Parla en uns dies, diu, de calma tensa. Sense incidents amb els reclusos, tot veient-les venir. Reclama, en certa manera, foc nou a la direcció perquè considera que el projecte de l’actual cúpula ha caducat i que s’ha d’aprofitar la implementació del denominat pla de xoc, sobretot si acaba comportant un increment d’espais, una ampliació de l’actual centre o, fins i tot, encara que difícil, una nova presó, per fer canvis organitzatius. I això que, deixa clar, a nivell personal no té cap problema amb Miquel Àngel Garcia. Tampoc els té amb la ministra Ester Molné. Però les seves decisions l’han decebut.
Vostès, vostè i el sindicat que lidera, són el problema de la ministra i, fins i tot, de la presó?
Beneït problema.
Els acusa fins i tot del fet que si no hi ha més candidats o aspirants a funcionari penitenciari és per culpa del malestar que vostès generen.
És cert o és mentida? És mentida! Per vàries coses. Primer perquè és una feina poc remunerada, som el cos que a nivell de bases salarials i complements específic menys pugem. Sí, ens quedem a la mitjana de tots els cossos, però continuem sent menys atractius segurament. La feina no és vocacional. És una feina que al carrer ningú no la coneix i no la descobreixes fins que algú et diu: ‘I per què no et presentes a la presó?’ I, en definitiva, que nosaltres som la causa o el focus pel qual la gent no es presenti als concursos de la presó és bastant fals. Nosaltres som els que intentem que la gent es presenti.
“Que nosaltres som el problema de la presó? Els que creem malestar? Doncs beneït problema! Som els que més aportacions hem fet sempre”
Com?
Fent aportacions com ara elaborant planificacions de 24 hores; en el seu dia la reclamació d’un topall d’hores…; som els que creiem que si t’avisen en menys de 24-48 hores s’han de pagar aquelles hores com a extres perquè hem de tenir una qualitat de vida; som els impulsors de la planificació anual…; fa tres o quatre mesos érem l’únic sindicat que sèiem amb la ministra per reflexionar sobre mesures relatives a la salut mental quan l’SPP i el SIP van dir que es feia una taula de comandaments o ells no vindrien a pensar millores. I no van venir. Vam intentar convèncer els companys que era convenient facilitar una hora més de pati perquè la ministra atorgava dos vigilants per a garites… encara que és cert que només va durar dos mesos, això dels dos agents per a garites. La ministra, quan ha aconseguit l’hora més de pati, ens ha tallat els dos funcionaris per a garites. Adeu, ens ha vingut a dir! Al final, estem fent més hores de pati, més aigua calenta, més de tot… però la qüestió dels agents només ens la va facilitar dos mesos.
I encara sort que s’ha reduït la població reclusa pels indults dels Coprínceps.
Ha baixat la població reclusa que venia a dormir en semillibertat i en arrest. La població interna, sí que aquests darrers temps està havent-hi més llibertats, però es manté en quatre o cinc interns amunt, quatre o cinc interns avall. I la vigilància és igual. Al final tu també has de controlar els perimetrals. ¿Potser és un escàndol dir que ens hem passat tot l’estiu sense poder controlar els perimetrals? És que era de calaix que això havia de ser denunciat. Ara ja està. A poc a poc s’han anat solucionant les coses. Però hem trigat dos mesos a posar-nos-hi.
I això vol dir que era evident que hi havia quelcom que fallava.
Clar, sí, sí, es va espatllar un aparell.
“La ministra, quan ha aconseguit l’hora de més de pati, ens ha tallat els dos funcionaris per a garites. Adeu, ens ha vingut a dir! Al final, estem fent més hores de pati, més aigua calenta, més de tot… però la qüestió dels agents només ens la va facilitar dos mesos”
Però és que hi va haver fins i tot qui ho va posar en dubte.
Si les coses es canvien és que s’han trencat. Només caldria demanar l’albarà o la factura de les càmeres noves i dels aparells nous que s’han hagut d’adquirir. Sabíem que tard o d’hora alguna cosa ‘petaria’. El que passa és que no es pot demorar tant la solució. Tu has de tenir un recanvi, tu has de tenir un pla B.
I no hi era?
No hi era. En aquell moment no hi era. Això sí que veig que pot frenar algú. ‘Si la meva seguretat i la meva feina depèn d’això i això no funciona, potser no em presento. Me’n vaig a la policia.’ Si no hi ha les coses que hi hauria d’haver… I quedi clar. La persona de manteniment la voldrien a tot arreu. Perquè més treballadora que ell no n’hi ha. Però si no té el material no pot fer res.
És un tema de mitjans i de planificació?
És un tema que al seu dia es va jubilar la persona que s’encarregava de tot això i no hi va haver un recanvi. No hi ha hagut una continuïtat. De fet, es va treure diverses vegades un concurs per a una plaça d’un enginyer i mai no s’ha cobert. En el seu dia el ministre del moment, el ministre Rossell, va anar dient que… ‘hem contractat un…’ Encara el busquem! No existeix. Ara sí que tenim un responsable de seguretat, però no és pas el culpable de tot això. Ell acaba de ser nomenat. Quan se l’ha nomenat s’espatlla tot això. I ell no sabia res d’això. Ni quin material hi havia ni quin no hi havia. Estic segur que no sabia res.
Un responsable de seguretat que és un penitenciari.
Sí, és un sotsoficial de primera que acaba de ser nomenat com a cap de seguretat. És qui agafa el relleu d’aquella persona que es va jubilar. Però d’això ja en feia quatre anys.
Diu la ministra també que tot plegat és una guerra de poder amb l’afany de derrocar la direcció.
Potser és intentar defensar els treballadors del centre. Som els únics que els sortim a defensar. Cal recordar a aquesta ministra que des que és ministra tenim un company separat del servei, dos amb expedients, un altre amb un expedient amb nou faltes… ¡nou faltes! Mai se’ns ha escoltat. Tant la ministra com la direcció, quan veuen un problema, l’aparten. Però mai no s’han assegut a escoltar els agents. La sensació que tenim al centre una gran majoria, o potser la majoria no, però sí una gran part dels funcionaris, és que si ens passa alguna cosa no tindrem el suport de la direcció. I si no tens el suport de la direcció, no tens el suport del ministeri.
“Som un col·lectiu, des del primer a l’últim, que ja poden caure pedres que fem la feina el millor que podem. Entre nosaltres ho tirem tot endavant, tinguem més o menys afinitat. Aquí li diré que hi ha una complicitat entre tots que fa que la feina surti”
Tot això ve una mica pel canvi de la naturalesa de la població reclusa?
És que ve tot per aquí. Ara resulta que ja estem fent un estudi sobre l’edifici que hi ha al costat de la presó. Qui ha estat el sindicat que més incís ha fet en què no estàvem preparats per tot això. Que tot això comportaria problemes. Que hi ha detinguts que no haurien d’estar al centre penitenciari. Tot això ho hem anat dient nosaltres. Si això és crear mal ambient i alarma… doncs no. És parlar de la realitat. Ara ja s’està buscant una solució. Potser aquí sí que ens han fet cas. Però és que nosaltres anem per aquest camí.
Per exemple?
Si la persona que al seu dia va protagonitzar l’afer de l’orina hagués estat on hauria d’haver estat, aquest problema ja no hauria passat. Anem a buscar el fons de la qüestió. Aquesta persona es fa les seves necessitats a sobre per un problema de medicació, perquè té un problema d’addiccions… El centre penitenciari no és el seu lloc. O, com a mínim, no el mòdul on estava. Tindríem els tres companys fent la seva feina. I ara no, els tres estan expedientats. Cert que dos són agents i sempre poden dir que ells van fer el que va dir el comandament, que és el que mana. Però és que el comandament no va fer res que els altres comandaments no haguessin fet.
I el suposat malestar que hi ha al centre penitenciari, fins i tot entre els funcionaris, es tradueix a l’hora de fer la feina?
En això crec que som un col·lectiu, des del primer a l’últim, que ja poden caure pedres que fem la feina el millor que podem. Entre nosaltres ho tirem tot endavant, tinguem més o menys afinitat. Aquí li diré que hi ha una complicitat entre tots que fa que la feina surti. Estem conscienciats. Ja pots ser d’un sindicat o d’un altre. Però és que pensi que hi ha tres sindicats però la majoria dels funcionaris estan afiliats als tres sindicats.
Sí, una cosa que també és esperpèntica.
I, per tant, no hi ha allò de que ‘com que tu ets d’aquí, ja ho faràs tu’. No, no, no. En el dia a dia de la feina no hi ha discrepància. La feina tira endavant gràcies als agents. No és pas ni pel director ni per la ministra.
“Hi ha una mala gestió, una mala planificació de personal. Si hi ha persones que se sap que estan arribant a l’hora de jubilar-se ho has de tenir previst. I si molts dels que es presenten no acaben passant el procés de selecció…”
Llavors, quin és el gran problema que hi ha al centre i quina seria la solució per resoldre aquest problema.
El gran problema, primer de tot, és que no hi ha un projecte clar. Ara sembla que es pretén fer un projecte com pot ser ampliar la presó, fer més aules… tampoc ho sabem…
El pla de xoc que n’han dit.
Sí, que s’han fet uns estudis o que s’estan fent estudis sobre tot un seguit de coses que fa mesos que denunciem. A partir d’aquí hem de suposar que hi ha un projecte nou, que no sabem. Hi ha un seguit de nomenaments d’oficials i de sotsoficials… suposem que intervenció els ha donat el vistiplau a aquest augment de comandaments perquè hi ha un projecte, encara que el desconeixem al centre penitenciari. Però semblaria que alguna cosa hi ha. Quina cosa? No la sé. Aquesta és la primera cosa. La segona seria la motivacional. Al seu dia ja vam dir que la supressió per a les noves generacions d’un complement que cobràvem els veterans suposaria malestar entre companys. I així ha estat. Quan entres a treballar, tu vols entrar. Però una vegada ets a dins… ‘tu perquè sí i jo perquè no’. Ara s’ha donat un petit complement de funcions permanents que està bé. Però continua sent inferior al que cobren els veterans. Tot això, al seu dia, ja se li va dir al ministre, que era Xavier Espot, que comportaria problemes. I ha comportat problemes i que la feina es vegi com a poc atractiva. I la manca de personal.
Clar, no es presenta gent.
Això és una mala gestió, una mala planificació. Si hi ha persones que se sap que estan arribant a l’hora de jubilar-se ho has de tenir previst. I si molts dels que es presenten no acaben passant el procés de selecció… Ara mateix s’han obert cinc places i hi ha cinc candidats. No sé com anirà. Però serà estrany que es cobreixin els cinc llocs.
Hi ha la formació necessària entre el personal per atendre les actuals necessitats de la població reclusa?
A nivell de salut mental continuem estant igual. S’han fet algunes formacions, però no som nosaltres qui haguem de fer aquesta feina. Ho hauria de fer gent especialitzada. Els agents som agents. Al final no podem fer de psicòlegs, de psiquiatres… Tot i que ho fem, no ens pot recaure aquesta responsabilitat. S’ha de dotar la presó de més mitjans humans per aquesta gent.
Ara que toquem encara que sigui col·lateralment la qüestió sanitària, políticament es va plantejar i encara més el Raonador del Ciutadà ho va plantejar fa un temps, i els que ho viuen dins no sé si estan d’acord amb l’afirmació que per culpa que no sempre hi ha els mitjans necessaris per tractar molts dels reclusos amb les seves patologies s’acaba sobre medicant. Tenen aquesta sensació vostès?
Seria posar-me de peus a la galleda perquè vindria un facultatiu i em diria que l’estic qüestionant sobre si està donant o no està donant i jo no ho sé. El que sí que veig és un desgast molt important del servei d’infermeria que tenim al centre penitenciari. Tenen una pressió afegida al que és el seu dia a dia. Fan una tasca excepcional, són increïbles. Però clar, tenen la pressió aquesta, que potser han de fer de metges… quan fan guàrdies recau la responsabilitat en una infermera quan possiblement li hauria de tocar a un metge… Fa molts anys que reclamem que hi hauria d’haver 24 hores a la presó un servei de medicina. Nit i dia com fem els agents. No surten els números, no es presenta ningú… jo no sé quina seria la solució. Després, és veritat que a Andorra és molt fàcil: truques a l’ambulància, ve i s’emporta el reclús. Però ha de venir la policia… ja has de requerir de més mitjans. Quan potser tota aquesta suposada medicació de més que es dona potser es reduiria. Per la tranquil·litat de l’intern, que si té un mal de queixal sap que té a la presó mateix un doctor. Tot faria que estigués més relaxat. O aquesta és la meva percepció.
“No sé si es sobre medica o no. El que sí que veig és un desgast molt important del servei d’infermeria que tenim al centre penitenciari. Tenen una pressió afegida al que és el seu dia a dia. Fan una tasca excepcional, són increïbles”
Hi ha molta conflictivitat entre presos o de presos cap a funcionaris? O encara de moment queda molt lluny del que pot passar a països veïns…
Hem tingut una època difícil. Amb agressions a companys, hi ha hagut insults, hi ha hagut informes per amenaces… Clar que la ministra ens ha comparat amb un centre d’estètica. Estem lluny dels països del voltant? Sí. En el moment que canviem el sistema penitenciari, no.
Què vol dir, això?
Si mai ens decantem perquè els interns puguin anar a un menjador comú, que tinguin més hores de pati… un règim obert. Com a Espanya. Que obres la cel·les pel matí i els tanques al vespre, aquest sistema comportaria molts més problemes.
I no seria millor per al reclús?
No. Jo crec que en aquest país, no. El sistema que tenim és un sistema força rígid, però això que estan tancats moltes hores és molt relatiu. Estan tancats els que volen estar-hi. Entre gimnàs, pati, activitats, biblioteca… pots estar força hores fora. I tens un control més exhaustiu de la persona. I la sensació és que una persona que entra a la presó d’Andorra no hi vol tornar. No hi volen tornar perquè el règim és un règim de primer grau, des del primer dia fins al darrer. Si això ho intentem flexibilitzar, potser ens trobarem que algú que delinqueix a Espanya acabi dient que ve a delinquir a Andorra perquè a la presó hi està molt bé. Que això és que està passant a Espanya, que a les presons es viu molt bé, i per això hi ha una massificació increïble. A Andorra la presó ha quedat petita però és que també la població d’Andorra ha crescut molt.
“El sistema que tenim és un sistema força rígid, però això que estan tancats moltes hores és molt relatiu. Estan tancats els que volen estar-hi. Entre gimnàs, pati, activitats, biblioteca… pots estar força hores fora. I tens un control més exhaustiu de la persona”
I aquest conflictivitat que diu, això que esmenta: ‘Hem viscut moments complicats’, és perquè hi ha reclusos amb patologia mental o és perquè la tipologia de l’intern ha canviat i és més nacional o menys nacional… Fa un temps hi havia molt pres de l’Est, per exemple.
Ara tot això s’ha girat. Què és el que més ve a Andorra, ara? Llatinoamericans. Doncs això també té el seu reflex al centre penitenciari. Hi ha molt intern de nacionalitats equivalents.
Amb experiència prèvia en centres penitenciaris dels seus països d’origen?
Alguns sí i d’altres, no. No ho tinc clar perquè no tenim accés a aquestes dades. Però només per la manera com alguns es comporten, segurament que molts sí.
…
Però què passa? Si tens un reclús que és conflictiu, altera els companys i altera tot aquell mòdul. Ara estem en una època en què tothom està molt calmat. Fins i tot el pres que havia donat molta feina, suposem que ha començat a assumir que li han caigut molts anys i tenim una calma… una calma tensa. Una situació que no és normal. Però que duri.
Una calma tensa amb els reclusos.
I amb nosaltres.
Amb els funcionaris.
Sí, sí. El problema ve quan han d’intervenir perquè hi ha un pres que està donant cops de peu a la cel·la… Estem vivint una època tranquil·la. Portem un mes o un més i mig amb la cosa força tranquil·la.
“És evident és que la presó ha quedat petita. I si mai no es pot comprar l’immoble del costat jo sí que valoraria molt molt molt la possibilitat de construir una presó en format horitzontal en un terreny gran amb accés de transport públic per a totes les famílies… però a on? A Andorra, on?
Explicava la ministra fa uns dies que s’estan fent uns estudis per veure si l’edifici que havia acollit Arch Led, proper al centre penitenciari, és idoni per ampliar el centre. Hi ha hagut algun moment que s’està qüestionat que aquest format d’immoble on vostès treballen, un immoble que no va ser concebut com a presó…
… no, no. Nosaltres estàvem a la planta -3. Hi havia a sobre Mauca i una serralleria. Hi havia disset cel·les, dos patis i teníem allò. L’antiga Comella era allò, un ‘zulo’. Al fons a baix de tot. En un edifici vertical com el que tenim necessites molts més mitjans humans que no pas en un immoble, en una presó horitzontal. En el seu dia es van valorar diversos llocs, fins i tot a la Cortinada, tinc entès. Però es va dir que havia de ser més cèntrica perquè tothom havia d’aconseguir arribar amb transport públic. I abans no hi havia el que hi ha ara de transport públic gratuït.
S’hauria d’intentar apostar d’un centre horitzontal o dotat dels recursos necessaris per al reclús tan hi fa?
Al final, els mitjans necessaris són molts més en un edifici vertical. Si Govern es queda l’edifici del costat, no deixa de ser un edifici vertical. A partir d’aquí no sé com ho volen enfocar. El que és evident és que la presó ha quedat petita. I si mai no es pot comprar l’immoble del costat jo sí que valoraria molt molt molt la possibilitat de construir una presó en format horitzontal en un terreny gran amb accés de transport públic per a totes les famílies… però a on? A Andorra, on?
I quan diu que s’ha quedat la presó petita… per què? Sí que hi ha hagut algunes puntes de 80, potser 90 reclusos, però aquesta presó havia estat dissenyada per…
120!
“Jo no tinc cap enemistat amb el Miquel (Garcia Val). De fet, la història diu que el nostre sindicat el va posar de director adjunt. I a partir d’aquí va començar la seva carrera a la direcció. I vam ser nosaltres perquè davant el ministre (Víctor) Naudi i el secretari d’Estat (Bruno) Bartolomé vam exigir que fos el director adjunt perquè era l’oficial de l’època”
Per 120, sí.
Miri, el mòdul de menors ha desaparegut. Si mai entrés un menor com ho faríem? Per què el mòdul de menors s’està fent servir per arrestos nocturns i semillibertats. Durant tot el dia, tot el que era per menors s’està fent servir per salut mental. I crec recordar que tenim un intern que té una reclusió de vint anys. On el posarem, si no. Tot el mòdul de menors, per tant, ja l’has perdut. El mòdul de dones és petitet amb un pati petitet. Tampoc tenen els avantatges dels homes i tenen un gimnàs petitet. Per sort, el volum de dones és molt poc. A preventius, hem de veure com queda amb la nova modificació legal. Però tot el que treus de preventius cap a on va? A penats. No estaràs molt temps de preventiu però llavors estaràs més temps a penats. Per tant, es necessitaran unes aules, un gimnàs més gran… uns tallers més grans… Però l’edifici és el que és. I estàs optimitzant els recursos però no l’estàs fent més gran. Això és el que està passant.
Tornant a l’inici, deia que amb l’acord salarial vostès han quedat en la banda baixa.
Hem quedat en la banda baixa perquè de retruc érem els que més cobràvem. Però això què implica? Que el que es presenti no veurà que es guanyi més que abans. Estem tots igual. Era el que es pretenia? Sí. Però si tu agafes un edicte de fa dos anys a la policia i l’agafes una vegada sigui efectiva la millora salarial, es veurà que aquí sí que hi ha un increment notable. El nostre és petitet. Que en el conjunt de cossos o departaments estem en la mitjana? Sí.
I aquí vostès són potser el sindicat penitenciari que més ha empès.
Potser sí. Però aquí hi hem estat tots. Nosaltres amb el president del SIP ho treballem gairebé tot. El que passa és que després ell té uns companys que el deixen arribar fins on el deixen arribar i no li donen el suport que li han de donar o pensen diferent.
Amb la direcció hi ha un problema personal fins al punt que la ministra diu que el senyor Garcia no té res contra el senyor Teixeira però senyor Teixeira sí que té en contra del senyor Garcia?
I jo què puc tenir en contra del Miquel? Jo a la ministra no li dono cap credibilitat. Li creixen els nens per tot arreu. Té problemes amb els forenses, té problemes amb Immigració, té problemes a tot arreu… doncs té un problema a la presó. Jo no tinc cap enemistat amb el Miquel (Garcia Val). De fet, la història diu que el nostre sindicat el va posar de director adjunt. I a partir d’aquí va començar la seva carrera a la direcció. I vam ser nosaltres perquè davant el ministre (Víctor) Naudi i el secretari d’Estat (Bruno) Bartolomé vam exigir que fos el director adjunt perquè era l’oficial de l’època. Estava en Joan Garcia sol de director i la llei deia que hi havia d’haver un adjunt. I vam ser nosaltres els que vam anar al despatx del ministre a reclamar l’adjunt. I va ser el Miquel perquè no n’hi havia un altre. Quan l’SPA ha hagut de treballar amb el director i el Miquel no ha estat a la defensiva… escolti, que jo sóc de la mateixa promoció que ell! Jo amb el Miquel no hi tinc res a nivell personal. Podem tenir més conflicte a nivell laboral, de com fa les coses, aquella por, ara, a perdre la cadira. És que ell és un uniformat, també. No és que vingui del carrer. Hem sentit molt més suport per la gent que ha vingut de fora a fer de director. Com un (Pere) Gispert o un (Francesc) Tarroc. O fins i tot un (Frederic) Gutiérrez, que va estar quatre dies. Comences a fer balanç i aquests encara donaven la cara pels seus treballadors.
Però no dona la cara per segons qui d’algun sindicat?
És que la resta no tenen problemes. La resta no tenen problemes.
“Altres direccions donaven la cara pels seus treballadors. Però aquesta… la sensació nostra és que aquesta direcció està caducada”
Però la resta també són agents rasos.
Però quan hi ha un problema no ens n’assabentem o es tapa per aquí o es tapa per allà o no s’obre expedient… El problema és com el nostre company sotsoficial que arriba el dia abans de marxar de vacances i li diuen: ‘Signa aquí: tens un expedient per nou faltes. Tres greus, tres lleus i tres molt greus’. ‘Òstia, però que he fet?’ Els altres no tenen aquests problemes. Laboralment podem tenir moltes diferències, però personalment, no.
I s’hauria de valorar dins d’aquesta reordenació penitenciària que es busca, d’aquest pla de xoc, si a més hi ha una ampliació de l’edifici o un centre no, no sé com dir-ho, buscar sang nova per a la direcció? Fer canvis en la cúpula?
La sensació nostra és que aquesta direcció està caducada. De fet, el director adjunt ja podia estar jubilat. Farà 61 anys, el nostre director adjunt.
Però el director adjunt no sembla pas qui tibi del carro.
El director adjunt és un home que té bon rotllo amb tothom. El Carles (Oferil) és un home que laboralment potser no era el més ordenat a nivell de paperassa, però com a director adjunt ens ha portat una mica de calma a tots. I està posat al dia. Que el deixin fer o no el deixin fer, això ja és una altra història.
“Dir que nosaltres som el problema de tot això quan ella, la ministra, ha definit com un problema petit la vulneració dels drets d’una dona embarassada, aquest potser sí que és un problema. I no pas petit. Potser que miri dins de casa seva”
Però qui mana és el director.
Mana el director i un oficial. El director i l’Ismael Alarcón. Aquesta és la meva percepció.
Ja van ser director i director adjunt.
Ho van ser, sí.
I segurament quan l’actual director va retornar al càrrec després d’un problema judicial que va tenir, ja hauria volgut de nou n’Alarcón d’adjunt.
Però en aquell moment, qui ja era director adjunt va tenir un problema intern, que vam denunciar nosaltres, i el ministre li ho va fer pagar. Nosaltres sempre vam dir que si l’Ismael va fer alguna cosa indeguda era perquè qui tenia per davant també ho havia fet. No crec que ho hagués fet volent. I es van enemistar molt amb el (Josep Maria) Rossell, que després li va tornar el CRA d’oficial. Però n’Alarcón és molt jove, té 47 o 48 anys i li queda molta carrera encara. I ha estat vuit anys de director adjunt. Té un bagatge. I tard o d’hora, i tal i com està feta la presó i volem la presó, tornarà a estar a dalt. De fet, està a dalt. Uniformat.
Escolti, i de l’afer de la seva companya embarassada i l’inicial rebuig a posposar les proves de selecció per a les places de sotsoficial què me’n diu?
Doncs miri, dir que nosaltres som el problema de tot això quan ella, la ministra, ha definit com un problema petit la vulneració dels drets d’una dona embarassada, aquest potser sí que és un problema. I no pas petit. Potser que miri dins de casa seva. La resolució la signa el secretari d’Estat però ella és la ministra. Si per a ella és un mal menor vulnerar els drets d’una dona embarassada, tenim un problema.
Però això s’ha resolt, en principi.
Sí, sí. Ara ja està. Però i si hagués estat una altra funcionària. Si no hagués estat la dona la que ha estat, una funcionària que té allò que ha de tenir, què fem? Una altra s’hagués conformat. I li haurien vulnerat el dret i no ho hagués sabut ni ella ni ningú.
Entenc que la funcionària de què em parla no és gaire propera a la direcció.
No, és afiliada nostra.
“L’informe de la famosa fuga que hi va haver no l’hem tingut mai. I això que tots els funcionaris l’hauríem volgut veure per saber què havia passat. Perquè al final hi ha hagut un company que ha estat sancionat amb vint dies sense sou i sense feina. Vol dir que és un sol company el culpable de tot?”
Si hagués estat una funcionària més afí a la direcció, vol dir que hi hauria hagut problema?
La nostra percepció és que li haurien dit que no igualment. El secretari d’Estat no va mirar qui era. La direcció va fer un informe dient que no, el secretari d’Estat va veure que no i va dir que no seguint les pautes de direcció. Doncs hagués passat el mateix en un altre cas. I si s’hagués tractat d’una persona més dòcil, més conformista, hauria dit que ja es presentaria la següent vegada. I, de retruc, se li hauria estat vulnerant un dret. I no ho hauríem sabut. Perquè si no hi ha una queixa de la persona afectada… Aquesta funcionària ho va mirar tot. I hi havia la llei d’igualtat. I no era un problema petit. I no entenc com Igualtat no ha tibat de les orelles la ministra quan ha dit que ha estat un problema petit. Perquè ha estat un gran problema.
I després es va traslladar la qüestió a Funció Pública. Que no s’havia adaptat el reglament.
Però la ministra i el secretari d’Estat són juristes, no? Doncs ja està. Han de saber què diuen les lleis.
Per cert, i per acabar, aspectes relatius a aquella famosa fuga de fa uns anys i el desgast que allò va generar, ja queda lluny i tancat, suposo.
Hem estat fins fa poc sense poder fer els controls perimetrals, però ara ja està tot solventat.
No sé si podria tornar a passar una situació com aquella, perquè va ser espectacular que aquell intern menut i que va acabar com va acabar es fugués.
Se li van alinear tots els astres. El camió que baixava, les alarmes en aquell moment que no funcionaven perquè estaven desconnectades… però ho desconeixem. Sap què passa? Que l’informe sobre aquella fuga el desconeixem. No l’hem tingut mai. I això que tots els funcionaris l’hauríem volgut veure per saber què havia passat. Perquè al final hi ha hagut un company que ha estat sancionat amb vint dies sense sou i sense feina. Vol dir que és un sol company el culpable de tot?
Probablement no.
No, segur que no.