“La cultura demostra que tenim identitat pròpia més enllà de les compres o l’esquí”

El teu primer poemari, ‘A ti’, es va publicar a Madrid i en castellà. Per què aquest segon llibre l’has editat a Andorra i en català?

Fa temps que m’agrada escriure poesia i tenia moltes ganes de fer-ho en la nostra llengua oficial i parlar del meu país. Volia pensar com barrejar tot aquest caos i vaig decidir, a través dels paisatges d'Andorra —les muntanyes, el Pont de la Margineda, llocs d’Encamp, Ordino o la Massana—, explicar la història d'amor de dues persones que es coneixen aquí. Vas recorrent una ruta turística real mentre descobreixes les etapes de la relació a través del canvi de clima i d'estació.

Amb la teva experiència com a traductora, com ha estat aquest salt lingüístic?

M'agrada jugar amb diverses llengües i volia innovar. Escriure en català és significatiu perquè és la nostra llengua oficial i un símbol del país. A casa parlo les dues llengües indistintament, però escrivint m’he adonat que el català té paraules molt maques que sovint no coneixem prou. Cada llengua té expressions pròpies on no hi ha una traducció exacta per a un sentiment; hi ha llocs emblemàtics i emocions que només sonen reals en la llengua en què han estat concebudes.

Per què vas triar la poesia i no un altre gènere com la novel·la?

La poesia demana un temps de reflexió que la novel·la potser no exigeix tant. Una novel·la la vas llegint i és fàcil seguir la història perquè està tot redactat i definit. En canvi, la poesia t'obliga a parar-te i aprendre a llegir-la: Què hi ha darrere d'aquesta paraula? Quina intenció té? M'encanta aquesta doble faceta del sentit figurat. A més, en poesia no hi ha res tancat. El relat d'una novel·la és el que és, però la poesia és com un arbre amb diferents arrels; és interessant veure com cada persona la interpreta segons el seu punt de vista.

Com valores el format digital davant del paper?

Soc més analògica. El llibre digital és pràctic per viatjar, però es perd l’amor a l’estètica i el respecte pel llibre: tocar-lo, girar les pàgines i l’olor que fan. A més, és una manera de desconnectar de les pantalles. Vivim en mode automàtic amb la informació instantània; amb un llibre físic, si vols saber el final, has d’esperar i mantenir el suspens. No pots posar la vida en “velocitat x2”. Llegir poesia en paper és un moment que et dediques el 100% a tu mateix, sense la temptació de respondre missatges.

En què t’has basat per construir aquest segon poemari?

Crec que per escriure cal partir sempre d'una base 100% real, d'una experiència viscuda, encara que després la ficció i la imaginació ho acabin transformant tot. En el meu cas, la inspiració neix de la nostàlgia. Quan vaig marxar a estudiar a fora, vaig començar a valorar i a trobar a faltar el meu país, la família i els amics. Vaig sentir la necessitat de plasmar tota aquesta estima per Andorra en un llibre. Tenia clar que l'eix central havia de ser l'amor, perquè és un tema universal que ho mou tot —com veiem des de Marc Antoni i Cleòpatra fins ‘El petó’ de Klimt —, però volia fusionar aquest sentiment amb el meu propi record i la identitat del país.

L’amor és un tema recurrent en les teves obres, però l’enfocament ha canviat del primer al segon llibre. Què significa per a tu?

L'amor és essencial, és el que ens fa estar vius. La ciència i la tecnologia construeixen el món material, però l'amor ens fa descobrir la bellesa i la passió. En el primer llibre em basava més en l'amor propi i la salut mental: com els joves ens sentim jutjats i com ens afecten l'ansietat o la inseguretat. En aquest segon llibre, l'enfocament és una relació de parella que neix aquí a Andorra. He utilitzat la flora i la fauna del país perquè estan en constant evolució, com l’amor. He volgut jugar amb el simbolisme de cada estació: la primavera és l’inici, allò que brota del no-res, però que també és inestable i ple d'incerteses, tal com quan coneixes algú. Un dia fa sol, l’altre plou... exactament com les emocions dels primers dies.

Escriure el segon llibre t'ha permès corregir errors del primer?

I tant, d’errors en fem cada dia. He après a conèixer-me millor i a detectar quan un text és massa feixuc de llegir. També he après a demanar ajuda i a confiar en punts de vista externs. Abans potser em tancava cinc dies a l’habitació i m’obsessionava; ara entenc que el procés és un treball en equip constant per arribar a un resultat millor.

Com és el teu procés creatiu? La inspiració arriba sola?

Tan de bo! La inspiració no és un botó d’‘on/off’. Hi ha vegades que tens moltes ganes d'escriure però no et ve res al cap, i és molt frustrant. Jo m'inspiro sobretot a la nit. Durant el dia fas la vida normal, però a la nit el món es para. És el moment de prendre un te, escoltar música i avançar projectes.

De vegades m'he passat tres hores sense escriure res i, de sobte, a mitja nit em desperto i estic vint minuts escrivint sense parar, com un “vòmit de paraules”. És una sensació inexplicable on et sents invencible. Però és clar, després cal fer molta tria. No pots publicar tot el que penses perquè potser no té la qualitat necessària. En aquest procés, l'editorial m'ha ajudat molt a decidir què posar i què no; és un treball d'equip constant.

Ets una autora jove a Andorra. Trobes que el país ofereix oportunitats suficients o cal marxar fora?

Jo estic molt agraïda d'haver estudiat a fora perquè m'ha fet valorar el que tenim aquí. Sovint marxem lluny sense adonar-nos de la sort de tenir accés directe a les persones per presentar projectes. En un país gran, tot és més lent i burocràtic; aquí és tot més proper.

Si algun jove té un projecte, ha de lluitar per ell. No caurà del cel. Has de ser conscient de la feina que hi ha darrere i estar preparat per ser acceptat o rebutjat. Jo he vist que, si demostres esforç, aquí t'ajuden bastant. He rebut molt de suport de les llibreries, de la premsa i del Ministeri de Cultura. Hem de preservar les iniciatives culturals perquè són la identitat d'un país. Andorra no és només un lloc on fer compres; és un lloc on també es viuen experiències culturals i artístiques.

Consideres que la cultura rep el mateix pes que altres àmbits, com l'esport?

És complex. Andorra és un país d'esports i muntanya, i el seu pes és molt considerable. Però la cultura s’està incentivant molt: es renoven museus, hi ha conferències i exposicions constants. La cultura és la que demostra que tenim una història i una identitat pròpia més enllà de les compres o l'esquí. És la manera de transmetre als turistes que Andorra és un lloc on es viuen experiències profundes.

Quins han estat els teus referents literaris per a aquesta obra?

He tingut referències de tot arreu. Baudelaire i ‘Les fleurs du mal’ em semblen fascinants per com explicava les obres. També Neruda, per escriure poesia amb un missatge social i compromís en una època tan dura. Un tercer referent seria Vicent Andrés Estellés i el seu poema dels amants de València, per la seva intensitat. També el poeta francès Ronsard, que associava la dona amb una rosa i el pas del temps. He intentat barrejar tot això — Baudelaire, Neruda, Estellés, Lorca — i fer-ho meu, adaptant-ho a la meva manera d'escriure i a les meves experiències.