Com acaba a Metges sense Fronteres?
Sempre he fet voluntariat i he volgut treballar en humanitari. Vaig estudiar a Andorra, però després vaig marxar a França perquè Andorra pensava que em quedava una mica petit en el sentit de conèixer massa gent. Vaig marxar a Grenoble i vaig estar a l’Hospital Universitari de Grenoble gairebé 5 anys. Vaig treballar a cirurgia i a urgències, després va venir la Covid i ja volia marxar amb humanitari. Vaig postular en una oferta i finalment em van contestar. Vaig fer tot el procés, entrevistes, formacions de primeres sortides i durant la Covid vaig treballar a França a les residències. Va ser la meva primera tasca amb Metges sense Fronteres. Em va agradar, vaig continuar i vaig començar a marxar cap a l’estranger cap a la República Centreafricana. Les primeres posicions solen ser de formació, perquè el personal s’agafa localment i es busquen perfils experimentats per fer formació i supervisió els equips
En quins països ha estat?
Vaig començar a la Republica Centreafricana, a Iraq i a Gaza un primer cop. Després vaig marxar més al terreny, vaig estar a Malawi, al Txad dos cops, a Sudan dos cops també, vaig tornar a Gaza i República Democràtica del Congo i Haití.
Té opció de triar destí o és l’organització la que decideix?
Al principi et proposen algunes missions, més formadores, que se’n diuen missions escola. Després hi ha ofertes a les seves pàgines web i pots demanar on t’agradaria, però és complicat. En tot cas, sempre pots dir que no si no et sents còmode d’anar a un país per temes culturals, perquè hi ha guerra, pel que sigui. Jo que ja hi he estat durant 5 anys, diguéssim que podria demanar més que quan vaig començar.
“A Gaza hi havia una societat molt formada però que com que no podien sortir, et podies trobar que el mecànic de cotxes era enginyer aeronàutic”
Per les seves inquietuds, entenc que no es veu treballant en un hospital sigui a Andorra, Espanya o França.
Ara mateix no em veuria tornant a treballar en una planta amb un equip, tot i que no ho descarto en el futur. Al principi sí que feia reemplaçaments entre missions, ara ja no ho faig tant perquè estic bastant més sobre el terreny. El format de venir, cobrir una baixa i després marxar, encara m’agrada, però ara mateix no em veuria capaç.
S’ha d’estar fet d’una determinada pasta per prioritzar l’humanitari per davant d’una certa comoditat que pot donar un hospital d’aquí?
Sí, i la gent que ens quedem sempre ens adonem que tenim el mateix perfil. Diria que és una mica addictiu.
Quines característiques s’han de tenir per fer aquesta feina?
Paciència, adaptabilitat, s’ha de saber relativitzar i saber les limitacions de cadascú. Allà no pots pensar en anar a un altre hospital perquè potser està a 4 dies de carretera. Fas el que pots i això costa d’acceptar. No sempre hi ha mitjans i per tant, la gent que vol fer humanitari ha de marxar conscient dels límits del lloc on van.
Ha passat mai por?
Sí.
I ha arribat a témer per la seva vida?
Tant potser no, però el primer cop que vaig estar al Sudan, a la ciutat d’Al-Fashir, on vam ser els últims internacionals a entrar i els últims a sortir, allà per a mi va ser molt complicat. Teníem un conflicte actiu al voltant, una zona on estàvem els humanitaris que estava completament buida, no hi havia cap estranger, la guerra que s’apropa i amb moltes violències de gènere cap a les dones. Érem dues dones i ens van demanar: “Què feu? Marxeu o us quedeu?”. Les dues teníem dubtes perquè per una banda ens volíem quedar però al mateix temps sabíem que si hi havia una incursió a la ciutat seríem les primeres víctimes... Al final la decisió va venir de dalt i ens van dir: “fora”. Això costa, perquè tens por per tu però al mateix temps estàs protegit perquè saben que no tenen ganes de tenir incidents amb humanitaris, tot i que no ho saps mai perquè són zones amb grups armats amb estructura, però n’hi ha de joves que van a la seva i no ho saps. Per tant, sí que són moments una mica complicats i a vegades no saps què fer, per això tenim una coordinació amb seu a París.
El cas del Sudan és el pitjor que ha viscut?
Crec que al Sudan va ser una de les més complicades perquè era el primer cop que estava realment al cor de la guerra. I pot semblar estrany però un s’hi acostuma i molt ràpid. I també crec que hi va haver una mica de sentiments perquè la gent que vaig conèixer era molt maca i saber que quan marxàvem nosaltres no tornaria a entrar ningú... Era principis del 2023 i encara no ha pogut tornar a entrar ningú, vam haver de tancar projectes i va ser, psicològicament, molt dur.
El desgast mental és gaire important?
En general ho notes després, al moment no te n’adones. El després sol ser més complicat. De fet tenim psicòlegs que ens contacten al final de les missions i si noto que ara necessito parlar, els puc trucar i ells veuen si hi ha un problema, fan seguiment i decideixen si cal fer una derivació.
En el cas de Gaza, hi ha estat dues vegades. Què ha viscut en cada ocasió?
Gaza sempre ha sigut un lloc bastant complicat on entrar. El primer cop sempre és una mica estrany perquè el corredor per entrar és molt, molt llarg, amb tot de càmeres i és una mica angoixant. Un cop a l’altre costat, sí que estava tot una mica vell, però hi havia la mateixa vida que podem viure aquí: cinemes, quedar al parc amb els companys, anar a la platja, bodes, festes... Però el nivell era molt, molt alt. El primer cop era per fer una formació i quan vaig arribar, la primera nit, recordo tornar a agafar el llibre i tornar-m’ho a estudiar tot perquè vaig pensar: “aquesta gent m’està fent preguntes que no estic preparada per respondre a aquest nivell!”. Hi havia una societat molt formada però que com que no podien sortir, et podies trobar que el mecànic de cotxes era enginyer aeronàutic. Gent molt simpàtica, molt alegre... I la segona vegada, ja m’havien avisat, que els que hi havíem estat ens mentalitzéssim perquè ja no era com abans i el més complicat és que ells mateixos no ho accepten.
“Falten recursos i has de reciclar i reestirilitzar coses que no hauríem d’estar tornant a utilitzar però no et queda una altra”
Ja l’entrada va ser diferent?
Sí, surts de Jordània, passes la frontera, agafes un autobús, vas escortat pels israelians, et venen a buscar cotxes blindats, et fan posar l’armilla, el casc, puges en un cotxe i quan entres... Allà no hi quedava res. No podia reconèixer res del que havia vist abans. Vaig estar en un hospital modulables, que és com un hospital inflable i a la casa on estàvem, al costat era tot un terreny amb tendes de campanya i ruïna. I quan dic tendes de campanya, vull dir amb el que s’han trobat: una cortina, un tros de plàstic... I una de les coses que més impacten és veure els companys que recordava i la tristor que hi havia. I la por de demanar com van, perquè no saps què et diran. Un dia et poden dir que va tot bé i parlar-te de qualsevol banalitat, com dir-te que ahir no van venir perquè estaven buscant un cosí tot el dia sota cinc tones de formigó. I no spas què dir, però t’adaptes, però va ser molt dur. I l’altra cosa molt dura és la penúria perquè abans tot i estar vell tenien un nivell d’hospitals i centres de salut molt molt alt i fer-los entendre el canvi! Recordo haver de dir: “aquest protocol no el podem aplicar perquè si fem això en dos dies no tenim antibiòtics i no n’entraran més”. Tot això és molt complicat per a ells. Jo he tingut la gran sort, entre cometes, d’haver fet països amb molts menys recursos i poder-los dir que en determinats hospitals es fa així perquè no hi ha alternativa. I et diuen: “Ah, però en un altre lloc es fa i funciona? Funciona igual de bé?” I clar, has de dir que no, però és una opció. I això costa molt als dos costats.
Un altre cop la part psicològica que parlàvem abans.
Sí, ens adaptem a tot. De fet jo he descobert que les bombes, si no estan a menys d’un quilòmetre o dos, no les sento quan dormo.
Buf. El moment en que un es fa conscient d’això ha de ser un xoc!
A mi em va sobtar i després ho vaig parlar amb la psicòloga perquè no tenia clar que fos normal i ella em va dir: “No no, és molt sa perquè vol dir que el teu cervell sap quan hi ha perill i no n’hi ha”. I com que jo havia estat al Sudan era més fàcil perquè era una situació que ja havia viscut i el meu cervell sap la diferència entre el ‘boom’ i el ‘boom’, diguéssim. I a vegades no saps per què n’hi ha un que et fa por, o estàs amb els companys d’allà i resulta que els fa por un que no era tan fort com el primer, tot això també és una mica pertorbant perquè no saps mai com reaccionarà l’altra persona.
No saps mai quan el teu cos pot reaccionar.
Exacte. Jo m’he trobat més reaccionar fora dels terrenys que allà. Un Sant Joan, per exemple, és una gran època d’estrès per a mi i marxo.
En l’acte de Hope Palestina deia que potser torna a Gaza. Ho té clar? Té por del que pot trobar allà?
No ho decidiré jo perquè jo tornaré a firmar per un any amb les urgències. A dia d’avui no em molestaria tornar a Gaza, estar clar que m’agradaria anar-hi i que aquesta bogeria s’hagi acabat i poder entrar sabent que la gent que està allà des de fa dos anys poden dormir, sortir... viure. Hi aniria sense cap problema, però com estaré en el moment, no ho sé. Encara tinc molt contacte amb companys a Gaza, parlem de moltes coses menys de la guerra i crec que saber que vaig a trobar la gent que ja conec, que he acompanyat i que a alguns els he format em faria molta il·lusió tornar-los a veure. Però sé que caldria preparar-me mentalment abans d’entrar, encara que mai ens arribem a preparar del tot.
En aquests casos, què és millor: tenir certa amistat o que no existeixi cap vincle per poder posar més distància?
Generalment, jo parteixo de la idea que soc jo que vaig a casa d’algú sabent que marxaré al cap de poc temps, per tant, quan marxo no demano mai els contactes. Si m’ho demanen i ells inicien una amistat, una relació de missatges, jo segueixo encantada, però intento amb el personal local no fer jo la iniciativa. A vegades és més fàcil, altres no tant. Però també és veritat que si trobes gent coneguda, que saps com treballen, tot va més ràpid.
“No em molestaria tornar a Gaza, però estar clar que m’agradaria anar-hi i que aquesta bogeria s’hagi acabat i saber que la gent que hi ha allà poden dormir, sortir... viure”
Hem vist que a Gaza hi ha hagut bombardejos a hospitals. La situació deu ser molt complicada.
Sí, com deia els hospital ja estaven vells abans, però ara és molt complicat. Falten recursos i veus coses que et trenquen el cor com nens en reanimació amb material d’adult que han adaptat perquè no queda res, reciclar i reestirilitzar coses que no hauríem d’estar tornant a utilitzar però no et queda una altra i fas.
Costa molt fer arribar material?
Sí, és molt complicat. Generalment sempre marxa un metge, un coordinador i una persona de logística, però l’equip de logística té molts problemes, necessites moltes autoritzacions, moltes llistes que has d’enviar a Jordània perquè arribin allà, s’han d’enviar a Israel perquè travessin Israel... Molt complicat.
Però és només a Gaza o passa sovint?
Això passa sovint, als països on hi ha conflicte és extremadament complicat. Ens va passar el mateix a la República Democràtica del Congo que no arribaven les vacunes, però tenim equips de logística i de distribució que treballen molt, molt, molt, molt.
I pel que fa al menjar i recursos per vostès?
Quan hi era, fa un any, encara se’n trobava. Ara fa tres mesos, que estava a París, l’equip de logística estava seleccionant racions d’aquestes de muntanya per enviar-les perquè costa. I la gent a vegades no entén que el menjar que entra va destinat als equips internacionals, però cal garantir un àpat al dia. No queda una altra.
I la seva família com ho porta? No deu ser fàcil saber que se’n va a un lloc amb un conflicte actiu, per exemple.
Jo crec que al principi ho portaven millor perquè anava a zones que no eren forçosament de conflicte i sobretot zones que no eren mediàtiques. Qui ha sentit mai res de la República Centreafricana? Ningú. Quan vaig anar al Sudan i ens van evacuar no estàvem del tot convençuts i recordo parlar amb la meva germana i em deia: “se senten bombes?” Sí, però tranquil·la. Però tampoc era una conflicte mediàtic. Quan vaig dir que anava a Gaza no estaven gaire contents i vaig tenir algun comentari no massa simpàtic, però crec que ara ho han acceptat. No estan massa contents, crec que estan entre: “L’admirem però està completament boja”.
Segurament és el que pensem molts quan veiem gent com vostè.
Sí, però en un món perfecte la meva feina no existiria.
Però és normal que si veus cada dia a les notícies que bombardegen Gaza, no ha de ser fàcil de portar.
No, no. Recordo un cop que els vaig enviar la ubicació d’on estava, però internet només en tenia a casa i jo vaig marxar a les 7 del matí i fins les 6 de la tarda no vaig tornar. Quan vaig agafar el mòbil tenia 50 missatges perquè donés senyals de vida perquè havien bombardejat un hospital i no sabien si jo hi era. Els vaig dir: “Ja ho sabeu, si no hi ha notícies són bones notícies. Si passa alguna cosa ho sabreu”. Ara m’ho agafo amb gràcia, penso que saben que és la vida que he escollit, que no seria feliç tenint-ne una altra i s’hi fan.
“Hi ha coses que em generen molta tristesa de la nostra societat, ens estem deshumanitzant, desconnectant totalment”
Es veu molts anys fent aquesta feina?
Ara vaig una mica any a any. Estic soltera, no tinc fills... Si canviés no dic que deixés de fer humanitari però canviaria la manera de fer-ho, agafaria contractes en llocs més estables on pots marxar amb la família, però de moment no tinc data final. Com he dit abans, és una mica addictiu.
Potser arriba un moment que té la necessitat de dir: “fins aquí”.
Sí, he tingut missions difícil que he tornat i no volia que ningú em parlés de res humanitari.
Després de totes les experiència viscudes, li ha canviat la visió del dia a dia que tenim aquí?
Sí, t’ho mires d’una manera diferent. Hi ha coses que em generen molta tristesa de la nostra societat. Trobo que ens estem deshumanitzant, desconnectant totalment malgrat els mitjans de comunicació i és com si no sabéssim valorar la importància de la base, de tenir un país amb seguretat, amb una educació bona on pots dir i fer el que vols. Crec que perdem aquestes coses i ens focalitzem en tonteries. I el que més tristesa em genera és la deshumanització. Des que estic a Hope Palestina, els comentaris d’alguns... no entenc que encara hi hagi gent que pensi així! O gent que està absolutament desconnectada de tot, del canvi climàtic, de la misèria que hi pot haver fins i tot a Andorra, i la indiferència. Em deixa molt trista.
Comentaris (5)