poden sortir bé.

“N’hi va haver dos que em van fer especial il·lusió. Sobretot el Getafe, perquè és aquí a Espanya i la meva família, que sempre m’ha donat suport, ho té a prop per poder venir a veure el partit. A més, és un equip històric del futbol espanyol. I també l’Estrella Roja”

Què li va semblar el calendari que els va tocar, amb rivals com el Copenhaguen, l’Estrella Roja o el Getafe? Quin li va fer més il·lusió?

La veritat és que és un calendari difícil, amb equips molt bons, però n’hi va haver dos que em van fer especial il·lusió. Sobretot el Getafe, perquè és aquí a Espanya i la meva família, que sempre m’ha donat suport, ho té a prop per poder venir a veure el partit. A més, és un equip històric del futbol espanyol. I també l’Estrella Roja, perquè al seu estadi hi han jugat equips com el PSG o el Barça. Tens aquella il·lusió d’anar-hi, de veure tota aquella afició que tenen i de viure aquesta experiència. I, com he dit abans, lluitar al màxim, donar-ho tot en aquests camps i intentar que les coses surtin tan bé com sigui possible.

Ha vist aquell túnel de vestidors de l’Estrella Roja, amb les parets pintades per intimidar els rivals abans de sortir al camp?

Sí, sí, alguna cosa he vist. També he vist imatges de l’estadi, que és un estadi històric, i de l’afició, que segur que pressionarà moltíssim. Al final és bonic, perquè és el futbol de veritat. És una cosa que no vivim aquí, en aquestes lligues més petites, i poder experimentar-ho serà una experiència molt gran.

“Sobretot el meu pare, que des de petit em portava als entrenaments i sempre que ha pogut ha vingut a veure’m jugar. Fins i tot quan no podia, si tenia algun dia de festa o una estona lliure, feia hores i hores de cotxe per venir a veure’m”

Què significa per a vostè i per a la seva família, que sempre l’ha acompanyat, poder disputar una competició europea d’aquest nivell?

És molt bonic, la veritat. Sobretot pel meu pare, els meus amics, la meva mare i tota la gent que m’envolta. Al final, classificar-se per a la fase regular d’una competició europea és una cosa històrica. Qui més m’ha donat suport sempre ha estat el meu pare, tot i que la meva mare també. Però sobretot el meu pare, que des de petit em portava als entrenaments i sempre que ha pogut ha vingut a veure’m jugar. Fins i tot quan no podia, si tenia algun dia de festa o una estona lliure, feia hores i hores de cotxe per venir a veure’m. Per això em fa una il·lusió immensa poder donar-li aquesta alegria, perquè s’ho mereix. També ho fas per ells, per la família, perquè han patit molt. Quan les coses no surten bé, ells també pateixen força. I això em motiva molt a continuar picant pedra i aconseguint coses per donar aquesta felicitat als meus pares, a la meva família, a la meva parella i a tota la meva gent.

Amb 26 anys, la Conference League també el situa en un aparador molt important. Creu que aquesta experiència pot representar un salt en la seva carrera?

Òbviament, nosaltres el que volem és progressar. Tots els jugadors busquem continuar creixent i, en el meu cas, també. Vull seguir progressant, fer les coses bé i continuar picant pedra per aconseguir coses millors, tenir oportunitats més importants i poder donar als meus pares la felicitat que es mereixen.

Per acabar, si ara es trobés aquell Faysal que començava a jugar a futbol als camps del Baix Llobregat, estaria orgullós de tot el que ha aconseguit?

Sí, la veritat és que sí. Quan ets petit jugues perquè és un esport que t’agrada i tens aquella il·lusió, però mai t’imagines arribar fins a aquest punt. Tot i això, crec que encara queden moltes coses per millorar i que podem aconseguir molt més. Però sí, estic orgullós, tant jo com els meus pares. D’aquell Faysal petit que corria darrere de totes les pilotes, que tenia la il·lusió de jugar en grans estadis i competir en coses importants. Ara, amb la Conference League, pot ser que tots aquells somnis es facin realitat. Estem molt orgullosos, tant jo com els meus pares. I ara toca continuar creixent, picant pedra i esperar que arribin coses encara millors i que tot vagi genial.