És possible ser just i igualitari aplicant polítiques verdes? És una utopia?
Potser la gent –la societat tradicional– no ho veu de la següent manera, però jo crec que les polítiques ambientals són les més fàcils d’aplicar. Si tu canvies una ciutat per posar, per exemple, un tramvia o noves estacions de metro, o bé per renaturalitzar un riu o un passeig marítim, aquestes polítiques públiques tenen a veure amb les infraestructures i, per tant, pots fer una inversió i, bastant fàcilment, s’implementaran els plans. Això s’ha vist a Barcelona amb els eixos verds o les ‘superilles’. Aquesta part s’executa bastant fàcilment, doncs. La problemàtica és poder ampliar tot això a la resta del territori, de la ciutat i, sobretot, fer que aquestes polítiques siguin justes, que arribin als barris que més ho necessiten, aquells que han tingut més exposició a la contaminació, que tenen menys parcs, que estan més exposats a la calor, que tenen habitatges de pobra qualitat energètica. Hem de centrar-nos, doncs, en fer que aquesta inversió acabi, també, prioritàriament, en aquests barris. I hem de vigilar, alhora, que aquestes zones no acabin gentrificades, que la gent que hi viu i es beneficia de les polítiques verdes no acabi desplaçada per l’especulació immobiliària, per la pujada del preu dels allotjaments.
És, d’alguna manera, un repte contradictori.
Ens trobem davant d’aquesta paradoxa, sí: les polítiques verdes són fàcils d’implementar, però que siguin justes és molt més complicat. Per això és tan important complementar-les amb polítiques d’habitatge públic i de desenvolupament econòmic divers. El repte és que les polítiques climàtiques siguin transversals i plurisectorials.
“Hem de centrar-nos, doncs, en fer que aquesta inversió acabi, també, prioritàriament, en aquests barris. I hem de vigilar, alhora, que aquestes zones no acabin gentrificades, que la gent que hi viu i es beneficia de les polítiques verdes no acabi desplaçada per l’especulació immobiliària, per la pujada del preu dels allotjaments”
Per què no ho fem a la inversa? Per què no comencem per aquests barris vulnerables?
En general, i sempre en funció dels ajuntaments, s’ha treballat amb més o menys èmfasi en els barris que més ho necessiten. Si penso en Barcelona, és cert que s’ha fet molt màrqueting sobre les ‘superilles’ de Poblenou o de Sant Antoni, que no eren barris de classes més vulnerables. Però és veritat, també, que s’ha fet una política de refugis climàtics en zones més desfavorides. A la Prosperitat o a Trinitat Vella. Les ‘superilles’, per exemple, es van acabar fent on era més fàcil: per la trama urbana, per la possibilitat de canviar la xarxa de bus, de pacificar els carrers i prioritzar el pas dels vianants. El Poblenou, per exemple, no és una zona molt densa. Cada vegada, però, es fan més polítiques que beneficien la població més vulnerable, però tampoc és fàcil l’accés a aquestes polítiques. Per exemple, les subvencions europees per a la reforma d’edificis i la seva millora energètica estan disponibles per a tothom, però aquí sorgeix la barrera dels tràmits, la dificultat de la burocràcia.
La logística sovint és massa complexa.
Pots trigar un o dos anys a aconseguir l’ajuda. Has de buscar, com a resident en un bloc, el vistiplau de la resta de veïns. Aquests barris acaben a la cua d’aquestes polítiques. No només es tracta d’invertir, també has de facilitar. No es fa una inversió en el factor humà d’aquestes polítiques. Calen gestions més fàcils i més ràpides.
La planificació i, sobretot, l’adequació és important. No es pot oferir el mateix a tothom.
Pel que fa a les infraestructures, està clar que en els barris menys densos, en què hi ha menys trànsit, no provocaràs una guerra urbana. Hi ha barris que faciliten tot això, com ara l’Eixample, que té una trama urbana que permet una implementació dels eixos verds.
Has dit que cal combinar aquestes polítiques verdes amb la protecció i la promoció de l’habitatge públic protegit.
I tant. Quan aquesta protecció és escassa, com passa a Espanya, en què només el 2% de l’habitatge és públic, això fa que sigui més fàcil expulsar els veïns perquè no tenen recursos d’adaptació a la pujada del preu dels pisos.
Com s’han d’entendre les polítiques climàtiques en un país de muntanya com Andorra? Cap on s’ha d’orientar?
Andorra té la particularitat de tenir un habitatge que s’està expandint per qüestions de turisme o d’inversió internacional. I aquesta priorització econòmica ha provocat la pèrdua de territori natural, d’espais protegits. És cert que la part gran del territori és muntanyós, però quan vens aquí t’adones que la construcció es menja muntanya i que l’habitatge és molt car. I no sé si hi ha polítiques d’habitatge públic.
Tot just comencen.
Hi ha molta precarització laboral, també. De persones, sobretot, que treballen al sector turístic i a la construcció. I aquestes persones són necessàries per a l’economia local. Però aquesta economia no és sostenible perquè se centra únicament en construcció i en turisme de neu. La situació cada vegada es tornarà més insostenible. Cal trobar una alternativa econòmica que per sortir d’aquest context. Promoure, per exemple, una indústria de producció més local, de circuit tancat, de producció-consum. Revaloritzar l’agricultura més ecològica. Disposar d’una muntanya que es pugui gaudir durant tot l’any. Ja sé que s’està fent una mica tot això, però cal impulsar-ho més. I també apostar per models més cooperatius d’habitatge.
“Quan aquesta protecció és escassa, com passa a Espanya, en què només el 2% de l’habitatge és públic, això fa que sigui més fàcil expulsar els veïns perquè no tenen recursos d’adaptació a la pujada del preu dels pisos”
La vall central és molt densa. Hi viu la gran part de la població. Però la muntanya està a dos passos. Algú podria pensar que amb aquest paisatge ja no caldrien polítiques verdes. Que la natura compensa.
T’entenc. No entenc, però, perquè no s’ha fet mai un tramvia. Un tramvia podria unir tot el territori. La carretera està molt col·lapsada. I això, a nivell de contaminació ambiental, és terrible. La contaminació deu ser altíssima el cap de setmana. Caldria fer polítiques de transport públic segregat. Sembla lògic, no? Andorra un territori petit, dens, però no has de pujar per les muntanyes. El tramvia quedaria a l’interior de la vall. Saps per què no sap fet res?
Bé, l’espai disponible per encabir-lo no és que sigui gaire generós. Hi ha, però, una plataforma (AndRail) que pressiona per tirar endavant un projecte de tramvia. Se’n parla, de la qüestió. Va traient el cap.
Semblaria molt necessari. La mobilitat és totalment viària, centrada en el cotxe. Un altre punt que seria interessant implementar és la reforma energètica dels edificis. Poder reformar els edificis on viu la població més vulnerable seria una política verda molt important per reduir les emissions i adaptar aquests edificis al fred i a la calor.
Has dit, però, en alguna ocasió que facilitar l’arribada del transport públic en zones on no n’hi havia també pot provocar l’expulsió de la població. Hi ha una contrapartida: ofereixes un servei, però revaloritzes els habitatges perquè el barri està més ben connectat. El preu de l’allotjament augmenta.
Sí, exacte. S’ha donat molt als Estats Units, on hi ha molt poc transport públic. Això s’ha vist a Austin, a Texas, per exemple. És una ciutat molt extensa, molt gran territorialment. El tramvia ha revaloritzat alguns barris. Ara bé, en ciutats europees, com ara Madrid, Barcelona o París, on dins de l’espai urbà consolidat ja tenim estacions de diferents de tipus transport públic, afegir una estació de metro no canviaria res.
No dispararia tant l’habitatge.
No. Per això no es parla tant d’això a escala europea. Es parla molt d’això a les ciutats americanes. Excepte Boston, Washington i alguna altra, les ciutats americanes no tenen pràcticament transport públic.
Un altre motiu d’expulsió és la turistificació, la gentrificació turística.
Sí. I, sovint, és un tipus d’expulsió que es barreja molt amb altres tipus de gentrificació, com ara la mercantilització de l’habitatge, és a dir, la conversió d’habitatge de llarga residència en habitatge de curt termini o temporal. És la combinació de l’oferta creixent d’hotels i restaurants i l’arribada de creuers –que fa pujar els preus i col·lapsa la ciutat– i la conversió de residències de llarg termini en allotjament de curt termini.
Aquesta desigualtat que parlàvem és més fàcil de solucionar en un país de muntanya o no seria així?
És més fàcil de resoldre en un país amb un passat i una proporció important d’habitatge protegit o públic. Tindràs els recursos per evitar l’expulsió dels veïns. O bé, també, tenir un control dels preus del lloguer. Un control a nivell estatal o, fins i tot, local. El problema d’un país muntanyós és la dificultat de mobilitat i de construir. L’oferta d’habitatge és reduïda. A més, si no limites la compra de nous habitatges per especular i que aquests habitatges quedin buits, tindràs un habitatge que serà objecte de mercantilització extrema. Ja sabem que els avantatges fiscals d’Andorra han estat un refugi per aquest tipus de moviments especuladors.
Tot això té efectes en la salut de les persones.
La gentrificació és un factor d’estrès crònic, de depressió i d’ansietat perquè és una gentrificació motivada per la pujada dels preus, la possible expulsió, el soroll de les noves construccions, el sentiment que el teu barri ja no et pertany, la pèrdua d’identitat, la pèrdua de cohesió… Tot plegat genera un sentiment de desplaçament que no només és físic, és sociocultural i mental també.
M’has deixat claríssim que un bon coixí d’habitatges públics és fonamental per evitar tots aquests efectes.
Sí, és molt important. Per a la societat, però també per a l’economia. Quan tens una economia que no et permet protegir l’habitatge o controlar el preu dels lloguers, acabaràs generant expulsió, no podràs protegir els drets dels habitants. Per això és tan rellevant tenir varietat de sectors econòmics, d’oficis. I tot això s’ha de promoure. El risc que es corre és el de perdre persones qualificades. És el que està passant a la Cerdanya, de fet. Falten tècnics als ajuntaments, tècnics de carreteres… I en falten perquè no troben habitatge. Tenen estudis, guanyen un sou relativament bo, però no volen compartir un pis amb cinc persones. Aleshores, marxen. Se’n van a un altre lloc. I hi ha un altre problema a la Cerdanya: la manca de transport públic. La gent que treballa al sector turístic, per exemple, està gairebé obligada a tenir cotxe. També és cert que a la Cerdanya la població està més envellida que no pas aquí. Aquí, el turisme de neu porta molts treballadors temporers joves que, potser, estan habituats a viure compartint pis. Fan dues temporades i es mouen entre Andorra i Llatinoamèrica. S’han acostumat a la precarització.
Comentaris (16)