L’any passat va guanyar el títol de campiona del món aquí a Pal Arinsal. Quins records l’evoca tornar a aquest escenari?
Sempre fa il·lusió tornar a llocs on tens bons records. Tinc grans moments en moltes pistes, però repetir una victòria és complicat perquè arribes amb les expectatives molt altes. Guanyar cada any és una gran fita i realment difícil.
Hi ha alguna secció del circuit d’Andorra especial o on se senti amb un avantatge respecte a les altres corredores?
Aquí, el més important és comprometre’t amb la traçada. No hi ha gaires alternatives, tothom fa pràcticament el mateix traçat, així que cal estar al 100% convençuda del que fas i mantenir-t’hi. El terreny és força solt i lliscant, així que has de confiar plenament en tu mateixa i trobar el límit ideal.
Com de diferent és aquest circuit respecte a altres proves de la Copa del Món?
És molt més curt que la majoria dels circuits que hem fet enguany. I és extremadament polsegós, la terra és tova de dalt a baix. Normalment, ens trobem amb més arrels, roques i zones compactades. Andorra ofereix una varietat interessant.
Aquest any es compleixen deu anys des que Andorra acull la Copa del Món. Quina impressió té de l’ambient i del públic? Com va viure el moment de guanyar aquí l’any passat?
Es nota que aquí és la casa de Commencal (riu). L’any passat el meu triomf va ser una mica més silenciós quan vaig travessar la línia d’arribada perquè el públic esperava que guanyés la Myriam [Nicole]. Sempre és especial quan una corredora local o vinculada a una marca d’aquí guanya. Tot i això, l’ambient a la pista era increïble, amb molt de soroll i suport. Em sorprèn l’esforç que fa la gent per pujar fins aquí. No és fàcil: cal agafar un bus, pujar fins al Cubil... Però cada any hi ha molta afluència, i això és molt positiu.
Ha pogut entrenar al circuit prèviament? Aquesta setmana, ha notat canvis destacables?
No, mai vinc a Andorra a l’hivern. És força lluny, i si agafem un avió, normalment anem a Portugal o Nova Zelanda. Andorra no formava part del meu calendari habitual. Però pel que fa al circuit, és gairebé igual que l’any passat, amb només un o dos trams modificats lleugerament. Cap canvi important.
Ha tingut temps de descobrir una mica el país més enllà de la competició?
Andorra és un lloc molt especial. Molts esportistes d’elit viuen aquí -en gran part per qüestions fiscals- però això genera una energia molt positiva. Veus ciclistes de carretera, pilots de moto, ‘riders’ de DH… Aquesta barreja aporta una vitalitat jove al país. Només travessar la frontera, ja veus ciclistes professionals entrenant per la carretera. A més, sempre que venim aprofitem per fer compres a Andorra la Vella i gaudir del bon menjar. És un lloc molt agradable.
“Quan tens moltes ganes de guanyar, estàs disposada a arriscar-ho tot: o guanyes o caus, i acceptes les conseqüències. Però ara no vull caure ni lesionar-me, així que freno una mica. Alhora, això em fa ràbia perquè no estic guanyant. He de trobar de nou l’equilibri”
Com gestiona la pressió per mantenir-se sempre al màxim nivell sent tan jove?
Aquest any ho estic veient més complicat que en temporades anteriors. Encara lidero la general, però no em sento al meu millor nivell. Crec que necessito un petit descans per tornar a arrencar amb força. Tot i això, intento donar el millor de mi mateixa, i veurem com evoluciona.
És que ha guanyat gairebé a tot arreu. Què significa per vostè haver-se emportat tantes Copes del Món i continuar tenint la mateixa fam de victòria?
Aquest és el meu problema ara mateix: no sento la mateixa gana. Quan tens moltes ganes de guanyar, estàs disposada a arriscar-ho tot: o guanyes o caus, i acceptes les conseqüències. Però ara no vull caure ni lesionar-me, així que freno una mica. Alhora, això em fa ràbia perquè no estic guanyant. He de trobar de nou l’equilibri. Mentre mantingui la constància, ja està bé. Potser al final de temporada tornaré a ser la de sempre.
Tenint en compte el que diu, s’ha plantejat fer una pausa? O continuarà competint regularment?
Continuaré competint, però estic contenta que després d’Andorra tinguem unes setmanes de descans, unes quatre o cinc. Podrem fer vacances o estar uns dies sense tocar la bici de descens. Això m’ajudarà molt. Han estat vuit setmanes intenses, viatjant i competint sense parar. Estar a casa i desconnectar una mica m’anirà molt bé.
Ha comentat en altres entrevistes que li agrada inspirar la nova generació de noies ‘riders’. Quin missatge els transmetria, especialment a aquelles que la veuen com un referent?
Cadascú ha de traçar el seu propi camí, no pots copiar el d’una altra persona. El més important és no ser massa dura amb tu mateixa. Si una temporada no surt bé o et costa trobar ritme, no et rendeixis. Accepta-ho, treballa per millorar i sigues pacient amb tu mateixa.
Ve d’un entorn natural com el de Saalbach, relativament a prop d’on s’establirà l’any vinent l’esquiador andorrà Joan Verdú. Creu que haver crescut en contacte amb la natura és clau per assolir una gran trajectòria?
100%. Vaig créixer en un refugi de muntanya, sense veïns, envoltada de bosc. Ningú em deia que no podia anar amb la bici o amb la moto pel jardí. Aquella llibertat t’ajuda a desenvolupar habilitats. De fet, l’única manera d’anar al poble era amb bici. Era més fàcil que caminar!
Mirant enrere, què creu que ha estat més important per arribar fins aquí: el talent, la constància o el suport del seu entorn?
El més important ha estat el suport de la meva família i amics. Sempre m’han donat suport, però mai m’han pressionat. Mai em van dir: “Has de córrer Copes del Món” o “Has de ser campiona del món”. Tot va sorgir de manera natural, i tothom ho va viure amb il·lusió. Els meus amics m’ajuden a mantenir els peus a terra. Em fan bromes constantment, però no em veuen com una campiona del món. Em veuen com la ‘Vali’. I crec que això és molt important: recordar que ets una persona normal. Sí, em dedico a la bici, però no soc millor que ningú.