En un acte que es va celebrar al Consell General fa uns mesos per parlar de l’Escola Andorrana –del seu significat en la història contemporània del país i de la seva evolució–, va dir que el sistema educatiu nacional passa ara per “la seva adolescència”. “Amb els impactes emocionals que això implica i veient el moment actual com una possibilitat de canvi”, va afegir. A què es referia?
L’estat de salut que té ara l’Escola Andorrana parteix molt dels seus orígens. I és important remarcar això, subratllar l’evolució que ha fet. Quan neix l’Escola Andorrana el 1982, neix amb dues aules, tres docents i 37 alumnes. En 44 anys, doncs, hem passat de tenir molt pocs alumnes a tenir ara prop de 4.400 estudiants. Pel que fa a professionals del cos d’Educació, ens situem al voltant dels 700 treballadors. Aquesta evolució del sistema educatiu en un període de menys de cinquanta anys ens ha atorgat confiança social. I aquesta confiança social encara la tenim avui malgrat els comentaris que es puguin fer. De fet, els comentaris o les valoracions sobre un sistema educatiu són habituals en una societat, per tant, els hem de normalitzar. Per què deia, però, que passem per l’etapa de l’adolescència? Perquè un sistema educatiu de menys de seixanta o setanta anys és un sistema jove. L’Escola Andorrana és, doncs, un sistema viu i dinàmic. Un sistema que incorpora les macrotendències europees, que ha d’afrontar canvis tenint en compte tot el que està venint: informes PISA, avaluacions externes…
4.400 alumnes és la xifra d’estudiants actual, doncs?
Aproximadament, sí.
Fa dos anys i mig que va iniciar el seu mandat. Quin balanç fa de la feina feta fins ara? Quins projectes ha pogut implementar i què queda per fer? Ha pogut imprimir el seu segell?
Queden moltes coses per fer. Els sistemes educatius són vius i es van adaptant a les dinàmiques que sorgeixen. D’alguna manera, estem seguint una mica la línia del mandat anterior, en què ja s’havien engegat projectes. Projectes que en quatre anys no va ser possible tancar. Per tant, hi ha una certa continuïtat, però també una suma de nous projectes. Tota la feina que fem, a més, es fa amb la vista posada a Europa, als resultats dels informes PISA, a la col·laboració que fem amb l’OCDE... Hi ha de tot, per tant: projectes engegats que ja tenim en via d’aplicació i projectes en desenvolupament des de l’inici del meu mandat que encara no tenim tancats, definits. Destacaria, per exemple, la publicació del marc de competències professionals del cos d’Educació, que era un aspecte que ens ballava una mica, ja que teníem definides les competències de cada sector del cos però faltava fer una anàlisi més profunda, més concret per tenir-les adaptades a l’actualitat. Aquest marc de competències, de fet, ja s’ha publicat i també s’ha presentat als equips educatius; ara estem treballant en l’adaptació, en l’impacte directe a les escoles. També estem immersos en un pla d’actualització dels marcs curricular, psicopedagògic i organitzatiu. Pel mateix motiu, a més: per adaptar-nos a l’evolució educativa i de la societat. Totes aquestes adaptacions que cal fer no són només un treball de despatx, tot i que pot semblar-ho. És un treball que s’ha de fer juntament amb les diferents àrees del ministeri, amb els diferents departaments, com ara Qualitat Educativa, que no és el meu. També, però, cal incloure en aquest treball els tècnics d’Educació i altres actors. És una feina en què cal veure com s’encaixen els canvis en tot aquest engranatge. I vull subratllar que la part de governança del centre –el lideratge– és un pilar fonamental per al funcionament de les escoles. És l’equip directiu qui baixa aquests canvis al terreny diari. Aquestes línies són, de manera genèrica, les que hem traçat durant el que duem de mandat.
“Tornarem a passar les proves [PISA] al maig i tant de bo els resultats fossin positius. Si no ho són, però, continuarem treballant amb aquests plans de millora a les escoles”
Ha esmentat l’informe PISA. Els resultats del 2018, en què es va celebrar la primera edició, i del 2022 no van ser bons. Andorra va quedar per sota de la mitjana europea.
Bé, cal tenir en compte que Andorra, com a país, no passa les proves PISA del marc europeu. Passem unes proves PISA especials, les ‘For Schools’. Són unes proves adaptades a petits països. Les passen Liechtenstein, Mònaco, San Marino… Per tant, el nostre punt de referència són aquests petits països. Aquest 2026, ens avaluarem en una nova edició. És cert que el resultat del 2022 no registrava millores respecte al del 2018. De fet, marcava un empitjorament. Cal dir que els mals resultats eren en tres disciplines concretes: matemàtiques, ciències i llengües. Quan em vaig incorporar el 2023, vam començar a elaborar un pla d’acció potent per millorar els resultats. Ara bé, aquesta millora no es veurà a curt termini. Caldrà treballar aquest pla de millora –que cal baixar a les escoles– durant sis o set anys per veure resultats a llarg termini.
No veurem un canvi en els resultats enguany, doncs.
Tornarem a passar les proves al maig i tant de bo els resultats fossin positius. Si no ho són, però, continuarem treballant amb aquests plans de millora a les escoles. Els plans de millora, de fet, no només s’apliquen a segona ensenyança. Els tracem ja des de la primera ensenyança. No podem implementar el pla només als quatre cursos de segona ensenyança, que és el cicle on es passen les proves. Hem vist que cal començar la feina des de l’inici, des que tenen sis anys fins a finalitzar l’ensenyament obligatori, als setze. En paral·lel a aquest pla per millorar els resultats educatius dels alumnes, també hem fet una revisió dels plans formatius dels docents i dels equips directius. A més a més, també hem fet un estudi sobre quines han de ser les formacions en digitalització que han de passar els diferents sectors de la comunitat educativa. Tot això s’està treballant.
Vostè diria que la qualitat educativa de l’Escola Andorrana és alta en comparació amb èpoques anteriors i en comparació, també, amb els altres sistemes educatius del país? Un comentari social que es fa sovint és que l’Escola Andorrana està per darrere del Lycée o dels centres d’ensenyament espanyol.
Es poden fer comentaris d’aquests i nosaltres no els agafem com una crítica, sinó com una oportunitat per observar, per captar el que pensa la societat i, a partir d’aquí, desgranar, veure què podem fer. Ara bé, quan parlem, hauríem de fer-ho basant-nos en dades. Si jo faig un comentari, el faig perquè tinc dades que em diuen A, B o C. A partir d’aquí, puc emetre un judici de valor. Ens agrada treballar amb dades i és cert que no disposem de totes les que voldríem, però estem treballant en això, en elaborar plans a partir de dades. Com més dades, més detalls tindrem de les mancances que hi ha. Per a nosaltres, per exemple, les PISA són proves diagnòstiques. Els resultats són una oportunitat de canvi i de millora de certes pràctiques, una orientació. Les proves ens assenyalen el que no estem fent bé. D’altra banda, no puc comparar els nostres resultats amb els del sistema espanyol o francès perquè desconec si fan aquest tipus de proves. En aquest sentit, nosaltres vam fer un exercici de transparència i vam fer públics els resultats a la comissió legislativa d’Educació, com fan, de fet, altres països.
Un dels fets vinculats a l’Escola Andorrana –a la segona ensenyança, sobretot– dels quals s’ha parlat més els últims mesos és l’augment de la conflictivitat a les aules, però també fora d’elles. El tema va evidenciar-se especialment quan va treure el cap aquest grup de joves que s’autodenominen ‘Els 44’. Joves que poden estar formant-se al sistema andorrà, però també en d’altres sistemes. Preocupa aquest augment aparent de la conflictivitat? Com es treballa aquest escenari internament?
Preocupa, sí, però preocupa a escala social. És a dir, és una preocupació per a les famílies i per a tots aquells que estem a primera línia educativa. A les escoles preocupa moltíssim, de fet. És un tema que no es pot deixar passar. Cal afrontar-lo i l’hem de treballar, cosa que ja hem començat a fer. El cert és que no sorgeixi ara. Sembla que ens hem despertat de cop, però qualsevol sistema educatiu pateix situacions de conflictivitat. Per tant, fa temps que tractem la qüestió i ho fem abordant el benestar emocional dels alumnes. De tots, d’infants i de joves. Perquè no només passa a segona ensenyança això que comentes. És veritat que el benestar emocional dels alumnes no passar pel millor moment. I no és una cosa que hàgim detectat ara. Fa anys que ho veiem. Hi ha molta feina per fer i les famílies ens demanen molta ajuda. I, alhora, nosaltres demanem ajuda a les famílies. Hi ha d’haver una corresponsabilitat entre família i escola. Però no només això. També hi ha d’haver corresponsabilitat amb les administracions públiques: amb el ministeri de Salut, amb Afers Socials… Necessitem aquesta coordinació per afrontar tot allò que veiem diàriament a les escoles.
Els equips docents estan prou preparats per assumir aquest repte?
Bé, saber abordar el benestar emocional també forma part del pla formatiu del professorat. En aquest sentit, fa dos anys vam implementar un projecte molt interessant a primera ensenyança que es diu ‘Creixent en Valors’. Es tracta de fer una seqüenciació de primer fins a sisè dels valors que s’han de treballar en aquestes edats per dotar els alumnes d’una major fortalesa emocional. Va funcionar molt bé a primera ensenyança i amb el bon resultat vaig proposar a un equip dur aquesta seqüenciació cap a segona ensenyança. I ara s’està implementant. Per tant, des de les escoles i des de l’administració pública estem dotant els joves d’eines de gestió emocional. Ara bé, aquesta formació, de vegades, dona el seu fruit i d’altres, no. El que està clar és que cal treballar la prevenció; aquesta és la part més important i, també, la més difícil. I la prevenció ja és això que comentava: aquesta unió de tots, veure com els podem ajudar. I, també, donar veu als joves: demanar-los què els passa, perquè els passa els que els passa, què us fa falta… De vegades, és tan senzill com això.
4.400 alumnes a l’Escola Andorrana. La dimensió de la plantilla és correcta? Consideren que necessitarien incorporar més docents?
És correctíssima la plantilla. De fet, hem viscut un increment important d’efectius durant els últims tres o quatre anys. Un increment de la plantilla que ens ha ajudat a donar resposta, sobretot, a la diversitat multicultural que ens trobem a les escoles. Hem hagut, doncs, d’incorporar personal per cobrir l’arribada de nous alumnes al país, alumnes que venen d’una cultura diferent i parlen una llengua que no és la nostra. És per això que vam crear aules d’acollida on es treballa la immersió lingüística per facilitar l’adaptació, on la feina d’acolliment permet que se sentin més còmodes en el nostre sistema educatiu. Per tant, la plantilla va creixent progressivament per donar resposta a aquest circuit migratori. Penso que estem en una dimensió correcta.
“El benestar emocional dels alumnes no passar pel millor moment. I no és una cosa que hàgim detectat ara. Fa anys que ho veiem. Hi ha molta feina per fer i les famílies ens demanen molta ajuda. I, alhora, nosaltres demanem ajuda a les famílies. Hi ha d’haver una corresponsabilitat”
De quina plantilla estem parlant numèricament?
El personal del cos d’Educació el formen aproximadament unes 700 persones. En aquesta xifra, però, cal incloure el personal docent i no docent. Aquest últim –cal dir-ho– també fa una funció cabdal a les escoles.
Aquest dimarts passat, hi va haver una vaga dels professionals sistema educatiu públic de Catalunya. Agafant-me a les reclamacions dels mestres catalans, però cenyint-nos, lògicament, al marc andorrà, creu que els docents de l’Escola Andorrana disposen dels recursos suficients per atendre, justament, aquesta diversitat que comentava?
Hi ha els recursos suficients, sí. I, de veritat, insisteixo en aquest tema: les escoles andorranes –les de segona ensenyança, sobretot– tenen un sistema d’agrupament d’alumnes –de desdoblament– que ens permet atendre més fàcilment aquesta diversitat. En funció, doncs, de l’assignatura i del pes horari que té en l’horari setmanal, podem aplicar aquest plantejament a certes matèries per atendre la diversitat.
Una cosa, però, és la diversitat d’origen i l’altra és la diversitat de conducta. Hi ha, actualment, més alumnes amb diagnòstics de TDAH, TEA o altres trastorns de salut mental. Els professors també poden atendre correctament aquests alumnes? Estarien ben atesos els estudiants?
Bé, quan parlo de diversitat, parlo de tots aquests casos també, de les diferents situacions que et pots trobar dins d’una aula, dels diversos diagnòstics. Ho englobo tot. No faig referència només als nouvinguts al sistema. Parlo d’una integració de tots als diferents nivells d’aprenentatge.
No estem parlant, doncs, d’una plantilla desbordada, crispada?
Estem en un canvi de societat i qualsevol cosa que passa en una societat, qualsevol evolució natural, es veu reflectida a les aules. És veritat que no treballem amb el mateix nombre d’alumnes que treballàvem anteriorment. Ara bé, tenim bones condicions per intentar mantenir una ràtio per aula que no superi els 25 alumnes i poder fer desdoblaments de grups. L’actualització del marc curricular també va en aquest sentit: adaptar-nos a l’evolució. És cert que tot això no podem aportar-ho de cop escola a escola; és un suport progressiu i, de vegades, els docents volent les coses immediatament. I és normal això: són ells els qui es troben davant dels alumnes. Penso, però, que anem dotant de recursos les escoles per fer front a aquests canvis socials.
Comentava abans que és important la governança dels centres, que l’equip directiu estigui ben cohesionat. Ara mateix tots els equips directius estarien ben apuntalats? Darrerament, s’han viscut ‘revoltes’ a Ordino i Encamp.
Sí, ara mateix tot està en ordre. No sé si recordes que fa tres cursos van convocar-se proves de selecció per cobrir vacants en equips directius. A partir d’aquí, és cert que vam tenir alguns petits problemes a Ordino i a Encamp, però són problemes que sorgeixen perquè les hores de treball conjunt són moltíssimes. Tot això ja s’ha resolt, però. Hem fet canvis a Ordino, on hi ha un nou equip directiu. I a Encamp també hem solucionat la situació. A Encamp –és cert– hi ha un equip directiu que està liderant un gran grup d’alumnes i de famílies i cal disposar de cohesió i de fortalesa emocional.
La setmana passada, si no m’equivoco, el portaveu de Govern, el senyor Casal, va dir que l’executiu treballa “intensament” en la prohibició de l’accés a les xarxes socials als menors de setze anys. Com valora aquest pas de l’executiu? Els consta que l’ús dels mòbils és un problema greu a les aules i, en general, durant tot l’horari lectiu? Sé que a Encamp s’està duent a terme una prova pilot.
Bé, primer voldria fer una puntualització. Fa tres anys vam prohibir l’ús del mòbil a les aules. I així vam passar tres cursos. Aquesta prohibició es va dur a terme a través d’una reglamentació interna de cada centre. Va donar els seus fruits la iniciativa, però tot i així, alguns alumnes van saber com saltar-se la norma. Ja se sap: feta la llei, feta la trampa. Es va prohibir l’ús, doncs, però els joves el duien a la butxaca, al damunt. Duien l’aparell en silenci, sí, però vibrava o emetia alguna llumeta perquè algú els trucava o els enviava un missatge. Tot això continuava generant distraccions. Aleshores, vam voler fer una prova pilot a Encamp basada en la retirada física del dispositiu. Ara estem en fase d’anàlisi: si el moment de la recollida del mòbil es duu a terme correctament, si els alumnes responen bé… El fet és que aquestes proves potser funcionen un dia a la perfecció, però després, un altre dia, falla alguna cosa i no saps ben bé per què.
Teniu algun retorn clar ja?
Sí, tenim un petit retorn que vam tancar a finals del mes de gener i la valoració és molt bona. La prova, de fet, ens serveix per saber què caldria millorar en cas d’implementar definitivament aquesta iniciativa en altres centres. Si la idea funciona, doncs, el que volem és aplicar-ho als centres de segona ensenyança d’Ordino i de Santa Coloma, sempre i quan els equips ho vegin bé. Tot dependrà del que digui la junta d’escola, que és qui decideix finalment. La junta és una representació de tots els sectors de la comunitat: famílies, alumnes, personal… Tothom ha de dir la seva. Intentem recollir tots els parers perquè quan tens el compromís de tothom, les coses funcionen millor i són més viables que no pas quan tens la resistència d’algú per molt bé que creguis que pot funcionar allò que proposes. Sempre et podran treure la punta i recordar que ‘ja et vaig advertir que no funcionaria’. Així, si les juntes d’escola d’Ordino i Santa Coloma ho consideren, tirarem endavant amb el projecte, que, a més, s’iniciaria amb un sistema més tecnològic d’armariets amb codi que no es poden obrir fins a la finalització de la jornada lectiva.
Per haver arribat a aquest punt, aquest pla de retirada de mòbils, hi ha hagut un diagnòstic previ. Què han observat pel que fa a la relació entre els joves i els dispositius personals?
Els mòbils debiliten l’atenció. Són distractors de la concentració. Per això, precisament, vam passar de l’ús de l’iPad a l’ús del Chromebook. L’iPad potenciava la part distractora perquè el propietari de l’aparell és l’alumne, la família. Els Chromebook, en canvi, són part del material del ministeri i, per tant, tenim el control de totes les aplicacions i en podem restringir l’accés.
“Estem en un canvi de societat i qualsevol cosa que passa en una societat, qualsevol evolució natural, es veu reflectida a les aules. És veritat que no treballem amb el mateix nombre d’alumnes que treballàvem anteriorment. Ara bé, tenim bones condicions per intentar mantenir una ràtio per aula que no superi els 25 alumnes”
Quant a les xarxes socials o l’ús dels mòbils, no sé fins a quin punt, però, la idea de prohibició és eficaç. Que no sigui una decisió radical i contraproduent. Una cosa és prohibir i una altra és controlar, restringir, delimitar…
És una normativa de centre. Jo penso que els alumnes han de saber que estan una etapa d’ensenyament obligatori i cal respectar les normes. Normes que el centre –pel motiu que sigui– ha decidit conjuntament amb la junta d’escola, que inclou, de fet, la participació dels alumnes. Al final, aquesta regularització es fa pensant en ells, per ajudar-los i protegir-los. Entenc que els joves potser no ho veuen tan bé com les famílies, però s’hi acaben acostumant. De fet, la valoració dels estudiants d’Encamp és positiva.
Uns 4.400 alumnes actualment, dèiem. En pot assumir més l’Escola Andorrana? Quin és el límit? L’increment demogràfic any per any –i mes a mes, de fet– és evident i imparable.
Depèn de la parròquia. I depèn, també, de si és una escola de primera ensenyança o de segona o de la dimensió del centre, de la capacitat dels edificis. Ara el flux més potent el tenim a les segones ensenyances. També, però en menor mesura, és important el flux al tercer cicle de les primeres ensenyances (cinquè i sisè). On tenim menys alumnes és a maternal, però això ja respon a les dades de natalitat. Tots aquests fluxos són comuns en tots els sistemes, a més. En el cas, però, de l’Escola Andorrana sí que és cert que les segones ensenyances estan bastant saturades. En funció de l’escola i de la parròquia, podem agafar més alumnes o no. En algunes parròquies, però, encara que visquin al costat del centre, no podem assumir més estudiants i els hem d’enviar a un altre centre. Sé que és una mica un maldecap per a les famílies, però s’ha de fer així. Són els moviments que toquen ara. Si volen entrar al sistema educatiu andorrà, els oferim l’escola que té més disponibilitat en aquell moment. En canvi, en primeres ensenyances, en poques escoles no podríem agafar alumnes. Hi ha capacitat, en aquest cas. Quan les famílies fan la preinscripció al final de cada curs és quan veiem quin curs o quina parròquia té més demanda i si cal o no obrir una nova aula.
Caldria ampliar instal·lacions en algun cas?
Podríem ampliar, sí. Podríem ampliar algun edifici tant com volguéssim, sempre que el terreny ho permeti. Però també és veritat que fem uns estudis que parteixen de les dades de natalitat i del nombre d’efectius que tenim des de les aules de maternal fins a les de l’últim curs de segona ensenyança. I potser sí que podríem ampliar espais o plantilla, però, a la llarga, veuríem com aquestes aules quedarien buides. Faríem una progressió que després quedaria invertida.
“Vivim en un país de neu, però. Un dia et lleves i ha caigut una forta nevada. I més encara aquest hivern. Col·lapse? Bé, jo no diria col·lapse. Parlaria de paciència i anar ben equipats. Alguns alumnes han arribat algun dia, sí, però no passa absolutament res”
El català és, lògicament, la llengua vehicular de l’Escola Andorrana. Es pot garantir que s’usi sempre i en totes les comunicacions (aula, notificacions a les famílies…)? Fa un cert temps algunes famílies van rebre missatges en castellà.
A l’Escola Andorrana –sense cap excepció– totes les comunicacions es fan en català. Totes: els informes d’avaluació, les comunicacions amb les famílies… No fem cap distinció, independentment de la llengua que es parli a casa. Sigui l’anglès, el suec, el francès… És veritat que una família va rebre un comunicat de l’escola en castellà, però des de l’escola es va enviar correctament en català. Ho vaig investigar i el que va passar és que hi va haver un problema amb el sistema de traducció que tenia aplicat la família i el van acabar rebent en castellà. Amb catalanismes pel mig, a més; una cosa raríssima. Com dic, però, només va passar això amb una família. Dues, com a molt. L’ús del català, per tant, està garantit en tots els casos. Tot i que, és clar, incorporem, a nivell educatiu, el castellà, el francès i l’anglès.
Parlem de garantia a tots els nivells? Forma i informal.
Bé, jo, com a tutora, quan m’he trobat amb famílies que venien a parlar amb mi no entenien cap paraula de català, canviava al castellà o a una altra llengua per educació. El cert és que som una societat plurilingüe. Ens adaptem, si cal. Ara bé, a nivell global, la llengua de comunicació sempre és el català.
Darrerament, hi ha hagut algun episodi de retards en l’arribada a l’escola pel col·lapse de trànsit en què es troben immersos els autobusos escolars quan cau una nevada important. Preocupa això? Com es pot solucionar? Hi ha prou flota? Actualment, s’està duent a terme una prova pilot de geolocalització de vehicles al Sant Ermengol, si no m’equivoco.
Sí, exacte. Estem implementant aquesta prova pilot i caldrà veure si l’aplicació dona algun tipus de problema, si dona o no resposta al ministeri i a les famílies que necessiten aquest servei. Caldrà valorar el resultat. Vivim en un país de neu, però. Un dia et lleves i ha caigut una forta nevada. I més encara aquest hivern. Col·lapse? Bé, jo no diria col·lapse. Parlaria de paciència i d’anar ben equipats. Alguns alumnes han arribat tard algun dia, sí, però no passa absolutament res. De fet, sovint s’avança el servei –deu, quinze minuts– per disposar de més marge de temps, per arribar amb més tranquil·litat. S’envia un missatge a les famílies per avisar d’aquesta anticipació del servei. Som un país de neu i no hi ha d’haver aquesta sobreprotecció, crec. Els alumnes arriben a l’escola i hi arriben bé.