Primer de tot, ens podria explicar una mica sobre els seus inicis artístics?
Em vaig descobrir com a artista de carrer l’any 1984. Em deien “el malabarista del jazz”. Després de viatjar a Nova Orleans, que va ser el lloc que més em va inspirar, me’n vaig emportar l’experiència a casa. En aquell moment no tenia diners i passava gana. Estava en una estació d’esquí famosa anomenada Vail a Colorado, a les muntanyes, i hi havia anat per obtenir la llicència d’agent immobiliari, però vaig acabar anant a l’après-ski i vaig començar a fer el meu espectacle de malabars mentre els esquiadors baixaven. Estava nevant, i jo feia malabars amb foc, amb una bola de bitlles, un ou i fruita, i pilotes de ping-pong blanques com la neu que estava caient. Després, passava el barret i guanyava més diners dels que havia guanyat mai, i vaig pensar: “D’acord, és això. Això és qui soc, i això és el que faig”. I, des del 1984, m’he dedicat exclusivament a actuar.
Com va arribar la decisió d’incorporar la música a l’espectacle?
En aquells moments estava vivint a Londres, i estava actuant a Covent Garden. Després vaig començar a fer actuacions en espais tancats i, mentre em movia pel circuit de cabarets, vaig fer un viatge a Hawaii amb un grup d’altres artistes. Érem allà, enmig d’una zona de colades de lava recents dels volcans actius, i teníem una bateria petita i una pilota, i vam començar a fer rebotar la pilota sobre els tambors. En aquell moment se’m va acudir la idea de combinar la guitarra amb una pilota de ping-pong, i això em va acabar portant d’alguna manera cap a tota la temàtica espanyola. Vaig conèixer un home francès, en Didier, que és pallasso, i mentre preparàvem números per a l’espectacle de cabaret, li vaig preguntar si volia fer alguna cosa amb mi. Li vaig explicar la idea de la guitarra i la pilota de ping-pong, i ens vam posar uns ponxos barats i uns barrets mexicans, i ens vam fer dir ‘Los Mosquitos’, perquè a Hawaii tothom patia picades de mosquit [riu]. Teníem un nom divertit i sortíem a l’escenari amb una actitud molt mascle, amb els pantalons deixatats i mosquits petits a les mans. Jo tocava la guitarra i feia saltar la pilota de ping-pong, i després començava a cantar amb la pilota a la boca. I així va ser com vaig passar dels malabars a la idea de la comèdia musical.
I l’any 1991 va néixer ‘Olé!’. Com era inicialment aquest projecte que encara feu avui en dia?
Un parell d’anys més tard, després d’haver actuat en solitari durant uns vuit anys, tenia un amic italià, de Venècia, que tocava la guitarra molt bé i fins i tot sabia cantar òpera, a més de fer rock-and-roll i música espanyola. Vaig pensar: “D’acord, això li dona un toc més espanyol i és millor que fer servir playback”. I així va començar tot, cap al 1988 o 1989. Després, el 1991, vam fer una gran actuació al London Mim Festival, i allà vaig desenvolupar la idea del trio amb un còmic molt famós anomenat Bill Bailey, que ara és molt conegut a Anglaterra, però aleshores no ho era. La idea de l’espectacle era que cadascú venia d’un país diferent i intentàvem tocar junts, però també competíem entre nosaltres i afloraven totes les nostres idiosincràsies culturals. En Bill feia de francès, jo d’espanyol i l’Alessandro d’italià. Portàvem vestits de fruita: jo anava vestit com un general espanyol amb peles de taronja, en Bill duia raïm francès per tot el vestit i l’Alessandro portava un esmòquing amb plàtans, fent el paper d’italià operístic.
I al cap de poc va arribar l’èxit internacional.
Cap a l’any 1992 i 1993 vam començar a guanyar premis, i el projecte va agafar volada de debò. Després vam anar al festival ‘Just for Laugh’s’ on el nostre espectacle va ser vist per gent de vint o trenta països, i allò ens va obrir les portes de l’escena teatral internacional. Uns cinc anys més tard, en Guillermo i en Marcial van substituir els altres components, que van emprendre altres camins, i el que vaig fer va ser agafar bàsicament la mateixa estructura i la vaig readaptar a les seves personalitats i habilitats. Ells també hi van aportar idees i, finalment, vam arribar a la versió definitiva que presentarem a Andorra.
“Al cap i a la fi, fem comèdia, però tot gira al voltant de la música. La música és la que marca el to”
És difícil trobar aquesta balança entre la part còmica i la musical?
Sí, crec que sempre hi ha una línia fina. Hi ha gent que prefereix una mica més de música, d’altres prefereixen una mica més de comèdia. Però crec que hem trobat la combinació adequada. Si soc sincer, jo soc una mena de terrorista musical, i tendeixo a voler aportar més comèdia, però a mesura que em faig gran també m’agrada més la música. Els tres personatges còmics són “El Guapo, el Gentleman i El Grotesco”. Musicalment, en Marcial aporta la força del flamenc, la rumba, l’estil Gipsy Kings. Després hi ha en Guillermo, que aporta una certa intel·ligència i finor a tot plegat. La seva música és molt aguda, hi incorpora més acords de jazz i tocs jazzístics, i té un estil de cantant i un caràcter de la vella escola. A més, fa unes intervencions vocals increïbles, i tot això aporta riquesa musical, perquè, al cap i a la fi, fem comèdia, però tot gira al voltant de la música. La música és la que marca el to. Crec que el que ens diferencia del que fem és que té prou qualitat per ser un concert. Ells s’encarreguen d’agafar bona música i jo soc qui concep l’espectacle i planteja com presentar les coses, i la combinació d’això amb la comèdia visual, el moviment i algunes de les idees que hi ha al darrere, és el que ho fa especial.
Quan va estrenar ‘Olé’, s’imaginava que continuaria de gira internacional més de tres dècades després?
Probablement no, però una cosa que he entès és que encara treballem amb allò que podríem anomenar els colors primaris de l’art: treballem amb idees centrals que són la música, els personatges i la comèdia. És un collage modern d’elements, però sí, els ingredients són ben sòlids, i la gent ho gaudeix per la música, i ho gaudeixen per la bogeria i el desenfrenament. I, en la combinació d’aquests dos aspectes, s’obté una cosa que pot perdurar en el temps. Avui en dia, l’espectacle es considera més clàssic, però quan es va estrenar, era molt modern i semblava molt trencador i esbojarrat, i la gent no sabia ben bé com descriure-ho. Ara crec que està més clar què és.
“Avui en dia, l’espectacle es considera més clàssic, però quan es va estrenar, era molt modern i semblava molt trencador i esbojarrat, i la gent no sabia ben bé com descriure-ho”
I l’última gran pregunta. Per què el flamenc i les guitarres espanyoles?
Aquesta és una pregunta que em faig jo també. Suposo que la resposta és que la meva mare és de Casablanca. I tot i que jo vaig créixer a Virgínia, als Estats Units, ella tenia fotos seves on es veia els seus cabells negres foscos caient cap a un costat, i hi havia una imatge d’una balladora de flamenc en un marc gran, folrat d’un vellut vermell intens. Tot l’ambient recordava Espanya o el Marroc. I crec que, de petit, ja tenia una certa connexió amb aquest món mediterrani i gitano gràcies a la meva mare. Si estudies el flamenc, saps que prové principalment de quatre elements: prové dels espanyols, amb la guitarra; de l’Índia, amb la dansa; del Marroc, amb el ritme; i dels jueus, amb el cant. D’alguna manera, tots aquests elements són presents en el flamenc. M’agradava tant per la seva passió, el seu ritme i el seu vincle cultural. Però, si soc sincer, tampoc soc un gran apassionat del flamenc. La meva idea original era fer una paròdia no només del flamenc, sinó d’Espanya en general, perquè sempre la gent s’ha pensat que tenia aspecte d’espanyol, i quan anava a Espanya i ho veia tot, pensava: “Vaja, Espanya té una història i una cultura molt rica”. M’encanta la música, m’encanta el menjar i tot això. Però suposo que a mi també m’agrada fer broma sobre els mascles alfa espanyols. Tot i que he de dir que ara ens encaminem també cap a altres coses. Sembla espanyol, però en realitat estem jugant amb la comèdia. Hi ha tres personatges: En Willy és com un cavaller molt intel·ligent, sembla la mena de persona que no s’expressa gaire, molt contingut i llest. En Marcel és més aviat el tipus gitano: salvatge, apassionat. I jo soc una mica més boig o il·lògic, diguem-ne, imprevisible. Així doncs, suposo que per a mi tot gira al voltant de l’equilibri entre el caos i l’harmonia.
Comentaris