Ha assimilat la retirada?
Sí. Jo ja ho tenia molt decidit des de feia un temps, però ara ja està fet. Ara m’ha escrit tothom, més gent de la que em pensava.
Això vol dir que ha fet les coses bé.
Sí, hi havia molta gent que s’ha sorprès. Jo ho estava parlant fa temps, però amb quatre amics i la família. Després t’oblides de gent amb qui potser has jugat anys. Perquè, clar, tampoc li volia dir a tot el món. La gent, una mica sorpresa, però jo molt content i molt tranquil. Crec que ja he fet tot el que havia de fer al bàsquet i ara em toca centrar-me en altres projectes.
Quan va sentir per primera vegada que havia arribat el moment de deixar de competir?
Doncs mira, jo des de fa tres anys vaig començar un projecte amb el Quino, que és un fantasy de bàsquet, al qual he dedicat molt temps. La temporada passada, cap a mitjan temporada, ja ho tenia decidit. Pensava: “jo crec que això ja s’ha acabat, toca deixar de jugar, centrar-me en els meus projectes i dedicar més temps als nens i al Ring Fantasy”. I no estar donant tantes voltes a Mallorca, l’Hospitalet, o on sigui de la lliga EBA.
Va ser una decisió molt meditada o hi va haver un instant concret en què va dir: “fins aquí”?
Quan va acabar la lliga jo estava bastant decidit a retirar-me, però no em podia retirar amb un ascens. Havíem aconseguit pujar. Amb la inèrcia aquesta i que el club al qual jo havia arribat feia dos anys per salvar-lo de no baixar d’EBA, de sobte pujava a LEB Plata. Em van fer una bona oferta i vaig dir: “va, arrenco un any més i a veure com va”. I ja aquest any ha anat bé. Aquest any ja estava tranquil, però notava que no tenia aquella tensió prepartit de quan ets més jove. Estava molt tranquil, volia anar a jugar i passar-m’ho bé. Pensava: “podria seguir jugant així cinc anys més, però també podria deixar de jugar i no passaria res”. Ho tenia bastant decidit des de feia temps, però ara ja és oficial.
Diu que la seva carrera ha estat un somni. Creu que sovint només es valoren els protagonistes i no tant els jugadors que sostenen un equip des d’un altre rol?
La meva carrera, jo ho penso de veritat, ha estat un somni. Quan surto de júnior no vaig enfocat a ser professional, com per exemple el meu germà (Quino Colom). Surto de júnior, me’n vaig a la universitat a Saragossa a estudiar màrqueting i em poso a jugar amb un equip de Primera Aragonesa, que són dues categories menys que Lliga EBA. Era per seguir jugant. Però ho faig bé, pugem, l’any següent ho faig molt bé, el tercer any fitxo per Lliga EBA i vaig jugant bé. Quan acabo la universitat se’m presenta l’opció d’Andorra, que volia un jugador de la casa. Jo estava jugant molt bé a Lliga EBA i començo a entrenar amb el LEB Or, però jugant a Copa Catalunya, una mica vinculat.
Quan vaig a Andorra tampoc m’imagino que acabaré sent professional. Penso: “mira, una oportunitat guai”. Entreno amb l’ACB, jugo amb el segon equip... Però realment, quan em cedeixen a Osca, a LEB Or, és quan començo a pensar: “ostres, potser sí que puc ser professional, potser sí que m’hi puc dedicar”. A Osca va ser un any molt dur amb el Quim Costa, ens entrenava molt dur, va ser una mica com una ‘mili’. Però vaig jugar uns bons play-offs i quan vaig tornar a Andorra vaig parlar amb el Solana i vaig pensar: “hòstia, he tingut nivell per jugar uns bons play-offs a LEB Or”. Llavors, quan firmo un contracte és com complir un somni que tenia, però que no pensava mai que pogués arribar a complir. No anava encarat cap allà. És com viure una realitat paral·lela. Estic aquí, a l’ACB, jugant EuroCup, anant a uns camps i jugant contra uns jugadors dels quals jo era fanàtic. Després veus que, treballant molt i amb molta confiança, pots arribar a llocs que potser no t’imaginaves.
Ha compartit professió amb el seu germà Quino, que ha estat campió del món. En algun moment el fet de ser “el germà de...” va pesar, o amb els anys ho ha acabat veient com un privilegi?
Jo crec que m’ha anat bé. A mi no m’ha pesat. Hi ha germans que potser tenen molta pressió, però a mi no. El Quino m’ha marcat el camí. Jo veia el meu germà entrenar -entrenàvem junts moltes vegades- jugar al més alt nivell i jugar igual que quan jugava a Andorra de petit. Llavors pensava: “si el Quino pot jugar així a l’ACB, potser jo també puc arribar-hi algun dia”. M’ha fet veure que el somni es podia fer realitat. I després ha estat un no parar de parlar-hi dia a dia, consells, entrenar junts a l’estiu... Jo crec que el Quino m’ha ajudat molt a arribar fins allà dalt, perquè al final ha estat una mica qui m’ha ensenyat tot el que sé.
“És veritat que hi havia anys a Andorra que era molt important al vestidor, al dia a dia, als entrenaments i fins i tot als partits, a mitja part o durant el partit, però que no jugava gaire. Jugava el Clevin Hannah. Però jo he portat sempre una mica aquesta filosofia: ajudar i parlar amb tothom, portar bona vibra, donar consells, fer sentir a la gent on havia fitxat, quin equip era el MoraBanc i quin país hi havia darrere”
Ha arribat a ser capità del MoraBanc. Quin és el llegat que li agradaria haver deixat al vestidor, més enllà dels minuts o les estadístiques?
Ho he parlat amb molta gent aquests dies i m’he quedat bastant parat de la quantitat de gent que m’ha escrit, gent amb qui potser havia jugat uns mesos o un any. El que més he deixat, i crec que m’ho han dit molt bé el Gabi (Fernández) o l’Eudal (David), és la importància que pots tenir dins d’un equip sense jugar molts minuts. És veritat que hi havia anys a Andorra que era molt important al vestidor, al dia a dia, als entrenaments i fins i tot als partits, a mitja part o durant el partit, però que no jugava gaire. Jugava el Clevin Hannah. Però jo he portat sempre una mica aquesta filosofia: ajudar i parlar amb tothom, portar bona vibra, donar consells, fer sentir a la gent on havia fitxat, quin equip era el MoraBanc i quin país hi havia darrere.
Això ho vas fent dia a dia amb tots els jugadors i al final fa que el vestidor estigui més unit i que la gent et recordi amb més carinyo. M’han passat coses aquests dies que m’han sorprès. Gent que havia estat amb mi només una temporada m’ha dit que l’havia ajudat molt, com si fos el seu millor amic. Per exemple, l’altre dia, quan van seleccionar a l’Aday Mara al Draft de la NBA que portava tots els noms a la jaqueta, m’hi vaig veure i li vaig demanar. I així m’ho va fer constar. Encara que estigui poc temps amb la gent, crec que aconsegueixo marcar-la bastant. I això, sobretot pel rol que tenia de capità d’Andorra, crec que va ser molt important.
Ara també hi ha el cas d’un altre andorrà com l’Aaron Ganal. Quin consell li donaries?
A l’Aaron i a qualsevol jugador que estigués en aquesta tesitura li diria que ha de ser ell mateix. Jo el que he intentat sempre durant la meva carrera és que, si jo soc un estil de jugador i tinc unes virtuts, encara que sigui el jugador número 12, quan tingui l’oportunitat de jugar he d’intentar fer el meu joc, dins del sistema i escoltant l’entrenador, evidentment.
Molts cops veig jugadors joves que juguen d’una manera al segon equip i, quan surten al primer equip, és com que s’amaguen coses. Jo crec que el punt número u per arribar a ser professional és la confiança que tinguis en tu mateix. Quan jo sortia amb el MoraBanc, fos al minut 5, al 10 o normalment al final del partit, sempre intentava fer el meu bàsquet. Deia: “moriré amb el meu bàsquet. Si els agrada, seguiré aquí, i si no, marxaré”. Per tant, crec que l’Aaron ha de jugar com ell juga, a qualsevol nivell i en qualsevol minut que tingui.
Creu que el fet de jugar al MoraBanc i ser un jugador del país li va obrir portes, però també el va acabar etiquetant com “el jugador de casa”?
Sí. Crec que em va obrir una porta que, segurament, si no fos d’aquí no se m’hauria obert. Conec molta gent molt bona que s’ha quedat a LEB Plata o a LEB Or i no ha tingut aquesta oportunitat d’anar més endavant. Per tant, és un privilegi i n’estic molt agraït, perquè em va obrir una porta per arribar a un nivell ACB i EuroCup que probablement no se m’hauria obert mai.
Però també és veritat que, pel fet de ser el jugador de la casa, et quedes una mica encasellat en aquell rol. Facis el que facis, millor o pitjor, et quedes estancat en aquell rol. Hi va haver alguna temporada en què semblava que podia canviar, després de dos o tres partits bons, però al final tornaves al teu lloc. El millor que he tingut com a jugador de l’Andorra és que, dins d’aquell rol, mai vaig ser una molèstia per a l’equip. He sabut ser el 12 i això també suma per guanyar partits.
Una persona que ha confiat molt en vostè ha estat Francesc Solana. Com ha vist la seva sortida del MoraBanc?
Em sap greu perquè jo amb el Francesc sempre m’he portat molt bé. És el GM que m’ha donat l’oportunitat de la meva vida. A més, no és que a mi em fiqués a Andorra i em deixés anar, sinó que estàvem en contacte constant. Sempre hi era, sempre confiava en mi, però tenia aquesta doble intenció ja que també m’exigia molt perquè fes el que ell creia que podia fer.
Crec que el Solana m’ha fet créixer com a jugador. Sobre la seva sortida d’Andorra, crec que és el que es va dir a la roda de premsa. No crec que el Solana mereixi sortir de cap lloc perquè, per a mi, és el millor GM que hi ha. Però puc entendre que són 16 anys i que, a vegades, els cicles s’acaben i les coses es cremen. S’ha de donar un nou aire a tot. Però no crec que sigui un tema de “ho has fet malament i estàs fora”. Crec que ho ha fet igual de bé tots aquests anys. A vegades surt millor, a vegades pitjor. N’ha encertat molts, més dels que ha fallat. Crec que és més un tema de club general que no pas d’una persona en particular.
Ha jugat contra grans figures com Pau Gasol, Navarro, Rudy Fernández o Luka Doncic. Quin rival és el que més l’ha impressionat quan l’ha tingut al davant?
Mira, això ho he pensat molt. Recordo un dia que vaig al·lucinar, encara que no va jugar en tota la segona part -no sé què va passar amb el Djordjevic-, quan va venir Teodosic a Andorra amb la Virtus. Va fer una primera part històrica. Jo aquella primera part no vaig jugar. Però de jugar-hi en contra, a mi em va impressionar molt jugar contra Rudy Fernández. Jo el seguia des que estava a la Penya, quan era una promesa increïble, i també a l’NBA. He estat molt fan del Rudy. El dia que vaig coincidir contra ell pensava: “és el Rudy, què faig jo aquí?”. Aquí sí que em va impressionar.
També vaig jugar contra Luka Doncic. Ara ja ha passat el temps i dius: “ostres, vaig jugar contra ell”. Això em quedarà per tota la vida. Però quan vaig jugar contra ell era un noi molt jove del Madrid que era molt bo, però tampoc sabies si arribaria a ser la bèstia que és ara. El dia de Navarro també em va fer molta il·lusió. Els que havia vist més de petit són els que després m’ha fet més il·lusió tenir al davant.
Quan parla de la selecció andorrana se li nota una estima especial. Per què creu que és l’escenari on ha gaudit més del bàsquet?
La selecció és una altra cosa. És un lloc on jo sí que he pogut ser jo mateix. Encara que fos a un altre nivell, era un lloc on sentia que estava en el millor moment de joc. Entrenava amb l’ACB, jugava ACB i EuroCup, estava en molt bon nivell físic, de forma i de bàsquet. Amb la selecció he pogut jugar exactament com sé que puc jugar, fer el que podia fer i buscar les opcions que podia buscar. He tingut molts minuts, molta confiança, molta llibertat i, a més, com que hem guanyat medalles i ens ha anat bé, he jugat al meu millor nivell i hem guanyat. He demostrat que podia ser un jugador que guanya partits.
Sempre estaré molt agraït a la federació, perquè els esforços que han fet per portar dotze jugadors a un Europeu, a Malta per exemple, durant una setmana sencera, són experiències que es queden per tota la vida. No només per les medalles, sinó l’experiència com a grup.
Avui en dia molta gent associa l’èxit als títols, als diners, etc. Si hagués de convèncer un jove que la seva carrera també ha estat un èxit, què li diria?
Per a mi, un èxit què és? He arribat a ser el millor jugador que podia ser? Jo crec que sí. Personalment, des que vaig arribar a Andorra fins ara que m’he retirat, he millorat molt en tot i crec que he arribat al meu sostre com a jugador de bàsquet. M’he esforçat tot el que m’havia d’esforçar i he estat sempre bona persona. He gaudit de tot el que havia de gaudir, i això també crec que ho he fet molt bé. He gaudit de tots els viatges i de tots els partits, jugués 15 minuts, 5 o 2. Això és molt important, perquè si no després s’acaben les coses i les has d’haver gaudit.
La meva carrera ha estat un èxit pel nivell al qual he aconseguit jugar, sigui jugant més o menys, i per tots els anys que he aconseguit aguantar allà. L’Andorra no et va renovant només perquè caus bé. Has d’entrenar bé, has de donar el nivell i has de ser útil per a l’equip. Jo crec que ho vaig fer tots els anys que hi vaig estar, i això també és un èxit.
Ha dit que alguns cops va tenir l’opció de marxar i que va prioritzar la família. Hi ha alguna decisió esportiva que canviaria?
La decisió la vaig prendre quan ja portava vuit anys valorant on estava jugant, a quin nivell, a quins camps anava i què estava fent. Un cop vam baixar, jo anava a seguir amb el mateix rol a LEB Or. Amb mi van ser sincers: es volia fer un equip molt fort per tornar a pujar, i és el que va passar. Jo seguia amb el mateix rol. Quan vam baixar vaig dir: “vull tenir un rol més important”. Vaig intentar marxar a l’estranger perquè no volia anar a un altre equip de LEB Or. Si no, no tenia sentit. Volia marxa fora però ja tenia tres fills i el que demanava per anar a l’estranger no era tan fàcil. No és el mateix marxar sol a viure en un pis amb dos companys. Jo demanava un pis, un mínim de diners i un rol important.
Van sortir dues o tres opcions que al final no es van acabar de tancar. I llavors vaig dir: “mira, jo vull jugar”. A Saragossa, la meva dona és d’aquí, coneixia molt el president del CBZ i era un equip que estava a mitja lliga a punt de baixar. Vaig pensar: “volies ser important? Doncs sigues important aquí”. Vaig agafar aquest projecte del CBZ per intentar fer créixer l’equip, pujar-lo a LEB Plata i deixar-lo en una categoria superior. El fet d’haver estat una peça clau perquè aquest projecte, un club que havia estat molt gran (és l’antic CAI Saragossa) tornés a veure la llum i tornés a créixer és una cosa que m’emporto.
Ara tanca la porta com a jugador i n’obra una altra amb el projecte Ring Fantasy. Li il·lusiona més aquest repte empresarial o creu que costarà desenganxar-se del parquet?
M’il·lusiona molt. Molta gent em diu si trobaré a faltar jugar. Jo crec que ho trobes molt a faltar si no tens una altra il·lusió. Però jo, des de ben petit, he jugat a tots els jocs ‘fantasy’ que hi havia: ACB, NBA, Eurolliga, jugadors inventats... tots. És una passió meva jugar a aquests jocs. Quan vam començar aquest projecte amb el Quino vaig pensar que, quan em retirés, dedicar-me a això tot el dia seria, entre cometes, un altre somni. Tinc tantes coses que vull fer amb el joc, per seguir creixent amb l’ACB, amb l’Eurolliga i amb tot el que volem fer l’any que ve, que m’il·lusiona com si fos un projecte esportiu. Trobaré a faltar jugar? Segur. Algun dia aniré a fer quatre tirs amb quatre amics. Però no m’avorriré. Tinc feina i és una cosa que també m’agrada.
“Al principi només era sobre ACB i ara hem anat creixent. L’última temporada vam posar coses prèmium dins del joc i la gent ha respost molt bé. Veus que pot ser un projecte interessant. Nosaltres hem fet un joc que, si demà volguéssim afegir qualsevol lliga, també la podríem sumar. El projecte està fet perquè acabi sent la fantasy d’Europa, una referència global”
Quina funció fa dins del projecte Ring Fantasy? Pot avançar alguna cosa de com evolucionarà?
El projecte va començar quan vam agafar aquell joc que anava a desaparèixer, Jugones ACB, al qual jugàvem amb el Quino i molts amics. Vam agafar aquest projecte, vam fer una aplicació, una pàgina web i la segona temporada vam signar amb l’Eurolliga. Al principi només era sobre ACB i ara hem anat creixent. L’última temporada vam posar coses prèmium dins del joc i la gent ha respost molt bé. Veus que pot ser un projecte interessant. Nosaltres hem fet un joc que, si demà volguéssim afegir qualsevol lliga, també la podríem sumar. El projecte està fet perquè acabi sent la fantasy d’Europa, una referència global. Que puguis entrar a Ring Fantasy, elegir la lliga que vols jugar i competir-hi.
Tenim molt marge de creixement. I jo, a Ring Fantasy, bàsicament ho faig tot. El Quino és el CEO, si ho vols dir així. És un projecte que s’ha hagut de finançar, no és gratis. I jo, de moment, a Rússia i a Turquia no hi he jugat (riu). Ho vam començar amb el Quino perquè ell també s’hi il·lusiona, vol fer una cosa amb mi i veu que és un projecte que pot triomfar. Ell porta més la part de CEO i jo porto tot: customer service, xarxes socials, part tècnica, competició, jornades... Tenim uns programadors que treballen per nosaltres, que òbviament fan tota la part tècnica del joc, però totes les idees i tot el que va sorgint nou és meu. Sóc el co-founder, i ara m’he de buscar un nou nom per posar a LinkedIn.
La qüestió és que tinc feina, i és una de les raons per les quals em retiro. Si jo hagués volgut renovar, m’haurien renovat. Però arriba un moment que dius: “a què li dedico el meu temps?”. Tinc tres nens, tinc aquest projecte i li he de dedicar hores. Ja he jugat a tots els llocs, ja no em ve d’un any més de jugar. Porto vint anys al bàsquet, ja ho he fet.
Si pogués tornar al Joan Alay i trobar-se aquell nen que anava a veure el Bàsquet Club Andorra des de la grada i es feia fotos amb els seus ídols, què li diria sabent tot el que acabaria vivint?
Aquell nen al·lucinaria. Pensa que jo soc una persona que viu molt el bàsquet. A aquell nen li diria: “mira, encara que no t’ho creguis, tu acabaràs jugant aquí. Disfruta-ho tot al màxim i confia molt en tu, perquè les coses poden passar”. Això que diuen que els somnis es poden fer realitat. No és una cosa que vaig dir perquè sí. Quan em vaig retirar i vaig pensar quin missatge havia de dir al vídeo, vaig dir que en el meu cas la realitat supera la ficció, perquè és veritat. Si jo hagués fet una pel·lícula de la meva vida, sincerament no m’hauria posat jugant al camp del Madrid i del Barça. Aquell nen fliparia ara mateix.
Un afortunat, però que no ha deixat de treballar. Ho definiria així?
Sí. I sobretot, que això a li gent li costa molt, crec que he estat agraït de l’afortunat que era en cada moment. Això a la gent li costa molt i jo ho he viscut amb molts jugadors. No t’estiguis queixant sempre de les coses, perquè ets un afortunat. Estàs jugant a aquest nivell. Estàs anant a jugar a camp del Lokomotiv, per posar un exemple, saps? Disfruta-ho. Has de ser agraït d’estar fent el que estàs fent. Jo crec que això és important, perquè molta gent al final no relativitza i no veu la foto general.
Comentaris (1)