És la primera vegada que actua a Andorra?
Sí, és la primera vegada. En tinc moltíssimes ganes perquè havia estat al país de molt petit, amb els meus pares, però no en tinc cap record, per tant, tinc moltes ganes de tornar i conèixer Andorra i per descomptat, com no portar la companyia a Andorra.
Oferirà l’espectacle ‘Rodin’. Què trobarà el públic?
Doncs el públic trobarà un espectacle que es compon bàsicament partint de l’emoció. Per nosaltres és molt important no només fer un espectacle de dansa on es mostren diferents estils de dansa, no. Per a mi el més important és poder mostrar al públic totes les emocions que un artista o que qualsevol persona porta a dins, i que els artistes representa que hauria de tenir aquesta capacitat de poder-ho expressar d’una manera més natural.
“El més important és poder mostrar al públic totes les emocions que qualsevol porta a dins, però que els artistes hem de tenir la capacitat d’expressar de manera més natural”
Es compon de diferents parts.
Sí, es compon de quatre peces. La primera és una peça que parla de vida de Rodin, de la seva vida quan feia les seves creacions, juntament amb Camille Claudel, i llavors mostrem una mica com era aquest Rodin jove i la relació que tenia, aquell turment que patia amb Camille Claudel, perquè ella l’havia estimat, a més era una gran artesana, era una grandíssima artista i realment part de l’obra de Rodin es deu a la feina de Camille Claudel. Però Rodin, d’alguna manera, no es va portar massa bé amb ella, de fet es va comportar bastant regular, per dir-ho d’alguna manera. Per tant, mostrem aquella por, aquell ressentiment que tenia Rodin cap a Camille.
I les altres tres peces?
Són tres quadres que parlen sobre tres obres mítiques de Rodin. La primera és ‘El tors de l’home que cau’, una peça inspirada en Lluís XIV on mostrem tota la majestuositat a través de la música barroca, amb música de Jean-Baptiste Lully i de Jordi Savall i per tant, utilitzo un llenguatge molt còmode per a mi com a sigut sempre la dansa espanyola, l’escola bolera i l’escola barroca, diguéssim. Una segona peça seria l’escultura ‘El bes’, una escultura meravellosa, preciosa i una escultura que t’ensarrona. ÉS una peça que ballo amb Aída Badía, que és una ballarina estupenda de la Companyia Nacional de Dansa i mostrem la bellesa entre dos joves, quan es coneixen, quan es besen per primera vegada... En fi, tota aquella part humana, aquella innocència, diguéssim, la mostrem a través d’aquesta coreografia. A més, vam demanar a Valentino Zuccethhi, que es ballarí i coreògraf del Royal Ballet de Londres que creés aquesta peça, perquè amb ‘El bes’ tenim dues peces musicals. La primera es ‘Pavana per a una infanta difunta’ de Ravel i la segona és ‘I will not forget you’ de Max Richter, i en aquesta primera peça que va ser creada per ell li vam demanar que a més de recrear tota l’estètica que requereix una escultura, que també s’aconseguís emocionar a través dels cossos, a través de l’emotivitat de la música i per descomptat, de la coreografia, i jo crec que s’ha assolit.
I l’última?
Acabem l’espectacle amb la famosa peça de Rodin, ‘En pensador’, amb el qual em sento molt identificat perquè es aquest home que està ple de pensaments, d’inseguretats, de pors... També de tristesa, d’alegria, de força i que a través del seu cos Rodin va voler mostrar i esculpir, múscul a múscul, amb una determinada força perquè el públic pogués observar com totes aquelles emocions, que tot humà transita per elles pràcticament cada dia, poguessin, d’alguna manera, transpirar a través de la pell i de la musculatura. I bé, aquest pensador, a través de la dansa espanyola, i igual que ‘El bes’, per exemple, és una peça neoclàssica completament, ‘El pensador’ se centra més en la dansa espanyola i el flamenc. I a través d’aquesta força que també té el flamenc, aquesta introspecció, vaig decidir crear aquest pensador i jo crec que, probablement, és amb el que més m’identifico en l’aspecte emocional.
“Quan vas creixent vas adquirint experiència i també seguretats, però també hi ha aquesta inseguretat i aquest respecte cap al públic que sempre queda a dins”
I per què Rodin com a inspiració per crear un espectacle?
Doncs jo, des de fa moltíssims anys, em van regalar un llibre sobre Rodin i em va encantar. I ja sempre vaig pensar en crear un espectacle sobre ell perquè m’encanta l’escultura, l’arquitectura, m’encanta la feina amb pedra, les línies... I ja em va quedar gravat. Però després, vaig estar a París i vaig tenir l’ocasió de visitar el museu de Rodin, que és una veritable bellesa, i quan vaig veure ‘El bes’ i ‘El pensador’ me’n vaig enamorar completament i hi vaig quedar connectat. Llavors vaig decidir que en algun moment tot allò havia de sorgir. I efectivament, així va sorgir. Em van trucar del Festival de Peralada, un festival que adoro, a més, i em van proposar fer un espectacle en un escenari nou, que estava en unes bodegues que obrien, que havia de ser enmig dels jardins. Automàticament, a més estava a Rússia, abans que esclatés la guerra, i vaig pensar: ‘enmig dels jardins, quelcom bonic, a l’aire lliure, Rodin, Rodin...’. I em van dir que sonava molt bé, que podia ser una idea estupenda i jo n’estava segur, per tant, ens vam posar mans a l’obra i vam crear l’espectacle pel festival i que després ja ha servit per la companyia.
Parlava abans que s’identifica amb ‘El pensador’ i els seus sentiments d’inseguretat i por. Realment, un artista amb el seu bagatge, encara n’arrossega?
Sí, absolutament sí. És més, fins i tot diria que més perquè al final, a mesura que vas creixent i va creixent la teva carrera, també creix la responsabilitat i el respecte. Pujar a un escenari, que el públic decideixi comprar una entrada per venir-te a veure, invertir ja no només els diners de l’entrada, sinó el seu temps, que és súper valuós, per venir a seure davant teu i l’únic que demana el públic és que els treguis de la seva vida, que els regalis un moment únic... Això no és fàcil de fer. I no tots els dies són festa i en això cal ser honest. L’artista sempre prova de tenir un nivell a través de la feina, a través de l’exigència que ell es posa, però és cert que hi ha un mínim matís que fa que hi hagi dies que l’artista aconsegueix connecta de manera molt profunda i altres no tant. Llavors, aquesta inseguretat neix d’aquí, de saber connectar absolutament amb tu, deixar-te portar, que tot el ball que facis tingui el nivell que tu et marques i que sempre és un nivell molt exigent... Per tant quan vas creixent vas adquirint experiència i per descomptat adquireixes algunes seguretats, però també hi ha aquesta inseguretat i aquest respecte cap al públic que sempre queda a dins.
Un dels reptes dels organitzadors de la Temporada és aconseguir atraure públic jove. Des de la seva experiència en el món del ballet, és fàcil aconseguir la presència d’aquests joves?
No, no es completament fàcil, la veritat que no ho és perquè els joves avui tenen la virtut i el problema, diguéssim, de les xarxes socials, de la rapidesa... Convèncer a un públic jove perquè vingui al teatre, a veure quelcom que no coneix, que no ho pot veure tan ràpid com veus un reel a Instagram i que si decideixes ho passes... No, no, que t’hagis d’esperar, pràcticament, al final de l’espectacle i a més ho has de pagar, no és fàcil. La feina ve dels artistes i de tots els que treballem en el món de l’art, hem d’intentar saber quines són les fórmules necessàries per atraure aquest públic, ja sigui a través d’un discurs, buscar tips que els puguin connectar, també a través de la música, que es puguin reconèixer en música més joves, més contemporanis, més moderns... En fi, aquest espectacle no és que tingui, precisament, uns compositors especialment joves, però sí que tracta d’un discurs d’emoció i de l’escultura, que més que anar a un teatre, els joves als museus i amb l’emoció sí que connecten moltíssim. Llavors, jo crec que tenim una feina bastant important també els artistes, no només els promotors de teatre, de saber com connectar amb ells.
“Tots els que treballem en el món de l’art hem d’intentar saber quines són les fórmules necessàries per atraure el públic jove i saber connectar amb ells”
El fet que s’encaselli la dansa clàssica o l’òpera com quelcom restringit a un públic més de classe alta o amb alt poder adquisitiu, no sé si també és un problema i un clixé que caldria trencar.
Completament, completament, perquè al final, sobretot la dansa, als nostres països, no és elitista per a res. Una entrada de 30 euros és menys que una samarreta de Zara, per tant, per descomptat que no és elitista. Si em dius Covent Garden, Metropolitan, Opera House... potser, però tampoc si ho compares amb el que val una entrada per veure la Super Bowl i és probablement l’esdeveniment esportiu més important del món.
O alguns concerts d’artistes més populars, que hi ha qui paga 100 euros per anar-los a veure.
I que moltes vegades aquests artistes han entès que si es posen a Londres set funcions la gent es mou i així ells no tenen despesa de moviments d’escena i tot plegat... I llavors la gent ja no només paga l’entrada, que potser costa 200, 300 o 500 euros i a més has de pagar el viatge i l’hotel. Per tant, és evident que per a res la dansa és elitista. El que s’ha vist com elitista o el que jo crec que es considera com elitista és que coneixes del que parla i per tant, ja ho veus llunyà, ho veus com d’un altre món, per a un món culte i la gent considera que no és culte. Però sap què passa? Que quan el públic va a un teatre no ha de saber res, no té perquè saber que és un ‘plié’ o què és una pirueta, el que jo he de fer és que a tu no t’importi res de tot això. El que jo he de fer és que connectis amb mi, connectis amb la meva emoció, amb la meva por, com expresso la meva por, la meva seguretat, la meva força... Tot això sí que ho coneix i això és el que fa que en comptes de veure-ho com quelcom elitista ho vegis com quelcom de tu a tu perquè tots som iguals i tots tenim emocions.
En el seu cas, des de petit havia sigut aficionat a la dansa? O com hi arriba?
Jo hi vaig arribar de forma fortuïta. La meva mare, quan érem petits -tinc un germà bessó i un de més gran- doncs al meu germà bessó i a mi va decidir apuntar-nos a classes de sevillanes, quelcom estranyíssim. I a través d’això vaig entendre que era la meva forma de comunicar-me amb el món i des de llavors fins avui. El meu germà Pablo al cap de dues setmana va dir: ‘això no és per a mi, me’n vaig’. Però jo vaig saber rapidíssimament que era el que volia fer a la vida.
“Quan al públic va a un teatre no ha de saber res, jo he de fer que connectis amb mi, amb la meva emoció i la meva por i que ho puguis veure com quelcom de tu a tu”
Vostè ha estat primer ballarí del Ballet Nacional d’Espanya. Ara que té la seva pròpia companyia se sent més còmode o tornaria al Ballet?
Vaig estar 8 anys al Ballet Nacional i per a mi és casa meva. L’adoro, hi he crescut moltíssim, he tingut la sort de conèixer molts coreògrafs, compositors, artistes, companys... I m’ha fet créixer molt, sempre m’hi he sentit molt a gust. Però és veritat que ara que ho miro amb perspectiva, tenir la meva companyia també m’ha fet créixer com a persona, com a director, el com tractar la gent que treballa amb mi, com ajudar-los, donar-los suport, com fer-los créixer... Perquè també he viscut moltes dificultats al llarg de la vida i llavors, per descomptat, no vull que ningú ho pateixi, al contrari. Llavors m’ha fet créixer moltíssim i sempre m’encantaria tornar al Ballet com a artista convidat, de fet ho vaig fer fa dos anys amb una col·laboració que vam fer a Roma, i per tant, tantes com en vinguin feliç de col·laborar-hi. Però ara mateix, com a ballarí, crec que ja no hi tornaria.
És moment de fer carrera en solitari i el que vostè vulgui.
Sí, a més aquesta carrera és bastant ràpida i curta i per tant, em queden 10 o 15 anys per aprofitar i els he d’aprofitar completament.
Parlava de la seva experiència. És un món molt dur el de la dansa? A nivell estètic, amb l’estereotip dels homes homosexuals...
Sí, sí sí. És complex, però bé, no crec que ho sigui molt més que altres. Jo puc parlar de la dansa perquè ho conec. La dansa és una carrera molt disciplinada, molt exigent, el teu cos és l’instrument per tant, tots els dies l’has de treballar. No ho pots aparcar durant l’estiu i dir: ‘bé, quan torni, ‘apreto’, li trec una mica la pols i endavant!’. No, no, no. La teva musculatura l’has de treballar cada dia, t’has de cuidar, has de cuidar l’alimentació, no només per l’estètica que per descomptat és fonamental perquè la dansa és bellesa, no només la humana, també la física. També perquè has de saltar i el teu cos ha d’estar en forma perquè quan saltis no et facis mal, perquè tinguis aquella força, aquella potència. Per tant és molt exigent. I després, els estereotips, doncs sí. A mi m’han dit de tot quan era petit, però sempre m’ha sigut igual, tenia molt clar què volia fer. Potser no sabia si m’agradaria una cosa o una altra, però sí que tenia clar que volia ser artista i que volia pujar a un escenari per, d’alguna manera, millorar la vida de la gent que em vingués a veure. Per tant, tota la resta m’era igual.
I creu que ho ha aconseguit? Se sent realitzat completament?
No, jo crec que encara em queda molt camí per recórrer, per descomptat. Com a artista em queda molt per créixer, a l’hora de poder connectar millor amb el públic i ser més honest, posar la veritat, més quantitat encara sobre la taula i poder connectar més amb ells. Sí que he viscut molts moments molt bons on he vist que molta gent s’emocionava i de cop han dit coses molt bones, però no com a ego, sinó com: ‘gràcies per fer-me sortir de la meva vida i d’aquell problema que tinc ara i poder viatjar i de cop i volta viure una hora d’una emoció bonica’. Aquesta és la meva feina, llavors, sí que he viscut diversos moment però crec que encara tinc camí per recórrer.
Comentaris (2)