Marcel Prats Director assistencial del SAAS

“M’he trobat un nivell professional molt alt, els equipaments són tremendament correctes i el moment és una gran oportunitat”

Metge i cirurgià general per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) nascut el 1963, va fer el MIR sobre medicina familiar i comunitària a l’hospital de Bellvitge. Tot i estar gairebé sempre establert a Catalunya, no ha deixat de mantenir els vincles al Principat, on acudia tot sovint, especialment a l’hivern per esquiar. Professor universitari (UIC, UOC) i amb formació acadèmica de gestió, Marcel Prats i Vilallonga ha passat per diversos centres i grups sanitaris catalans gairebé sempre vinculat al món de l’atenció primària (Parc Taulí, Hospitalet de Llobregat, Althaia a Manresa…). És tal la seva ‘dèria’, benentès, per l’atenció primària, per la medicina de proximitat, si es vol dir d’aquesta manera, que fins i tot el 2014 la va descriure en una novel·la anomenada ‘Tinc el 78’, en referència a la reforma sanitària promoguda a l’Estat espanyol aquell any. A través d’una fictícia pacient, el doctor explica l’evolució de l’atenció sanitària i, fins i tot, fa un exercici de futurisme per deixar entreveure per on pot acabar anant aquesta àrea de la medicina. Consultor internacional, coneix amb detall sistemes sanitaris del Brasil, Panamà i República Dominicana. Procedent de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, on ocupava la direcció gerencial adjunta, des del juny és el director assistencial del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) tot substituint l’actual ministre de Salut, Joan Martínez Benazet.

El doctor Marcel Prats durant l'entrevista.
El doctor Marcel Prats durant l'entrevista.

No havia tingut l’oportunitat de retornar abans o no li havia interessat professionalment?

Una cosa va portar a l’altra i no vaig acabar treballant aquí. Em vaig instal·lar allí.

Per Catalunya ha passat per diversos llocs.

Sí, sempre en l’àmbit de la gestió. Des d’Althaia (Manresa), el Taulí (Sabadell), el Maresme que és d’on venia… sí, sí. Però ara ja tocava tornar. Sempre he estat majoritàriament immers en gestió, consultoria internacional, com expert internacional en gestió clínica…

A l’Amèrica Llatina majoritàriament, oi?

Exacte. També he fet formació i classes universitàries i intentar mantenir, quan hi ha possibilitat, una certa assistència per no perdre tot allò que tens après, que també sap greu perdre el que se sap després de tants anys de formació. Però vaja, molt centrat en la gestió.

Escolti, i la gestió no és molt avorrida?

És apassionant. Absolutament apassionant.

“Hi ha metges que els tens a planificació al ministeri… hi ha metges repartits a tot arreu. I el tema de la gestió en sí mateixa és apassionant”

Però un metge no vol estar en contacte amb el pacient? Tractar malalts més que no pas col·legues?

Hi ha de tot. Evidentment, la feina mèdica és assistencial. Però hi ha metges que els tens a planificació al ministeri… hi ha metges repartits a tot arreu. I el tema de la gestió en sí mateixa és apassionant.

Segurament és bàsica però el pacient no ho veu. Sovint devem pensar que un hospital funciona sol.

Exacte.

Els pacients coneixem el metge que ens atén, que ens remena, però no parem compte que hi ha un altre metge que li diu com ens ha de remenar, on…

Que té cura de les instal·lacions, dels equipaments, que elabora unes directrius, unes guies clíniques, que elabora les mesures de seguretat per al pacient… Hi ha un seguit de coses que l’interessant és que el pacient no vegi i que surti dient… ‘mira que ve que ha anat tot’.

Vaja, això és com els àrbitres, com menys es parli del ‘metge-gestor’, millor?

Exacte (Riu). És correcte.

Sou força especialista amb l’atenció primària.

Sí, he portat molts anys atenció primària tot i que he fet de director assistencial d’hospital i d’adjunt de gerència dels dos hospitals on venia, Calella-Blanes. Per tant la tasca assistencial ja la venia desenvolupant en la darrera etapa.

Allí ja havia acabat el seu projecte personal, el que s’havia fixat?

Sí, sí. Allí ja havia acabat i es va donar l’oportunitat aquí… i és una oportunitat per dir, ‘tornem, que ja toca’. Després de tants anys… Dins del sistema andorrà, treballar-hi treballar-hi no hi havia treballat mai.

“Aquí tenim molts avantatges per això: història única, la via preferent, tenim tots els dispositius -tenim un hospital, la primària, el sociosanitari-, i tenim una població limitada pel que és el sistema sanitari d’un país”

Quan us plantegeu venir a exercir a Andorra després de tants anys i de tants coneixements que teniu de sistemes sanitaris de l’entorn, que us sembla que pot ser interessant importar cap al Principat però també què es pot exportar?

O sia, és important tot el bagatge que tenim sobre Catalunya pel fet de conèixer un sistema sanitari i també, a través de les consultories, el fet de saber com funcionen els sistemes sanitaris, jo què sé, de Panamà o diferents països d’Amèrica del Sud i veure quines són les inquietuds de tots els països i veure quina és la d’aquí i entendre que des de cap punt de vista és comparable. No té res a veure. El sistema andorrà és d’Andorra i hi ha l’organització que hi ha. La història ha portat aquí i es tracta de desenvolupar el que hi ha. Això sí, les inquietuds són les mateixes.

Tractar el pacient de la millor forma i la més sostenible i eficient.

Tractar el pacient, de quina manera assumim l’augment de l’esperança de vida, de quina manera dones resposta al fet que els costos elevats del sistema sanitari els fem eficients entre tots… Tot el tema del diàleg de diferents professionals tant de cronicitat com d’atenció primària com d’hospital… Sobre quina eina ens comuniquem… Si tenim un sol programa informàtic o en tenim molts, i això dificulta. Cada vegada els temes de consultoria eren aquests: tenim una població, tenim un hospital, tenim uns socis sanitaris, tenim una primària… ajudi’ns. És això. I realment la situació d’Andorra és la mateixa.



Expliqui’s.

Es treballa amb una història clínica única, es comença una via preferent, la importància del metge referent, ens quedarà parlar de qui fa què i com es fa. Què fa l’hospital, què fa primària, què fa el sociosanitari, com donem resposta a la gent gran… perquè en el fons la gent gran el que no té ganes és de venir a l’hospital. O sia, s’han de tractar aspectes com l’hospitalització domiciliària o com es pot operar algú i que aquest algú marxi sense ingressar… o sia, cirurgia major ambulatòria. Totes aquestes coses han d’anar en un perfecte diàleg. I aquí tenim molts avantatges per això: història única, la via preferent, tenim tots els dispositius -tenim un hospital, la primària, el sociosanitari-, i tenim una població limitada pel que és el sistema sanitari d’un país. Els neguits són els mateixos.

El fet que sigui un país, de la dimensió que és, eh, però un país, té alguna importància a l’hora de gestionar o no importa, la territorialitat no té res a veure?

Crec que és un avantatge perquè delimites molt millor el focus de què pots fer i què no pots fer. Tota la relació, el triangle amb l’administració i els dispositius queda molt més delimitat. Crec que és un avantatge.

“Cada país el que ha fet ha estat dir: centrem en algú la coordinació, establim de quina manera parlen els uns amb els altres i mirem de donar resposta al que ens ve. I el que ens ve és això: un augment de l’esperança de vida, per tant augment de la cronocitat, augment dels costos d’equipaments i infraestructures i com podem donar resposta a tot això”

Escolti, ja veig que anirem donant voltes sobre el mateix eh, però ara que s’implanta el sistema del metge referent com la gran aposta, pot semblar que amb la d’anys que fa que funciona el sistema del metge de capçalera en altres models sanitaris, potser s’hi arriba tard…

El paper potser diferencial és com el metge referent, a part d’intentar ser, que ja ho és, totalment resolutiu, assumeix el paper de coordinador del sistema. S’han de donar molts molts tombs. A cada país es donen moltes voltes. Anem a l’especialista, a la farmàcia, a l’oftalmòleg… vas per tot arreu i algú ha de posar un punt de partida. O sia, vagi vostè on vulgui però ‘jo sóc el metge referent i segueixi la via preferent’. Que això és el mateix model que la primària de Catalunya? Doncs no. És el model d’aquí. Ara, cada país el que ha fet ha estat dir: centrem en algú la coordinació, establim de quina manera parlen els uns amb els altres i mirem de donar resposta al que ens ve. I el que ens ve és això: un augment de l’esperança de vida, per tant augment de la cronocitat, augment dels costos d’equipaments i infraestructures i com podem donar resposta a tot això. Això és comú, comú a tots els sistemes. I després cada país s’organitza segons el moment i la situació en què es troba.

I està ben organitzat, el sistema sanitari andorrà?

Sí, jo penso que sí. Penso que sí perquè Andorra té molts bons professionals i d’alt nivell; té unes infraestructures -tant l’hospital, la xarxa de primària, el sociosanitari…- molt potents… per tant tot plegat és veure com anem creant aquest diàleg, aquesta coordinació i aquesta manera de fet i adaptar-nos a tots aquests canvis que dèiem. És per aquí per on hem d’anar.

Per bé o per mal, amb què s’ha trobat? Què destacaria? Què l’ha sorprès?

Sorprès no perquè en tenia coneixement, vulguis o no. Encara que una cosa és treballar-hi i l’altre conèixer com està muntat el sistema. Des d’aquest punt de vista no m’ha sorprès res, no. Sí que és cert que des d’un punt de vista de població tenim una població amb una esperança de vida gran, una població jove que fa molt esport, és una població que es cuida, majoritàriament, tot i que evidentment hem de mirar en global. 

El potencial pacient té molt a dir, és clar.

És que en tota aquesta pel·lícula el paper del pacient també és clau. Si tu tens una població sedentària, que a més a més és obesa, que abusa de l’alcohol… Aquí juga un paper molt important tothom: el sistema sanitari amb el centre hospitalari, la primària i els centres sociosanitaris per aquí enmig i, per altra banda, el paper del pacient, que de vegades és un paper… com ho diré… d’espectador. Allò de dir: ‘què m’ofereixen vostès si jo empitjoro’ Però també hem de dir: ‘i què fa vostè per no empitjorar?’ És un tema de jugar-hi tots. 

“Bàsicament els elements fonamentals que m’he trobat són un nivell professional molt alt; els equipaments, les infraestructures són tremendament correctes; la xarxa està molt bé; i el moment aquest en què arribo jo és una gran oportunitat”

Sense sorpreses, doncs.

No. Ja li dic, bàsicament els elements fonamentals que m’he trobat un nivell professional molt alt; els equipaments, les infraestructures són tremendament correctes; la xarxa està molt bé; i el moment aquest en què arribo jo és una gran oportunitat. El moment d’història clínica única, de via preferent… 

Li facilita a vostè la feina justament arribar en un moment en què hi ha melons sobre la taula però pràcticament tots per obrir? Tot està per fer…

Tot està per fer.

S’ho podrà fer més seu.

Tornem a l’inici: és apassionant. Per a algú que li agrada la gestió, és apassionant.

I el doctor Prats on vol posar l’accent?

Bàsicament en un país on tenim un hospital i no dos i, per tant, la capacitat de comparar-nos és complicada, s’ha de treballar molt en tenir molt clar que allò que fem per cartera les hem de fer bé, de forma segura i ser molt resolutius. Què vull dir… Tot allò que puguem fer aquí per la gent d’aquí, que no calgui anar a fora, intentem-ho fer aquí. Hi ha una tasca important a fer: compartir els diferents serveis que tens a l’hospital com a centres d’excel·lència perquè compleixen criteris de seguretat, de qualitat, d’eficiències… és a dir, donar un nivell qualitatiu a tot allò que fem. A nivell de xarxa de primària, recentment hem estrenat el de Santa Coloma. És clau la figura del metge referent allà on el puguem oferir. És clau tota la relació entre el metge referent i els centres de salut, el personal d’infermeria, treballadors socials… i tota la relació amb l’especialitzada. És un altre element que hem de posar damunt la taula. Hem de donar una empenta als aspectes de cronocitat, que ja estaven en marxa.

Són l’únic hospital, no n’hi ha cap altre… Pot portar un cert risc d’acomodar-se?

No perquè avui dia tota la manera d’organitzar els hospitals ja estan basats amb criteris de seguretat i qualitat, el que passa és que el que vols es convertir-los en excel·lents, perquè com que no hi ha cap altre centre, has d’esdevenir tu l’excel·lent. Això és clau.



I una altra qüestió que deia: tot els que es pugui fer a Andorra que no s’hagi de fer a fora. Això pot suposar el perill de voler acaparar tant que impedeixi assolir aquesta excel·lència que defensa?

Tenim una estructura que limita allò que podem fer. Però en la mesura que puguem, ho hem de potenciar i fer.

No és que vulguin ampliar el catàleg de serveis de manera il·limitada.

No, no, no. Ara, és veritat que hi ha unitats, com per exemple traumatologia, que és clau. Estem en aquesta línia de buscar més professionals, de recuperar intervencions que ara es fan fora que es puguin fer aquí… donar-li un nivell d’excel·lència al servei de traumatologia que per l’esport, per l’esquí o pel que sia, és una peça clau. Una altra? La cronocitat. Això passa a tots els països, encara que sabem que l’esperança de vida augmenta, no n’hi ha prou. Hem de començar a fer programes en aquest sentit. Tornant a traumatologia, estem mirant quines aliances podem fer amb els hospitals de Tolosa, quines formacions conjuntes, quins professionals ens poden aportar a part dels bons professionals que ja tenim. Un altre focus podria ser Urgències.

“És clau la figura del metge referent allà on el puguem oferir. És clau tota la relació entre el metge referent i els centres de salut, el personal d’infermeria, treballadors socials… i tota la relació amb l’especialitzada”

Justament estant ara treballant en una reformulació del servei.

En aquest moment el tenim ben delimitat. Actualment està donant un molt bon servei. Però sí, hem de mirar exactament com ho fem. Les urgències són moltes. Què és una urgència? Aquell que ve a l’hospital o la persona que truca per telèfon dient que anem al seu domicili? Es tracta de valorar què fem, com ho podem fer bé i qui fa què. Tenim les peces i hem de fer jugar-les. Hem de veure com ho podem fer de manera més eficient i sota criteris de qualitat, seguretat i resolutivitat. 

Està ben dimensionada la sanitat andorrana?

Jo crec que com a base sí però evidentment no ho pots tancar en un moment concret. Hi ha coses que s’han d’anar treballant coses. És un constant no-parar. No hi ha un moment que puguis fer un tall. Estem constantment avançant.

Ara que formeu part del sistema, digueu-me, realment és tan bo com aparentment diuen algunes estadístiques o són estadístiques i prou?

És que t’has de basar en això. És un sistema molt bo, tens uns professionals molt bons, tens una estructura amb la qual pots treballar, tens una innovació com la dels metges referents i tens reptes. I amb això tornem al principi.

Ja veig que estem immersos en una mena de cercle viciós. No sortim d’aquí. Tampoc el sistema sanitari andorrà ha de canviar en excés en els propers anys?

Ostres, jo no sé apuntar tan lluny! Jo em converteixo en un tècnic que em toca fer bé, de forma excel·lent, el que tinc aquí. No m’atreveixo a contestar. No en tinc ni idea.

Vostè i la seva gestió (Riures).

L’opció de la gestió és apassionant i de poder-ho fer a Andorra és una oportunitat pel moment que es troba Andorra i pels canvis que hi ha sobre la taula. Pujar al carro, pujar al tren i dir: ‘hem d’anar endavant’

No veu cap pedra en el camí?

Alguna n’hi ha d’haver, que sinó no té gràcia.

Però quina n’albira?

No hi ha cap camí que sigui de roses i menys quan hi ha mil factors que influeixen. Al final és allò de dir: ‘podem fer millor allò que fem amb el mínim cost possible però que sigui excel·lent’. Aquesta és la pregunta. Sembla molt rebuscada, però no ho és.




“La qüestió de la radioteràpia és una decisió política”


S’ha de fer a Andorra la radioteràpia?

En la qüestió de la radioteràpia, nosaltres estem en la segona part de la pel·lícula. Que ens diguin què hem de fer i què no hem de fer. I la decisió és política, no pas assistencial. Ens hem de cenyir en allò que hem de fer.

I vostè què faria? Si hagués d’adoptar la decisió política…

Estaríem en una altra taula, en una altra entrevista i no duria la bata.

“Hi ha la cartera de serveis que hi ha i hem de fer el millor del que podem fer. I si hem de fer alguna cosa més ja ens ho diran”

No cal que li demani per l’avortament, doncs.

Estem en el mateix. Hi ha una situació política ja sigui al ministeri, a la CASS, a l’ONU… Nosaltres estem aquí i ja ens diran. Hi ha la cartera de serveis que hi ha i hem de fer el millor del que podem fer. I si hem de fer alguna cosa més ja ens ho diran. 

Vostè no se surt de la ‘seva’ cartera de serveis.

Hem de partir una cartera de serveis. Si ens diuen que va fora, va a fora; si s’ha de fer a dins, es fa dins. El que es tracta és que ho fem de la millor manera i que ens convertim en tècnics excel·lents. I aquest és un tema que no s’acaba mai. No hi ha cap especialitat que arribi al final. O els equipaments són nous, o els criteris són nous… hi ha mil variables. S’ha de fer aquí i arreu d’aquesta manera i amb molta transversalitat.



“El Cedre? Sempre que intentis fer canvis sobre un patró fixe, costa”


Parla molt d’aspectes vinculats a la cronocitat. Hi ha algun programa específic amb què estiguin treballant?

Estem treballant ara sobre el tema de l’atenció centrada en les persones al Cedre, per exemple, que és un canvi en la manera de fer i a veure de quina forma ho integrem també a l’hospital. Bé, integrar-ho a l’hospital no està ben dit. Millor com integrem al sistema sanitari. Per exemple, ara que hem fet la contractació d’un geriatra i com el geriatra que està a l’hospital però també està al Cedre, com treballa conjuntament amb el metge, com el geriatra i el metge entren a la via preferent, com el metge referent articula les derivacions a diferents especialitats, l’eina de comunicació… Portar les persones.

El Cedre i les persones. Té aquí una bomba de rellotgeria?

Qualsevol projecte que tu engeguis, i intentis fer canvis sobre un patró fixe, que ja hi era, sempre costa. Al Cedre el que estem fent és un projecte que fa més d’un any que s’està fent i que es basa en l’aportació de la Fundació Matía. És l’atenció centrada en les persones.

“El projecte del Cedre és un projecte que hem començat i no té retrocés i es tracta que cada etapa que passem, la passem de la manera menys traumàtica”

La coneixia vostè, aquesta fundació?

Sí, sí, sí. I és el que correspon. La persona està a casa, automàticament entra en un centre, el centre fa una certa atenció, però molts anys després del que es tracta és que al centre la persona se centri cap a casa. Amb la Fundació Matía es van fent reunions periòdiques, es fan reunions amb els professionals del mateix Cedre… Canviem la manera d’organitzar-nos amb un objectiu: volem que la persona sigui atesa com a casa. Per tant es tracta d’aproximar això.

No estalviarem residències, amb això.

L’objectiu no és aquest. Volem parlar de persones en lloc de pacients, de residència assistida; en lloc d’hospital de dia, parlem de centre de dia… donem-li la volta a les coses. Els canvis en la mesura que es fan els treballem tots a l’hora. Són situacions de canvi que hem d’anar consolidant.

I que es consolidaran sense excessives dificultats?

Es tracta de fer el màxim diàleg possible i els màxims canvis possibles que es puguin fer d’una manera conjunta. Per això es fan reunions, des que va venir la Fundació Matía, amb els equips de professionals del Cedre, amb les famílies… El projecte del Cedre és un projecte que hem començat i no té retrocés i es tracta que cada etapa que passem, la passem de la manera menys traumàtica o millor possible. No estem fent una cosa innovadora. L’atenció sociosanitària va cap aquí.

I estem bé, d’equipaments?

Cada vegada tindrem més usuaris perquè l’esperança de vida va augmentant. És un guany. L’esperança de vida a Andorra es altíssima i, d’altra banda, el sistema sanitari andorrà, en diferents escales que consultis, si no és el primer sistema del món està entre els cinc primers. Per tant l’important és veure com ho integrem tot i que l’usuari, vagi per on vagi, tinguem una capacitat resolutiva molt elevada.




“L’elecció de metge especialista referent és un guany, un encert del sistema andorrà”


La lliure elecció de metge que és una de les claus de volta del sistema actual complica l’establiment del metge referent? A Espanya el metge de capçalera se t’assigna d’origen.

Hi ha un repartiment inicial, a Espanya, però es pot canviar. Més o menys s’assemblen. Però aquí tenim una altra avantatge. L’elecció del metge especialista referent. Això és un guany. No només poses en el sistema la figura central del metge referent, d’un metge de primària que és el meu metge. Sinó que si necessites un especialista durant molts mesos, que t’ha de portar molts anys, tindràs un metge especialista referent, i això és clau. Aquest és un element concret del sistema sanitari andorrà crec molt encertat.

No s’havia trobat aquesta figura en lloc més?

Entre els llocs on m’he mogut, no. Però cada sistema sanitari té les seves característiques i es mou amb el que té i aquí tens una mida que permet fer-ho.

“Al final és dir: cap a on anem i de quina manera podem fer millor allò que ja fem. I això és constant, s’ho ha de replantejar qualsevol a qualsevol feina”

S’està en un moment de canvis, almenys de reformular coses.

És que al final és dir: cap a on anem i de quina manera podem fer millor allò que ja fem. I això és constant, s’ho ha de replantejar qualsevol a qualsevol feina.

Us heu plantejat un ‘timing’? Un horitzó professional…

Encara no, estic obrint melons i tornaríem al principi. La gestió és apassionant. Jo entro en una pel·lícula i m’adapto. Ja hi havia moltes coses en marxa, moltes coses que ja hi eren. Es tracta de reenganxar-se a coses que ja hi eren.

I el rendiment de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, pels casos que tracta, la població que té el país… és correcte?

Jo crec que està bé però el que també és cert és que has de posar bé la lupa per veure aquells focus on hi ha d’haver punts de millora.



 

Comentaris (6)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.