Quin balanç fa del temps que portem de legislatura? El ritme és bo? Què caldria desencallar durant els dos anys aproximats que resten?
El balanç és positiu perquè hem tirat endavant una llei que ens amoïnava molt, la Llei Òmnibus. No ha estat una llei, en absolut, fàcil. Ha dut molta controvèrsia. Ara cal donar-li recorregut perquè doni els seus fruits. I espero que els doni perquè s’ha fet, en paral·lel, una inversió molt important en construcció d’habitatge. Una inversió que, de moment, no està assolint l’ocupació desitjada. És cert, però, que els lloguers estan congelats i potser una cosa desequilibra l’altra. Sense oblidar, és clar, tota la feina que es va fer la legislatura passada en matèria de poder adquisitiu i també en matèria d’habitatge, que és la preocupació més important que tenim. Pel que fa al ritme, jo soc del parer de legislar el mínim indispensable. Per tant, no em sentiràs dir que vull més ritme. Com menys coses calgui regular, millor.
Pel que fa a les prioritats legislatives, quines caldria encarar durant aquests dos anys?
El Govern i, en general, les forces polítiques hem d’arribar a un consens en matèria de pensions. És realment molt important. Fa molts anys que en parlem. Vull veure si som capaços d’arribar a un consens o no. Els números són molt clars. Pot haver-hi diferències de model. No sé, però, si hi haurà consens o no. Si no n’hi ha, la situació serà molt delicada perquè és un tema que afecta tothom. És molt fàcil fer política en contra d’això des de l’oposició, des d’on no has d’aplicar les mesures que surten dels estudis actuarials. M’amoïna molt veure com acaba la qüestió; si hi ha consens o no per canviar el model del sistema de pensions. D’altra banda, tenim sobre la taula, com tothom sap, el dossier d’Europa. Ara per ara, estem pendents de decisions que no depenen de nosaltres. El Govern, en tot cas, com a negociador que ha estat, haurà de treballar, a través del Pacte d’Estat, una estratègia de comunicació. L’executiu ha de defensar el model que ha tancat. Serà l’assignatura pendent dels pròxims mesos, juntament amb les pensions.
Tornarem a tractar aquestes qüestions, però recuperem la carpeta de l’habitatge. La situació ha millorat mínimament ja? Creu que els ciutadans podran notar moviments positius a curt termini? La ministra Marsol ja va avisar que els resultats de la Llei Òmnibus no serien immediats.
És lògic. No és una llei automàtica. L’habitatge, a més, és un bé que es triga molt a produir. No apareix d’avui per a demà. Sí que és cert que ja està havent-hi un cert efecte. En matèria de pisos turístics, per exemple, o en matèria d’inversió estrangera, que ha viscut una frenada important. Una frenada, per cert, que també és perillosa. Es demonitza constantment la inversió estrangera i penso que és un error perquè també és la que permet que hi hagi més parc immobiliari i hi hagi, per tant, més oferta. Tot i que alguns s’entesten a dir que la inversió estrangera fa que els andorrans no tinguin accés a l’habitatge, el que estan fent els inversors és comprar pisos per llogar i això, per tant, implica que hi hagi més habitatge al mercat. I com més habitatge, menys preu. I si el que fan els inversors és comprar pisos per venir-hi a viure ells, el que també fan és crear riquesa perquè paguen impostos i creen empreses. Cal tenir en compte també que aquestes persones acaben marxant, però els pisos, en canvi, no marxen, acaben al mercat de compravenda o de lloguer. S’ha fet molt en aquest àmbit, però, com deia, també té un punt d’arma de doble tall. Frenar la inversió estrangera pot limitar l’aparició d’habitatge, quan, precisament, el que fa falta és producte perquè l’oferta és escassa. Pot ser molt pervers llegir un titular que digui «La inversió estrangera ens fa fora dels pisos», quan la realitat és que la inversió estrangera és sinònim de diners per fer pisos. Si només es fessin pisos per als andorrans, els promotors no en construirien perquè no hi hauria prou demanda. És un cercle molt viciós. El promotor d’Andorra fa pisos quan té prou demanda perquè està arriscant diners. Alguns es venen a andorrans i altres a estrangers, però tots els acaben ocupant gent que viu aquí.
“Pot ser molt pervers llegir un titular que digui «La inversió estrangera ens fa fora dels pisos», quan la realitat és que la inversió estrangera és sinònim de diners per fer pisos. Si només es fessin pisos per als andorrans, els promotors no en construirien perquè no hi hauria prou demanda. És un cercle molt viciós”
Ha estat complicat tirar endavant la Llei Òmnibus? Quin esculls s’han trobat?
La llei va implicar una gran discussió, molta confrontació ideològica, però, al final, vam poder arribar a consensos i vam aconseguir aprovar-la. Un dels esculls més seriosos va ser el conegut tema dels pisos buits. Des de Ciutadans Compromesos vam aportar una sèrie de matisos per poder arribar a un consens, per no fer-ho tot tan dràstic. A la llei, finalment, queda molt limitada aquesta qüestió perquè, ideològicament, ens costava molt acceptar aquest punt. El compromís, però, va arribar. A més a més, és una mesura que caldrà veure com evoluciona durant els pròxims cinc anys. Haurem de veure si permet l’aparició d’immobles que ajudin a fer baixar la tensió del mercat. Si aquest bé comú s’assoleix, però, haurà valgut la pena aquesta guerra ideològica.
Quines mesures més caldria aplicar? N’hi ha alguna que no s’hagi inclòs en la llei i sigui necessària? O la norma ja és prou completa?
La Llei Òmnibus és molt completa. Totes les notícies que llegeixo sobre el sector et venen a dir, majoritàriament, que, com més intervens, més es perverteix el mercat, com passa a tot arreu, de fet, i el resultat acaba sent pitjor. S’ha vist a Catalunya, a Espanya i a molts altres països. Probablement, la solució no passa per intervenir la propietat privada, sinó que passa per augmentar la inversió pública des del punt de vista de la promoció d’habitatge. Quan toques la butxaca al privat, el mercat entra en imperfeccions: desapareix l’oferta, per exemple, perquè la gent no vol embolics. Si intervens, els propietaris no volen llogar perquè no poden actualitzar els preus. Cada propietari, a més, té el seu motiu. Quan intervens, de fet, no saps com reaccionarà el mercat. I encara que no vulguis, la reacció pot ser contraproduent. En matèria d’habitatge, no s’hauria d’intervenir més. És el que he vist arreu. Com més intervenció, menys oferta. I amb menys oferta, preus més alts. A més a més, encara que es fixi un índex de preus regulats, com ha fet Espanya, a la llarga acaba apareixent el pagament en negre, la qual cosa genera inseguretat jurídica a l’inquilí perquè se li demana més lloguer, ja que es cobra en efectiu. I també desapareix el control i el registre de l’oferta real. El mercat necessita vàlvules d’escapament i la intervenció, com a mínim als estats veïns, no ha estat positiva.
S’acusa la majoria parlamentària, de la qual formen part, de defensar en excés els propietaris. Què n’ha de dir?
Al final, no es tracta de defensar o no el propietari, es tracta d’un tema de valors. Una persona que amb el seu esforç ha aconseguit invertir en un immoble per viure-hi o llogar-lo no s’ha de fer càrrec en excés d’una problemàtica de la qual no n’és responsable. A banda, cal fixar-se en les dades que facilita Estadística sobre el preu mitjà de l’habitatge i el preu mitjà del metre quadrat i sobre quin és l’esforç econòmic de les famílies per pagar el lloguer, que implica, de mitjana, un 35% de la renda familiar. Penso que ja està prou equilibrat. I la prova és la xifra de persones que no han pogut accedir als pisos públics perquè estan pagant menys del 35% en lloguer o perquè estan guanyant més del que preveu el concurs. Fins a quin punt no s’està demanant massa al propietari? Reitero: el propietari té aquell pis perquè se l’ha guanyat i l’ha suat; ningú li ha regalat. És injust? No és injust? L’ha adquirit fruit del seu esforç o del llegat familiar, però no li ha caigut del cel. De vegades, no es té en compte que aquest pis pot servir, per exemple, perquè el propietari pagui la hipoteca gràcies al lloguer que cobra de l’inquilí. I aquesta hipoteca no se li ha congelat, la continua pagant. Això tampoc s’ha de perdre de vista.
Els consellers Jordana i Martisella van presentar dies enrere el projecte de Llei del registre de la propietat. L’oposició crítica que no s’hagi concebut com una eina pública, d’accés lliure.
El registre és un projecte de Demòcrates. No és nostre. Jo crec que pensar que això ajudarà a relaxar el mercat de l’habitatge és entendre malament el context. El registre és una eina de reforç jurídic, però diguem les coses clares: no conec ningú a Andorra que hagi tingut un litigi vinculat a una discussió sobre si un pis és seu o no o per si aquella propietat estava hipotecada i no ho sabia. Fins ara tot ha funcionat molt bé gràcies als excel·lents notaris que tenim, gràcies a la Cambra de Notaris i gràcies als cadastres dels comuns. Alguns es pensen que el registre de la propietat serà la solució i no ho serà. Demòcrates ha intentat fer una llei que sigui molt equilibrada, però no us penseu que això ens ajudarà, al contrari. Quan es registri un pis, s’haurà de pagar una mica més. Per tant, el registre no serveix per abaratir els preus ni de compra ni de lloguer. En segon lloc: per què hauria de ser públic? Per saber què? Per fer xafarderia? Per saber quants pisos té aquest o aquell altre? Això no aporta res. Es tracta de donar seguretat jurídica, que, evidentment la donarà. Però, a més a més, també generarà més tràmits perquè sumarem un cos més que haurà de treballar. És a dir, s’haurà de crear el registre pròpiament. Demòcrates ha fet una llei molt equilibrada. Les reclamacions que es fan des de l’oposició no crec que aportin cap solució.
Preveu un cataclisme el 2027, quan arribi la caiguda de la congelació dels lloguers? Creu que el Govern hauria de contrarestar la fi de la moratòria amb altres mesures de moderació dels preus?
No, no m’espero cap cataclisme. Seria interessant aconseguir el desbloqueig dels contractes congelats, sobretot els dels més antics, sense que això suposi una bombolla. La reflexió a fer és: si amb una demanda estable o constant de pisos de lloguer, només descongeles una part del mercat, aquesta part no serà més inflacionària que si la descongeles tota? És a dir, si descongelem tots els lloguers d’Andorra, tots pujaran un 15%? No. És un cas hipotètic, eh. No hi ha tant mercat com perquè tot pugi un 15%. Si només descongeles 3.000 lloguers, generes un submercat molt petit, molt sotmès a la pressió. Per tant, amb una demanda que és la mateixa, pots generar més pressió inflacionària amb un subsector obert que no pas amb tot el sector obert. Tot plegat és una reflexió a fer i no em puc manifestar. Una altra de les mesures que han d’arribar és la incentivació de la compra d’habitatge. Nosaltres, per exemple, hem aportat mesures de tipus impositiu per ajudar les famílies d’Andorra a comprar un pis. A més a més, hi ha, també, el programa d’avals. I, al final, si has de pagar el mateix, és més interessant pagar una hipoteca que no pas pagar un lloguer. És un canvi de xip.
“La reflexió a fer és: si amb una demanda estable o constant de pisos de lloguer, només descongeles una part del mercat, aquesta part no serà més inflacionària que si la descongeles tota? És a dir, si descongelem tots els lloguers d’Andorra, tots pujaran un 15%? No. És un cas hipotètic, eh. No hi ha tant mercat com perquè tot pugi un 15%. Si només descongeles 3.000 lloguers, generes un submercat molt petit, molt sotmès a la pressió”
Parlem d’Europa. La percepció al carrer és que, ara mateix, guanyaria el ‘no’ a l’acord d’associació. Diferents estudis, inclosos els que publica AR+I, també donen un cert avantatge al ‘no’. Alguna cosa s’està fent malament, oi? La campanya, a més, ha començat massa d’hora, mal enfocada potser.
Sí, és evident que la campanya ha començat massa d’hora perquè no sabem encara quan començarà la carrera final pel referèndum. Una dada que em va cridar l’atenció és que les persones que s’han informat bé són molt favorables a l’acord i, en canvi, les que no s’han informat bé són les que es deixen emportar per la rumorologia o les sensacions. Això ens dona un element que, més enllà de la decisió final dels andorrans i les andorranes, necessitem el temps suficient per explicar bé del tot el pacte. Cal que les persones es puguin formar una opinió documentada, estudiada. No és cap ximpleria el que tenim sobre la taula. L’acord té moltes connotacions futures i, per tant, és important que prendre’s prou temps per informar-se sobre el que significa per Andorra l’acord i no quedar-se només amb un element. Es diu i es publica, per exemple, que no hi haurà control sistemàtic a la frontera. Si llegim, però, l’informe d’AR+I en relació amb la immigració i al control sistemàtic, t’adones que realment no és una qüestió rellevant. El que passa és que el titular és molt cridaner: vol dir que no hi haurà controls, per tant, no es podrà fer fora la gent. I el cert és que no és així. El que passarà és que es farà d’una manera diferent. És important que ens puguem documentar bé. Cal millorar els diferents elements de la campanya i, evidentment, ara no toca fer-ne tanta perquè l’horitzó temporal del referèndum no està definit. Tot i que, aquesta incertesa ara no depèn de nosaltres, sinó d’Europa.
A través d’una enquesta de la Cambra de Comerç, els empresaris, majoritàriament, també van emetre una opinió desfavorable de l’acord.
No ens n’adonem i no és fàcil de veure: en matèria empresarial, el que permetrà l’acord és que hi hagi un canvi de model econòmic. Tradicionalment, ens queixem que la nostra economia no està prou diversificada, que només vivim de la banca, el comerç, el turisme i la construcció. Per tant, l’acord estableix els elements jurídics –no vol dir que passi– perquè s’instal·lin a Andorra empreses que funcionin a la resta d’Europa. La reflexió, doncs, és: l’empresari d’Andorra pot pensar que aquest canvi de model no li aportarà res i, probablement, sigui veritat, però sí aquest acord implica una diversificació, un canvi de teixit que potenciï l’economia i la societat –amb nous llocs de treball o consumint serveis que ofereixen empreses locals–, potser sí que serà beneficiós per a l’empresariat d’aquí. Apareixeran nous sectors que avui no tenim, atraurem talent andorrà que avui no tenim l’oportunitat de captar. Es generarà demanda de serveis d’empreses andorranes. Hem de veure aquesta possibilitat de canvi de model des del punt de vista empresarial i no pas mirar-nos a nosaltres mateixos.
L’acord d’associació divideix Ciutadans Compromesos?
No. Les persones que estem en primera línia ho tenim bastant clar. I per això estem al pacte d’estat. És cert, però, que a l’assemblea hi ha hagut diverses opinions. Segurament, precisament, pel que he dit abans: hi ha persones que fa temps que ens ho estem mirant de prop i persones que encara no han tingut l’ocasió de fer-ho. Democràticament, l’assemblea va decidir no marcar, com a partit, cap posició per ara, malgrat que el grup parlamentari o la cònsol major de la Massana sí que han expressat la seva posició. Tenim moltes coses en comú com a partit. El que no farem és enfadar-nos per aquesta qüestió. Si no ens posem d’acord, que cadascú faci el que vulgui.
Quan arribi el moment de la veritat hi haurà una posició clara? Es mullaran? O donaran llibertat de vot?
De moment, estem on estem. Això ho decidirà el partit. Si els militants ho veuen clar, direm que ‘sí’. Si no ho veuen clar, direm que ‘no’. I si estem dividits, no arribarem a cap acord. La formació ho haurà de decidir conjuntament. És l’exemple més clar del que vol dir el funcionament democràtic d’un partit.
Creu que el referèndum se celebrarà aquest any? Si no és així, es convocarà, almenys, per a l’any vinent?
Espero que no se celebri aquest 2025. De fet, encara hem de saber si serà o no mixt o mixt facultatiu. En funció del que decideixi Europa, vull veure si decidim anar abans o després. Si és mixt i decidim anar després de l’aprovació de tots els parlaments europeus, en tenim per dies. Ara bé, tot això no depèn de nosaltres i tampoc té una transcendència jurídica. El contingut és el que és. Que sigui mixt o no, no ens canvia la vida; canvia el procediment inicial. Espero que no se celebri aquest any perquè necessitem explicar millor què és l’acord. Com més temps tingui per explicar-te una cosa, més fàcil serà que et formis un criteri. Ens cal temps previ al referèndum perquè les persones es facin una opinió.
Canviem de tema. Creu factible arribar a un acord amb totes les formacions per reformar el sistema de pensions? Com avança el treball en la comissió específica?
Penso que sí que es pot arribar a un acord. Ara bé, tots els partits de l’oposició haurien de decidir no fer política electoral amb això, campanya. Si jo ara et dic que els pròxims anys augmentaré un 1% la cotització, no et farà cap gràcia. Això és evident. Si et dic que les persones que avui tenen 25 anys es jubilaran dos anys més tard (és un exemple), tampoc et farà cap gràcia. Jo, però, tinc la responsabilitat, des del lloc que ocupo, de dir la veritat, de dir que és el que ha de passar. Veurem si l’oposició vol fer política d’estat i s’adona que no hi ha massa alternatives per tirar-ho endavant. O si, en canvi, volen aprofitar-ho per fer guerra i dir que no es pot incrementar un 1% la cotització, que s’ha de pujar un 0,25%. És viable, però? Faran política electoral? Si no són persones serioses i prefereixen fer política electoral, tindrem un problema.
“Veurem si l’oposició vol fer política d’estat i s’adona que no hi ha massa alternatives per tirar endavant la reforma del sistema de pensions. O si, en canvi, volen aprofitar-ho per fer guerra i dir que no es pot incrementar un 1% la cotització, que s’ha de pujar un 0,25%. És viable, però? Faran política electoral? Si no són persones serioses i prefereixen fer política electoral, tindrem un problema”
És una carpeta delicada, calenta. Un dels riscos és que el Govern tiri pel dret si no hi ha acord. Ciutadans Compromesos pot fer de pont entre la majoria i l’oposició?
Si mires, de forma serena, quines mesures es poden aplicar, veuràs que no n’hi ha mil. Després podem matisar: el límit de l’edat de jubilació, a partir de quina edat l’apliquem, sobre quins trams... Algunes persones veuran que els augmenta l’edat tres mesos, a altres els augmentarà un any... Ja veurem per on van els ‘tiros’. També caldrà debatre la incentivació de fons privats de jubilació. No hi ha mil models, però. El fons de reserva entra en dèficit i acaba esgotant-se, en fallida. Avui, encara hi ha prou diners per seguir pagant les pensions, però un dia no hi seran. A més a més, com més es vagi esgotant el fons, menys diners hi haurà per invertir i per rendibilitzar. És qüestió de pujar les cotitzacions als empresaris i als treballadors. No hi ha més història.
Hem parlat de l’acció de Govern i de l’activitat legislativa. Com és la relació amb Demòcrates?
És bona. És molt bona a nivell personal perquè hi tinc molt bons amics i és bona a nivell de col·laboració parlamentària. Precisament, com que ens portem bé com a persones, ens podem dir les coses sense barallar-nos. Ens diem les coses molt clarament quan una cosa ens agrada i, també, quan no ens agrada. No hem de perdre de vista, però, que nosaltres som una força petita. El que no farem és un xantatge polític constant. Ara bé, hi ha hagut qüestions que no ens han agradat, com ara el tema dels pisos buits, en què ens vam plantar. En general, però, estem molt contents perquè les persones que formen part del Govern estan fent molt bona feina.
Considera que Demòcrates s’ha mogut cap al centre? El cap de Govern ha afirmat en alguna ocasió que la seva formació aspira al centrisme.
Ells tenen els seus òrgans sobirans, igual que els tenim nosaltres, i prenen les seves decisions ideològiques i de tendència política. Cadascú es posiciona cap on creu que s’ha de posicionar.
Es veu repetint com a candidat a les pròximes eleccions després de deu anys al Consell General?
No, la veritat. Ja són deu anys. Toca renovació. Guanyar tres vegades a la teva parròquia és tot un honor. I estic molt agraït als massanencs i les massanenques. Desconec si algú havia guanyat tres vegades consecutives en una llista territorial. Normalment, la gent es presenta en una llista territorial per acabar fent el salt a l’àmbit nacional. Ha estat un honor i un privilegi. Penso, però, que cal un reciclatge i hi ha gent molt preparada a qui animo a fer el salt. No és fàcil. Has de tenir l’esquena molt ampla. La pressió és alta. Són moltes hores de feina. Ho has de voler fer, ho has de poder fer i ho has de saber fer. A més a més, t’han de votar. M’encantaria ajudar a qualsevol persona que vulgui fer el salt. El partit acabarà decidint qui són els candidats.
Comentaris (60)