Quan aixequi la batuta l’1 de gener i sonin les primeres notes de París-Viena, què li passarà pel cap?
Quan surts a dirigir un concert, les emocions es concentren en la música que estàs creant en aquell moment. És un concert molt especial perquè és el primer de l'any, envoltat de la màgia de les festes. Quan estàs dirigint, hi ha tanta cosa a controlar, que quan comences estàs centrat en el fet que tot vagi fantàsticament bé, i hi ha una mena de concentració activa que fa que la principal sensació que tens és la de control.
El Concert de Cap d’Any sempre té una càrrega festiva, però aquest any també és un concert de comiat. Com es dirigeix una orquestra sabent que és l’última vegada com a director artístic?
No ho sento com un punt final. És una cosa consensuada. Jo mateix vaig suggerir que, si trobaven algú andorrà per agafar la direcció artística, que endavant, perquè crec sincerament que la direcció d’artística l’ha de portar algú que visquí al país, que sigui andorrà i que pugui dedicar-hi el temps que calgui. El patronat va expressar el seu desig que continués, i ara estem buscant la millor manera de mantenir el meu vincle amb l’ONCA, perquè tant ells com el nou director, en Joan Anton Rechi, volen que continuï involucrat d’alguna manera. Per a mi, no és un final, sinó un canvi de rol, perquè prefereixo tenir més responsabilitats musicals, que és el que realment m’apassiona, que no tant portar la direcció artística de tota la fundació. Per això crec que la figura de Rechi, que és un gran gestor cultural, és ideal. És una persona que aportarà molt bones idees i que pot vetllar per la direcció artística de l’ONCA.
Tornat al Concert de Cap d’Any, enguany porta per títol París-Viena. Per què ha escollit aquest viatge musical per donar la benvinguda al 2026?
És un concert molt tradicional, però cada any ens agrada donar-li un diferent, i em va semblar que el refinament i la lluminositat de la música estrenada a París, lligava molt amb Viena. A més, París i Viena van ser dues de les grans capitals musicals del segle XIX, i crear aquest contrapunt entre les dues i aquest viatge musical em semblava una proposta molt interessant. A la part dedicada a París, escoltarem obres de Bizet, Saint-Saëns i Delibes, mentre que a la secció vienesa, la família Strauss serà la protagonista, juntament amb Von Supé. Un petit viatge musical que ens permetrà explorar emocions diverses, i això és precisament el que busquem en aquest concert: oferir una experiència variada i plena de contrastos.
Una mostra de les dues grans referències del romanticisme musical més refinat.
Aquesta és precisament la idea. També volia aportar una mica de varietat i assegurar-me que cada any fos diferent, cosa que he intentat fer durant aquests quatre anys dirigint el concert. A més, a mi m’agrada poder explicar les obres, contextualitzar l’autor i la seva música, perquè així tots podem descobrir alguna cosa nova. I, com sempre, tenim alguna sorpresa preparada... però això ho hauré de deixar en secret [riu].
“Hem potenciat molt els músics del país; i una cosa que per a mi era molt important, és que quan vaig entrar, hi havia molt poc repertori de música clàssica andorrana. Vaig creure que era un molt bon moment per ajudar a crear un corpus de música clàssica andorrana”
Mirant enrere com a director artístic, quin balanç fa de la seva etapa al capdavant de l’orquestra?
Jo em vaig trobar una molt bona orquestra professional, amb un molt bon treball que havia fet en Gerard Claret, i el que vaig fer, a petició del patronat va ser centrar-me en el país, les persones i la formació. És a dir, que l’ONCA s’arrelés al país com a orquestra nacional. En aquest àmbit, vam treballar molt intensament amb les entitats culturals del país, impulsant projectes i recolzant iniciatives andorranes; hem potenciat molt els músics del país; i personalment, una cosa que per a mi era molt important, és que quan vaig entrar, hi havia molt poc repertori de música clàssica andorrana. Vaig creure que era un molt bon moment per ajudar a crear un corpus de música clàssica andorrana. Posant-me en contacte amb compositors del país, i jo mateix escrivint, hem fet i hem recuperat obres antigues adaptant-les a l’orquestra. Està als arxius de l’ONCA a disposició de tothom, perquè crec que la cultura d’un país, es defineix en molts àmbits, i tenir una música pròpia és molt important i des de l’ONCA és una cosa que crec que valia molt la pena fer. I així ha estat, hem treballat molt en aquest àmbit.
Recorda alguna actuació en especial?
Per a mi, totes han estat especials, ja que cada projecte ha estat meravellós. Tot el que hem fet, cada col·laboració, amb totes les entitats... cada experiència ha estat única. També hem explorat altres gèneres, com la música més moderna. Fa poc, vam fer un concert amb el grup de death metal Persefone, i també vam col·laborar amb Hysteriofunk, així com amb el Cor de Rock d’Encamp. Hi ha hagut molta feina i cada projecte ha aportat alguna emoció especial, sobretot per la seva novetat. Hem creat molta música andorrana nova i això li dona molt de valor. O tots els concerts que hem fet de Santa Cecília, que ja fa 12 o 13 anys que nens i nenes del país han participat en projectes musicals molt arrelats al país, i que han permès que es formin en contacte amb les músiques andorranes. Per mi això té molt sentit. L’últim concert de Santa Cecília, vaig escriure una suite, en què cada parròquia tenia una peça musical renovada a partir de la tradició i basada en algun element que definia la parròquia; els camins de pedra, la Farga de Rossell, el cercle de Pessons… Cada parròquia quedava representada amb una cosa de la natura que els simbolitzava i alhora de la música, i 150 infants del país, participant en això, per a mi és una cosa que n’estic molt orgullós.
Creu que amb totes aquestes accions que s’han fet per apropar més l’ONCA al públic andorrà l’escolta avui d’una manera diferent que fa uns anys?
Des de l’equip de producció, amb la Teresa Areny al capdavant, hem treballat molt perquè els concerts fossin propers i com em va demanar el patronat, molt arrelats al país. S’ha treballat molt en aquest àmbit. Tots els nois i noies que han passat a mesura que s’han anat fent grans, jo crec que entenen la música d’una manera diferent, i tota la gent que hi ha col·laborat, veuen l’ONCA com una eina al servei de la cultura del país. Tot això és una feina, que potser no és de grans titulars, però que és una feina molt necessària per a un país, que la música formi part de la base de la cultura i que sigui accessible a tothom és una cosa importantíssima.
Quin és el gran repte que té ara l’ONCA sobre la taula?
Jo crec que, sense perdre aquesta identitat del que és ser l’orquestra nacional i estar en contacte amb tot el que representa el país i amb les seves persones, és que pugui tenir una regularitat de concerts i obrir-se. Això és una cosa que jo ja havia demanat en els últims anys, que hi hagués un cicle de concerts regular o una obertura cap a l’exterior més important, i jo crec que el Rechi això ho pot aconseguir. Ara, haurà de fer el seu projecte, que segur que el farà molt bé, i jo tal com m’ha demanat el patronat, estic per col·laborar amb el que faci falta.
Comentaris