“La creació del Col·legi Oficial de Veterinaris permetrà controlar l’intrusisme”

Validada la creació del COVA pel Consell General, quins passos cal seguir ara per assolir la formació definitiva?

El full de ruta que es preveu és el següent. Durant els pròxims sis mesos, hem de celebrar l’assemblea extraordinària constituent, en la qual es determinaran els òrgans de govern del col·legi –la junta, bàsicament– i es validaran els estatuts. Un cop celebrada aquesta assemblea, amb els òrgans definits i els estatuts aprovats, ja arribarà l’oficialització del COVA. La junta haurà de determinar les prioritats del col·legi. Algunes qüestions que sortiran a l’inici seran les cotitzacions –les quotes dels col·legiats–, els requisits per a la col·legiació –qui pot o no pot exercir la professió–, la cerca d’assessorament jurídic i econòmic, quin tipus de formació continuada es vol oferir o l’establiment de convenis per poder tramitar les assegurances dels col·legiats. No és el mateix negociar una assegurança de responsabilitat civil a títol personal que fer-ho sota el paraigua del col·legi. Una altra qüestió que també treballarem serà la de la borsa de treball, la comunicació de les ofertes de feina que vagin sortint al país.

Entenc que les quotes no podran ser molt altes inicialment.

Dependrà molt de les despeses de funcionament del col·legi. El que està clar és que s’haurà d’abonar una quota de col·legiació. Per la dimensió del col·legi, les despeses fixes no seran elevades. No tindrem local, per exemple. Les quotes seran un reflex dels costos fixos. Hi ha despeses, però, que ja s’han hagut de pagar o que encara cal sufragar. Despeses lligades a la creació del COVA: hem pagat ja la correctora del text dels estatuts o del redactat de la pròpia llei –abans, Govern feia aquesta feina gratuïtament– i ara cal abonar els honoraris de l’advocada que ens ha assessorat. A partir, doncs, de les despeses fixes i variables, s’establirà la quota.

Les oportunitats laborals en veterinària són nombroses al país?

Bé, sempre hi ha una demanda constant de veterinaris. Al sector privat, lògicament, a través de les clíniques; però també al sector públic perquè cada vegada hi ha més vacants, ja que la gent es va jubilant. I això és bo. Una de les funcions del COVA serà donar visibilitat i prestigi a la nostra professió i crec que cada vegada hi ha més necessitat de disposar de veterinaris en sectors clau. Des de l’àmbit de la salut animal –el sector de l’agricultura i la ramaderia, per tant– fins a l’àmbit de la salut pública –des de la inspecció dels aliments fins a l’epidemiologia–. La Covid ens va demostrar que la nostra professió té un impacte en la salut de les persones. Pensem, per exemple, en les zoonosis, les malalties que es transmeten d’animals a humans o d’humans a animals. O pensem, també, en la preservació dels ecosistemes. La veterinària té un ampli ventall de sortides professionals i volem oferir, també, un taulell d’ofertes laborals. L’estudiant, quan surt de la facultat, potser se centra en la veterinària clínica, però la professió té moltes més opcions.

“A partir d’ara, determinar els salaris serà una funció del COVA i no de Govern. Cal dir que en determinats sectors, la professió no està prestigiada salarialment. Ho veiem, sobretot, al sector públic, en què, sovint, queden deserts els concursos”

El salari dels veterinaris són competitius? Són baixos? Estan ajustats a la dedicació i a la formació?

Cal recordar que fins ara ha estat Govern, a través del Servei d’Immigració, qui establia quin era el salari mínim interprofessional d’un veterinari. A partir d’ara, el col·legi, per donar valor a la professió, serà qui defineixi el marc regulador de quins han de ser els salaris, quina ha de ser la graella salarial. També caldrà vetllar, però, per l’exercici ètic de la professió, pel compliment de les obligacions deontològiques. I això també vol dir que un veterinari ha d’estar ben pagat. Pagat en consonància amb els seus estudis. A partir d’ara, determinar els salaris serà una funció del COVA i no de Govern. Cal dir que en determinats sectors, la professió no està prestigiada salarialment. Ho veiem, sobretot, al sector públic, en què, sovint, queden deserts els concursos. Es convoquen concursos i els propis veterinaris no s’hi presenten perquè no els compensa el salari assignat, perquè el sou mínim no correspon al que realment representen els estudis de medicina veterinària. Si féssim l’equiparació amb altres professions liberal, veuríem com no està equiparat. Aquí, el col·legi ha de treballar per dignificar la professió.

Són especialment baixos al sector públic, en ramaderia ‘pública’?

Certament, al sector privat, la situació no és ben bé aquesta, però sí que ho és al sector públic. I, com deia, això es veu quan la gent no es presenta a un concurs i el concurs queda desert. I no és per manca de veterinaris que podrien aspirar a la vacant.

És una professió amb una càrrega important de pressió.

Sí, i aquesta és una qüestió important també. De fet, és una demanda que sovint ens fan els veterinaris: treballar conjuntament amb el sector dels psicòlegs, poder disposar d’assessorament psicològic per abordar els problemes que sorgeixen en professions relacionades amb la sanitat. Per al col·legi, aquesta també serà una funció important, especialment ara, que es dona més valor al benestar en salut mental. I no és una cosa específica de la veterinària, afecta totes les professions sanitàries. Els veterinaris assumim una dedicació, un compromís. Això dificulta, per exemple, la conciliació laboral. I cal tenir en compte que és una professió molt feminitzada. En aquest sentit, disposar d’un col·legi, treballar de manera col·lectiva, ajudarà a regular els horaris, a millorar la qualitat de vida dels treballadors. Som professionals, a més, que, a banda d’atendre urgències, practiquem cirurgies o eutanàsies. Pràctiques amb un alt component d’estrès, d’ansietat, d’esgotament professional.

Quants veterinaris en exercici teniu comptabilitzats?

La llista, en aquests moments, ens diu que n’hi ha entre 35 i 40 al país. No només al sector privat, en l’àmbit clínic, però. Els comptem a tots. Amb el COVA en actiu, serà més fàcil tenir un cens, però. Disposem d’aquesta xifra d’una quarantena perquè tots ells, en algun moment, han participat en el procés d’elaboració i redacció dels estatuts.

Hi haurà un únic tipus de col·legiació?

S’han aprovat dos règims de col·legiació, com passa en la majoria dels col·legis de professions liberals. D’una banda, tenim la col·legiació com a membre exercent; de l’altra, hi ha la col·legiació com a membre no exercent. En el cas dels membres exercents, són aquells que estan exercint de manera activa en el sector privat, els que fan medicina clínica. Els no exercents són aquells que estan en l’àmbit públic o els professionals jubilats. La col·legiació només serà obligatòria per als professionals exercents de l’àmbit clínic, privat

Regulareu els requisits per poder-se col·legiar i exercir. Quins seran?

L’homologació de la titulació oficial serà molt important, evidentment. I qui millor que el col·legi per determinar si el títol és homologable o no. També ho serà, és clar, el domini del català, però aquesta ja no és una condició única del sector veterinari; és un requisit intrínsec del permís de residència i treball.

“Una altra qüestió molt important serà la de fixar els preus de venda al públic de determinats elements que són fonamentals. No pot ser que un centre vengui un microxip comprat a Govern a un preu i un altre centre el vengui un altre preu quan també l’ha comprat a Govern. Haurem de consensuar, doncs, una sèrie de preus públics que siguin tan justos com sigui possible”

Els veterinaris denuncien intrusisme puntualment. El col·legi el podrà frenar?

Ara, com que no tenim un col·legi, el departament d’Agricultura fa una mica aquesta funció. És a dir, comprem al departament els passaports, els microxips… Govern, de fet, vol que tots els microxips tinguin una numeració per poder identificar que s’hagin col·locat a Andorra. No pot ser que una persona d’un altre país pugui venir aquí i emetre un passaport o donar d’alta un microxip. Per poder-ho fer, cal exercir legalment la professió al país. Totes aquestes mesures permeten controlar l’intrusisme. El col·legi podrà supervisar l’exercici de la professió vigilant tot això, com es fa a Espanya o a França a través dels col·legis. El col·legi ajudarà el sector privat a garantir que només exerceixin aquelles persones que hagin pogut adquirir legalment un microxip, una vacuna de ràbia o un passaport o que estiguin col·legiades. Es vetllarà per tenir un major control.

Fins ara hi ha hagut descontrol, doncs?

Bé, per poder emetre determinats certificats, no tenim un poder o un patró; cadascú ho fa, ara, a la seva manera. Tampoc tenim un número de col·legiació per donar valor a aquest certificat. No existeix un model. Tot això és el que establirà el col·legi. Una funció serà aquesta: l’assessorament administratiu que determini com s’ha d’emetre un certificat, quin número de col·legiat tindràs... En aquest sentit, una altra qüestió molt important serà la de fixar els preus de venda al públic de determinats elements que són fonamentals. No pot ser que un centre vengui un microxip comprat a Govern a un preu i un altre centre el vengui un altre preu quan també l’ha comprat a Govern. Haurem de consensuar, doncs, una sèrie de preus públics que siguin tan justos com sigui possible. Tu compres el microxip –m’invento– a tres euros a Govern, però també has de cobrar l’actuació de col·locar-lo i aquest cost s’ha de regular. El col·legi haurà de regular i inspeccionar que cada centre privat estigui cobrant els preus correctament i que no estigui infravalorant l’actuació perquè es cauria en una conducta deslleial, en un greuge comparatiu. Compres el microxip a tres euros, però el preu que cobres per la feina potser hauran de ser quaranta. Cal donar valor a l’acció veterinària. Sovint, els veterinaris pequem d’això perquè s’actua per vocació. No hem donat a la professió el valor que li correspon. El col·legi, doncs, haurà de fer aquesta funció de regulació. Fins ara, hi ha hagut una certa llibertat per fixar els preus. Fixar uns preus mínims ens permetrà dignificar la nostra feina. I protegir-la. Es protegirà, a més, tot el sector: qui fixa els preus baixos i qui fixa els preus alts.

Quines implicacions tindrà sobre la professió una hipotètica aplicació de l’acord d’associació?

Pel que fa a l’establiment d’un centre veterinari, cap. No es produirà cap canvi, en aquest sentit.  Hi hagi acord o no, això ja està regulat des del 2012. De fet, potser tindrà més implicacions, més incidència el fet de crear un col·legi que no pas el d’aplicar l’acord amb la UE. El col·legi establirà el marc regulador de la professió. I serà el qui vetlli pel compliment dels requisits fixats als estatuts i a la legislació vigent. Ara bé, el pacte amb la UE sí que implica algun canvi puntual. Ara, quan un veterinari de fora vol venir a Andorra puntualment a fer un servei, cal que el professional compleixi amb uns determinats procediments. L’acord modificarà aquests procediments i la durada de la seva tramitació. Variaran, doncs, els requisits que caldrà presentar a l’administració i al col·legi, que ja sabrà el que cal exigir a la persona que ve a fer el servei. Bàsicament, el veterinari de fora haurà de complir els mateixos requisits que un professional que exerceix a Andorra. I l’acord també precisa altres qüestions que afecten la professió. El tema de la medicació, dels aliments, de la recerca… Establir aquesta unió amb la UE ens permetrà, doncs, aclarir encara més el marc regulador, saber com hem de treballar amb exactitud molts aspectes del nostre dia a dia.