Cert que el seu pare, Michel Moliné, també es va enrolar en una llista, la d’Amb Seny a la Massana, però sempre en una segona o tercera línia. Moliné, el pare, sempre ha donat un suport més tècnic allà on ha estat. Laia Moliné parla clar i sense embuts. I ja sap en quines comissions s’integrarà en una remodelació de funcions o de tasques del grup. Assumirà qüestions relacionades amb Política Exteerior, Política Territorial i Urbanisme i Salut. Substitueix, ja fa uns quants dies que se sap, la fins ara presidenta del grup socialdemòcrata Judith Casal.
Moliné formava part de la coalició que al seu dia, al 2023, van formar el PS i SDP. Ella era quota dels Progressistes. Va arribar a tenir un càrrec orgànic a la formació liderada per Jaume Bartumeu. Uns mesos després dels comicis generals i ja ben assentada professionalment al ministeri d’Exteriors i amb altres diferències pel mig va deixar la política de partits. Era entrarà al grup socialdemòcrata no només perquè es digui així el grup. També i sobretot perquè Moliné porta la socialdemocràcia per bandera.
“Jo em vaig presentar en unes eleccions estan en període de prova, encara, a Exteriors, i vaig decidir igualment presentar-me amb un partit que no era el que governava, exposant-me a tot el que podia suposar, i realment crec que finalment no he vist aquesta conseqüència directa. Al final la feina de cadascú demostra com és més enllà de tot això”
Vostè deu estar entre l’alegria per estrenar el càrrec i la tristesa d’haver de substituir una companya per un motiu poc agradable: una malaltia que l’obliga a abandonar la primera línia política.
Exacte, jo crec que és un sentiment agredolç, crec que és el que li he dit a tothom. Bàsicament perquè no és l’alegria de guanyar unes eleccions o d’entrar bàsicament perquè tens els suficients vots i la confiança de la gent, sinó simplement que una companya no està en condicions de salut de seguir al Consell. Llavors és aquest sentiment agredolç de dir: ’Ostres, em sap molt greu perquè, a més a més, la Judith és una persona molt treballadora, molt intel·ligent, molt vàlida.’ Però a la vegada és una oportunitat per mi, llavors estàs aquí al mig i no saps tampoc com reaccionar quan la gent et felicita o quan la gent et diu: ‘Faràs molt bona feina.’ Però no t’ho acabes de creure perquè tu no tens la sensació que hagis d’entrar al Consell, perquè era una altra persona que ja estava ocupant aquest lloc i que realment potser s’ho mereixia. Però bé, a banda de tot això, molt contenta de poder entrar, de poder aprendre i de poder treballar pel país.
Ja feia dies que sabia que entraria, o com a mínim que li havia arribat la proposta, que n’estaven parlant.
Ho sabia des de principi d’estiu, quan, de fet, la Judith ho va comentar tant al cap de Govern com al síndic. També m’ho van comentar a mi i jo vaig estar parlant amb ells bàsicament per la meva situació també a Exteriors. I aleshores els vaig demanar poder comunicar-li a la meva ministra perquè també des d’Exteriors poguéssim fer el canvi dels dossiers que jo porto a unes altres persones, bàsicament perquè nosaltres també som pocs i no volia deixar penjat a ningú. Però sí, feia dies que ho sabia, l’únic és que al final no era una decisió meva, sinó de la decisió de la Judith, llavors era el més normal respectar-la.
A nivell intern de la gent que van configurar la llista, vostè va tenir la sensació que si no hagués acceptat accedir al Consell, potser la senyora Casal, malgrat les recomanacions mèdiques, hauria aguantat una mica més? Vostès es van presentar en coalició i…
Jo crec que no es va arribar a plantejar. Tampoc soc conscient de què hagués passat, però penso que no es va arribar a plantejar. De fet, la persona que venia darrere meu era del PS. Per tant, per ells, potser…
Cert, rere seu venia la Carme Garcia. I posteriorment en Aaron Comella.
En tot cas, potser els hagués anat millor al PS com a PS que entrés algú que va concórrer a les eleccions sota les seves sigles. Però no crec que tot això s’arribés a plantejar.
En tot cas, quan li arriba l’oferiment, a vostè de seguida li fa gràcia, s’anima, o també té els seus dubtes, perquè crec que professionalment passa o passava per un bon moment. I amb l’actual Govern estava tenint una bona projecció i ara els va a fer… d’oposició.
És a dir, sí i no? Crec que sí, que estic d’acord amb vostè, de tenir potser aquest sentiment de què passarà després. Però de totes maneres jo porto tres anys i mig a Exteriors, crec que la meva feina ha demostrat que està per sobre d’un partit o d’unes idees pròpies d’uns o d’altres, i que no faig les coses perquè vulgui fer la guitza a ningú, sinó perquè realment crec en com s’han de fer i que puc justificar-ho com s’han de fer o perquè penso que s’han de fer així. Per tant, d’una banda sempre hi ha aquesta por del que pugui passar si jo em poso aquí o si dic A o si dic B, però realment al final jo em vaig presentar en unes eleccions estan en període de prova, encara, a Exteriors, i vaig decidir igualment presentar-me amb un partit que no era el que governava, exposant-me a tot el que podia suposar, i realment crec que finalment no he vist aquesta conseqüència directa. Al final la feina de cadascú demostra com és més enllà de tot això, i a la vista està que una de les comissions en què m’integraré serà la de Política Exterior, i evidentment serà davant dels meus companys de feina, davant de la meva ministra… Però crec que és la millor manera que jo puc aportar al Consell, perquè ho conec de primera mà i perquè mai ha estat en el meu tarannà crear problemes sinó buscar resultats i solucions. Sempre ha sigut així.
“Que em demani la quota Progressistes-SDP? És una circumstància que pot passar. I si és així, així ho faré. Però des que jo vaig marxar d’SDP no he mantingut contacte amb ningú d’allà. Per tant, si més no, ara m’estranyaria que em contactessin”
Amb la gent que ha hagut de parlar aquests dies, la gent entre cometes d’alt nivell, ja sigui el cap de Govern, la ministra… què li han comentat? Fins on pugui dir, evidentment.
Bé, de fet, crec que la gent de nivell amb què he parlat m’ha dit que serà una gran oportunitat per a mi i que s’alegren molt per mi, que em trobaran a faltar, perquè feia molta feina, però que realment serà un lloc on aprendré molt i on podré adquirir molta més experiència. I ningú m’ha posat cap mena de problema, més aviat al contrari. Crec també que el motiu pel qual entro m’ajuda una mica a fer que aquesta transició sigui més fàcil, però realment ningú m’ha posat cap mena d’inconvenient. Més aviat al contrari, quasi que s’han alegrat pel que em passaria, que consideren que és molt positiu.
En aquest trànsit, ha hagut de parlar amb el seu antic partit. Si no ho tinc mal entès, vostè entra a la llista coalitzadada com a integrant de Progressistes-SDP, però en el camí de les generals del 2023 a les generals, plega…
Sí, el 7 d’octubre o el 7 de novembre. No recordo exactament.
En tot cas, vostè en la preparació de les comunals deixa SDP. I ara no sé si ha hagut de tornar-hi a contactar perquè també pot ser que la formació en qüestió li hagi recordat que ella la va avalar per anar a la llista i, per exemple, ara els hauria de passar la quota de càrrec electe, per dir alguna cosa.
És una circumstància que pot passar. I si és així, així ho faré. Però des que jo vaig marxar d’SDP no he mantingut contacte amb ningú d’allà. Per tant, si més no, ara m’estranyaria que em contactessin. Tot pot passar. Però és veritat que des del moment que jo deixo la SDP després de cinc anys amb ells, quatre anys i escaig, ningú no m’ha tornat a dir res més. Per tant, jo entenc que des d’aquell punt tothom s’oblida de mi i jo passo a ser Laia Moliné diplomàtica d’Exteriors i SDP passa pàgina. Jo, sincerament, ara no sé en quin estat està SDP i essent sincera tampoc m’he preocupat de com estaven. Sí que algun cop m’he creuat a gent pel carrer que formava part d’SDP i he pogut parlar amb ells, però més enllà d’això he parlat com a les persones que són no com a SDP. Per tant, jo no sé què passarà quan entri al Consell, però si em volen trucar, jo oberta estic a que em truquin.
Per què SDP ha estat el primer i l’únic partit amb què ha militat fins ara, oi?
Sí, jo em presento el 2019 amb ells i en aquell moment soc simpatitzant. Després, SDP em sembla que tenia un reglament intern que deia que si tu et presentaves en unes eleccions havies de passar automàticament a ser afiliat. Quan passen les eleccions del 2019 que no entra ningú al Consell fan una nova executiva i jo formo part d’aquesta nova executiva, i passo a ser afiliada d’SDP. Trobant-me que el 2023 em proposen anar de 5 a la llista amb el Partit Socialdemòcrata. Jo accepto, però bé, arriba un punt en què jo decideixo concentrar-me en la meva carrera professional i potser no hi trobo un espai allà. I decideixo marxar. Hi ha coses que de vegades ja no t’uneixen i decideixo marxar. Des de llavors, a mi mai m’ha trucat el president del partit per saber de mi ni res, però tampoc li retrec a ningú. Jo entenc que quan es passa pàgina, es passa pàgina i ja està.
Centrem-nos en el que vindrà ara. A principi d’octubre vostè se’n va cap al Consell i prendrà possessió del càrrec. Què n’espera de tot plegat i què creu que pot aportar? Segurament serà, de llarg, la consellera més jove…
Crec que sí. Jo soc molt conscient que arribo en un moment de la legislatura en què queda un any i mig. Tothom està molt assentat ja, tothom ja sap com funciona tot i jo arribo ara. És veritat que pot ser per la manera que tinc de ser que és, al final, molt treballadora, molt atenta a tot, jo no paro en tot el dia, per tant entenc o espero poder-me adaptar el més ràpid possible a com funciona tot. I el que puc aportar al final és quelcom totalment diferent del que hi ha. Potser sí que el perfil més semblant a mi és el del Pol Bartolomé, perquè al final tots dos hem estudiat pràcticament el mateix, quasi a les mateixes universitats, i tots dos ens inclinem més cap a aquesta vessant internacional que potser avui en dia al Consell tampoc hi es tant. I en el meu cas amb aquesta visió socialdemòcrata. Una mica com la Judith, és que tampoc serà res de nou, però potser sí una mica més aquest esperit de la joventut de gosar una mica més de demanar coses, d’usar una mica més mesures que als països del voltant funcionin i que poden funcionar aquí. Vull dir, al final el que puc aportar és treball i moltes ganes i, efectivament, coneixements que sí que ja hi són, però que potser jo tinc una manera diferent de veure’ls, doncs perquè la visió socialdemòcrata no és la que més abunda a dins del Consell, però al final crec que és la que més funciona, perquè és la que creu en una economia de mercat però amb una justícia social. I això és tenir en compte a tothom i no només a qui et vota.
“El que puc aportar al final és quelcom totalment diferent del que hi ha. Potser sí que el perfil més semblant a mi és el del Pol Bartolomé, perquè al final tots dos hem estudiat pràcticament el mateix, quasi a les mateixes universitats, i tots dos ens inclinem més cap a aquesta vessant internacional que potser avui en dia al Consell tampoc hi es tant”
No sé si ha tingut gaire temps de donar-hi voltes, però si ara li deixessin promoure lliurement una iniciativa legislativa, en la modalitat que fos, quina seria? O sobre quina qüestió versaria?
Sobre ordenament territorial. No estic innovant res.
Què vol dir, per frenar el creixement?
Sí. Perquè bàsicament crec que el principal problema que té Andorra avui dia és la sostenibilitat a nivell general. Vull dir, ja no parlem únicament de l’habitatge, si no d’infraestructures i de tot. Hem d’entendre quina Andorra volem, perquè ara tothom s’està discutint sobre quina Andorra es vol però ningú té clar quina Andorra vol, i a partir d’aquí decidir què podem construir, fins a on podem construir, quanta gent pot viure a Andorra, quanta xarxa diària necessitem o quins mitjans de transport necessitem, apostar per unes escoles o una quantitat d’escoles, uns nuclis urbans que només continguin habitatges unifamiliars o pisos o demés i la zona industrial a fora. Crec que tota aquesta planificació ja no només a nivell d’urbanisme, d’habitatge, sinó a nivell d’infraestructures com la sanitat i altres, no s’ha fet. I això és la base de qualsevol societat. Bàsicament perquè la idea és: què volem una Andorra envoltada de cases o que estigui envoltada de muntanyes com fins ara. I a partir d’aquí tota la resta està relacionat. Quants cotxes la nostra xarxa viària pot assolir, quantes escoles necessitem per als nens, perquè una població de 88.000 no és el mateix que una de 100.000. A vegades és contradictori sentir que no estem saturats, però a vegades sí que ho estem. Metges. Quants metges tenim? No tenim gaire metges. I tot i així hem crescut molt en població. Per tant, reorientar tot aquest model crec que és el que és necessari. Per a mi la prioritat seria aquesta, que és una prioritat molt gran i que evidentment potser en un any no s’aconsegueix assolir i que potser sí que amb la feina que ja s’ha fet al Consell es poden fer unes modificacions legislatives que com a mínim comencem a frenar tot una mica i tinguem una repensada abans de seguir. Penso que és el principal a fer a Andorra. Tota la resta ve relacionada amb això.
I quan parla de repensar el model, una persona de menys de trenta anys creu que encara hi som a temps?
Jo crec que sí. Perquè lamentablement, per dir-ho així, encara queda sòl per construir-hi. I potser hem de començar a frenar, ja no dic frenar en sec, però sí veure quant volum podem construir en un any i per què l’hem de construir. Si l’hem de construir perquè segueixin venint inversors de fora o si l’hem de construir perquè necessitem treballadors. I a partir d’aquí dedicar l’habitatge a l’ús que sigui necessari. Però penso que sí, que encara hi som a temps, encara veig verd a les muntanyes. Per sort.
Vostè que per la seva feina els darrers anys deu haver voltat força, veu Andorra gaire bé? Gaire malament? Gaire perduda?
Jo crec que tot és depèn amb quin sector t’enfoquis. És a dir, si parlem d’Andorra en conjunt, com a economia, com a societat, està ben encaminada. El problema és quina és l’Andorra de la que venim i quina Andorra és avui. Perquè si fas la mirada enrere, veus que potser sí que s’està degradant una mica. Però no a nivell que potser hi ha masses cases o no. Al final és el fet que la societat funciona si tothom pot viure dignament. En el moment que la gent no viu dignament, tu no pots pensar que seguirà havent-hi seguretat, que la gent sortirà al carrer i serà superamable amb tothom. És tot un conjunt. Per tant, si ho compares amb fora, Andorra segueix estant bé, evidentment, perquè els altres països també tenen molts problemes, però sempre depèn amb què et comparis i amb qui et comparis.
L’entenc.
A nivell econòmic, si et compares amb Liechtenstein, aquí que a alguns els agrada comparar-se tant amb Liechtenstein, Andorra està a anys llum. Si et compares amb Espanya, per exemple, potser a nivell de turisme Espanya ens sobrepassa perquè té un territori molt més gran i molt més atractiu, però a nivell de seguretat, en conjunt, Andorra la supera amb escreix. Però també hem de veure d’on venim i les comparacions sempre són odioses.
“Hem d’entendre quina Andorra volem, perquè ara tothom s’està discutint sobre quina Andorra es vol però ningú té clar quina Andorra vol, i a partir d’aquí decidir què podem construir, fins a on podem construir, quanta gent pot viure a Andorra, quantes escoles calen… Crec que tota aquesta planificació ja no només a nivell d’urbanisme, d’habitatge, sinó a nivell d’infraestructures com la sanitat i altres, no s’ha fet”
I ara es trobarà en una dicotomia… Fins ara, com a diplomàtica, encara que els diplomàtics hagin de ser reservats i fins a un cert punt escèptics, li tocava vendre la bona imatge d’Andorra. I ara, per sort o per desgràcia, com a parlamentària de l’oposició, tot sovint li tocarà fer aflorar draps bruts.
Sí i no. Al final un diplomàtic ven la bona imatge d’Andorra, però perquè ens fixem en allò bo que té Andorra. Al final ho exportem a la resta de països perquè ho coneguin i ho tinguin en compte
en les seves mesures o inversions, per dir-ho d’una manera. Ja sigui a nivell cultural, econòmic o el que sigui. Estar al Consell no té perquè haver de parlar únicament de draps bruts. Si no també buscar solucions a les coses que el Govern no veu o se li escapa. I això no deixa de ser qualsevol cosa que faria el teu pare quan veu que estàs fent una cosa malament. Indicar-te que t’estàs descuidant alguna cosa o que has de millorar en una altra. Però al final no sap draps bruts si no formes de millorar. I tot és com tu entenguis la forma de fer política.
I com l’entén vostè?
Jo no sóc una persona super bel·ligerant, no ho sóc, i intento sempre trobar la solució o intento aportar coses noves, coses que de vegades no serveixen per a res o mires d’incidir en coses que s’estan fent malament. Però això al final no deixa de ser una realitat que has d’exposar perquè la gent millori o perquè el Govern trobi la manera de millorar-ho. Al final… l’altre dia sentia al Consell de preguntes que el cap de Govern deia: ‘Hem fet això en habitatge, hem fet això altre en…’ És que només faltaria. Quant temps porta governant DA? Si ells no haguessin fet res, potser ara no estaríem parlant de cap crisi en l’habitatge. Potser no viuria cap treballador aquí i no tindríem gent ni als supermercats, ni a les botigues, ni enlloc. Això és entendre que la societat és una roda com els països. Sempre parlem de la globalització i que tots els països estan interconnectats. Per sort, els empresaris i els treballadors també ho estan. I fins que no entens que l’empresari sense el treballador no pot viure i el treballador sense l’empresari no té on anar a treballar i per tant tampoc no pot viure, no entens com funciona la societat. I aleshores no es tracta de fer mesures només pels empresaris o només pels treballadors, sinó que per aconseguir que creixi l’economia i creixi Andorra has d’entendre que has de tenir mesures per tothom. El problema és que quan vas tard estàs posant tiretes arreu però no estàs solucionant el problema d’arrel. Però és evident que en algun moment has de fer alguna cosa, perquè si no la fas, els teus empresaris no podran viure de res.
Per anar acabant, queda un any i mig de legislatura més o menys, vostè s’ha plantejat què passarà quan acabi la legislatura? Ser parlamentària és un parèntesi curt o es planteja, per exemple, concórrer a les properes eleccions?
M’ho he plantejat perquè, per exemple, a la meva feina ja m’ho han demanat.
I la resposta?
Que fins que no m’hi trobi… ni puc dir que em presentaré ni tampoc puc dir que no em presentaré. Ja ho hem dit, la meva feina a mi m’agrada, m’agrada molt, i la qüestió d’estar al Consell i intentar aportar per mirar de fer les coses millor, fins que no vegi la feina, com la puc fer, què puc aportar, com puc fer coses noves o no… Jo no sé fins a quin punt l’activitat parlamentària m’agradarà o podré ajudar la ciutadania. Si jo veig que no puc ajudar a ningú amb el que faci o si acabo pensant que realment no és per mi aquesta tasca i no me’n surto, jo evidentment el 2027 no em presentaré, perquè la feina que jo faig a Exteriors m’agrada, se’m dona bé, aprenc molt i realment crec que sóc útil. I si no sóc útil al Consell ho tinc molt clar: jo me’n torno a Exteriors i no tinc cap mena de problema. Ara, si al Consell puc ser útil, presentar-me a les eleccions el 2027? Perquè no. Però jo ara no poso la mà al foc per a res.
Comentaris (19)