Al llarg d’aquests 20 anys s’han passat èpoques més actives i altres menys, però recorda amb especial estima el treball que es feia a les escola i que havia permès que els alumnes guanyadors dels concursos convocats poguessin anar a veure el comissari o comissària de Drets Humans del Consell d’Europa. “Era una cosa que omplia molt perquè els drets humans comencen a casa, a les escoles, a la feina, a la vida quotidiana”, exposa.

I mirant la situació actual, no dubta a parlar de com Estats Units ha deixat sense diners les Nacions Unides per “dedicar-se a llançar bombers i augmentar la indústria armamentística”. I sense diners, l’ONU “no pot fer res”. El resultat? “terrors com hem vist a Palestina, a Gaza... fa 10 anys en semblava impensable i ara ens adonem que els drets humans estan per terra”.

Veient el context internacional actual, té més sentit que mai l’existència de l’Institut de Drets Humans a Andorra?

Evidentment. De vegades et sents molt petit, perquè dius, ostres, no podem arreglar el món. Però el món comença per llocs petits. I Andorra és precisament un país petit que podria ser model de com seguir els drets humans.

I no s’està fent?

No. A veure, sí que hi ha moltes normes, el Raonador del Ciutadà també hi està posat, però no agrada que hi hagi un Institut de Drets Humans Lliure. No sé per què.

Pot ser perquè a vegades qüestionen coses delicades?

Però som una societat. I la societat i la Constitució ens parla de tots els drets humans. I per què hem arribat a que no tenim un habitatge com Déu mana? Per què hem arribat a destruir com destruïm les nostres muntanyes? Per què? I això es denuncia des del 2008. Són molts anys demanant que necessitàvem una societat en què la gent es trobi bé. Ara la gent no es troba bé, no perquè hagi d’anar al metge, que també, però és que no pot viure. I això és elemental. Tu has de tenir un lloc on a part de viure, et puguis desenvolupar, tenir una feina, viure bé. No demanem luxes, no, no fa falta. Però tenir un temps per estar amb els teus fills. Per educar-los, per poder gaudir. Per què la gent, quan arriba al cap de setmana se’n va? Per què?

Una via d’escapatòria?

Exactament. Hem de sortir. Sí que el país és petit, però hi ha moltes coses. Que es fan moltes coses interessants? Sí, clar que sí, que se’n fan moltes. Però la gent no és feliç perquè no arriba a final de mes, perquè l’alimentació és molt cara, perquè sortir a prendre alguna cosa o un restaurant també és car, perquè el comerç no ven el que venia abans, perquè els grans comerços de fora cada vegada s’estan instal·lant més aquí i el petit comerciant que hi havia ha de tancar la porta, per tot això. I això no és el que diu la Constitució. Per què hi ha tanta droga? N’hi ha per tot arreu, sí, però no es pot controlar a Andorra? Estem molt lluny de la Constitució i dels drets humans. Quan penses en els drets humans només penses, per exemple, en la pena de mort. Aquí no estem matant a ningú, però hi ha moltes maneres de matar una persona.

“Ara la gent no es troba bé, no perquè hagi d’anar al metge, que també, però és que no pot viure”

Per tant, des del vostre punt de vista Andorra no garanteix prou el compliment dels drets humans?

No, és clar que no. I no ho dic jo, ho diu la Constitució. Som realment un país demòcrata i social, que també ho diu la Constitució? Quants andorrans poden votar? I amb l’acord vindrà més gent i aquesta gent es pot rebel·lar i dir: ‘escolti, aquí vostès tenen un 10% d’andorrans i són els que manen’. I ara, encara més que mai, hi ha un canvi social important. Hi ha persones que són molt riques, i em sembla perfecte, i hi ha persones que viuen de Càritas.

S’està polaritzant moltíssim. Torna a pesar molt la divisió entre rics i pobres.

La classe mitjana va desapareixent.

El que vivim a Andorra a nivell de compliment o no de drets humans, està condicionat pel que passa a l’entorn?

Suposo que d’alguna manera, però no és una excusa, perquè no és el mateix un país de 60 milions, 70 milions, 90 milions, 100 milions, que un país de 100.000 persones. Un país de 100.000 persones podries tenir-ho tot molt més organitzat.

A Andorra també comencen a arribar moviments populistes i estem veient determinats discursos en contra de la immigració o en contra de determinats col·lectius, malgrat ser un país on sempre hi ha hagut immigració i convivència. Els preocupa?

De vegades es confonen conceptes. Amb això què vull dir? per exemple, la nostra llengua és el català. Jo sento més castellà a Andorra, que no pas, si baixo des de la Seu fins a Barcelona. Per què? Des de fa bastant temps, ja m’he acostumat a parlar en català, sempre, encara que em demanin en castellà, i quan em diuen que no l’entenen, doncs els explico què vol dir. Igual que ho faries si estiguessis a França, a Anglaterra o a Alemanya, que tampoc et farien cap favor i et dirien que si no ho entens, t’espaviles.

“Voldria que la gent fos conscient que la situació en la que estem no és la millor en drets humans”

És evident que tenim una llengua que la gent no la considera imprescindible per al seu dia a dia.

Doncs aquí el català és la nostra llengua. Jo abans d’anar al col·legi no sabia altra cosa que el català, i me l’estimo la meva llengua, perquè forma part de la nostra història. I no tinc cap problema a parlar altres llengües, al contrari. Allà on vagi em preocuparé de saber com es diu bon dia, bona tarda... m’interessa la seva cultura i aprenc d’aquelles coses que fan ells.

Llavors, tenim més problema d’integració que d’immigració?

El problema és que nosaltres, els andorrans, no ho hem fet bé. Perquè moltes vegades trobaràs persones que et diuen que li segueixen parlant castellà a una persona perquè d’alguna manera vol dir que no és andorrà. És a dir, vostè continuï parlant en castellà perquè això del català és dels andorrans. I això no és bo, perquè així no integres res. Moltes persones no tenen problema i m’ha passat amb molta gent, sobretot argentins, que m’han dit: ‘començo a parlar català’ i els dic: ‘doncs ho fas molt bé’. I no hi ha problema. On és el problema? El problema és que la gent no els parla català, no estem acostumats a parlar amb la nostra llengua. S’ha d’ensenyar i jo no m’he trobat ningú que digui: ‘parli’m en castellà’.

Risc de fractura de la societat n’hi veuen?

Jo no soc sociòloga, però des del meu punt de vista, amb educació, no ha d’haver-hi problemes. Depèn també d’altres persones. És veritat que hi ha persones que estan aquí i es pensen que són ‘els conquistadores’. Això és un problema que se’ls ha de dir: ‘escolti, això no funciona així’. Simplement. I tenim tota una sèrie de persones que es dediquen a donar voltes amb els seus cotxes súper, súper, súper sorollosos. Algú els ha dit que això no es fa així? Això als anys 60 es feia, però es va deixar de fer. Per tant, se’ls ha d’explicar, se’ls ha de multar i se’ls ha de treure el carnet si és necessari. Fes això a Suïssa i a la tercera te’n va fora.

Per quin moment passa l’Institut? Tenen accions concretes en les que estan treballant?

Tornarem a fer accions a les escoles i hi ha diverses coses. Una d’elles és fer el llibre dels 20 anys.

Hi ha una part d’intentar de donar-se a conèixer, també?

Sap què passa? Que la majoria d’instituts van fent tasca sense cridar massa l’atenció. Som incòmodes. Però jo, més que res, voldria que la gent fos conscient que la situació en la que estem no és la millor en drets humans. I que en un lloc petit com el que tenim podríem ser un exemple.

S’han plantejat algun tipus de campanya per donar a conèixer els drets humans o els incompliments detectats?

Això, normalment, hi ha comissions del Consell d’Europa que sempre venen a Andorra per veure si si es compleix o no, i nosaltres sempre fem un informe.

“S’ha de poder avortar a Andorra però la majoria no ho farien aquí”

I més de cara a la societat?

Vam estar a la Fira, però no veníem res. La gent que va a una fira li interessa el que hi ha nou, els cotxes, els forfets d’esquí... però en el nostre cas et miraven i et preguntaven: ‘Què és això?’. Per això dic que la qüestió és educar amb drets humans. La gent no s’adona d’això fins que li han fet una injustícia. I aleshores venen i et diuen, escolti: ‘m’ha passat això i això’. Fins aleshores no passa res. Per exemple, continua havent-hi mobbing a les empreses, continua havent-hi homes amb responsabilitat malgrat que hi ha dones a l’empresa que valen molt més que ells. Aquestes desigualtats existeixen encara. I mira que s’han fet lleis i lleis, però és s’ha de començar per la base. Has d’educar en drets humans, perquè sinó, la vida és molt ràpida, t’aixeques i no estàs pensant en els drets humans, estàs pensant en aquell amb qui treballes i que t’està fent la vida impossible.

I la qüestió de l’avortament. Com ho veuen des de l’Institut? [Cal tenir present que l’entrevista és prèvia a la presentació de la modificació del Codi Penal anunciada pel Govern]

Hi ha una part que, evidentment sempre hem defensat, que la dona té uns drets de reproducció i s’han de complir. És a dir, s’ha de despenalitzar d’alguna manera. Dit això, no vol dir que la persona d’Andorra avorti a Andorra. Per què? Perquè a la que se sàpiga... Evidentment una persona coneguda no pot. Ara bé, com dic, evidentment s’ha de despenalitzar.

I només s’ha de despenalitzar o també legalitzar perquè es pugui fer?

Sí, s’ha de poder fer, però ja li dic jo que no ho farien. Home, potser sí una persona que acaba d’arribar i que ningú la coneix. Però al cap d’una setmana ja sabria tothom que aquesta senyora se’n va anar a avortar.

Però això també és un problema i ens hauria de fer pensar com a país com actuem.

Tornem a la base. Com estem educant? No és Finlàndia això, ja m’agradaria que ho fos. Però tot passa per l’educació.

“La Justícia del nostre país ha fet el que havia de fer, però quan les comissions rogatòries arriben a Espanya en fan barquets de paper”

Des de l’Institut van instar una acció pel tema de l’atacar a la sobirania andorrana per part d’Espanya. En quin punt es troba? Creuen que s’arribarà a aclarir mai?

Més que res és perquè Andorra és una formigueta i Espanya és un elefant. D’acord? El que passa és que la formigueta, de vegades, segons on es posi, pot irritar bastant l’elefant. És una qüestió de sobirania. Tu no te’n pots anar a un altre país i dir: ‘vostè em dona el compte corrent de tal persona o si no li tanco el banc’. Però de què va? És estimar el país o no estimar-lo. D’acord? I, per tant, si tu estimes el teu país, no pots admetre que vinguin de fora atacar-te un banc. I, evidentment, hi ha més coses, que no les sabrem, potser. Però, evidentment, no només van fer un xantatge al Joan Pau.

Per tant, el procés segueix obert?

Sí, sí. I jo em moriré i encara estarà el procés.

No veuen resolució a curt termini?

S’ho van passant. Jo crec que la Justícia del nostre país ha fet el que havia de fer, però quan les comissions rogatòries arriben a Espanya en fan barquets de paper. Però en aquest cas, també hem de pensar que un país pot ser molt petit, però no deixa de ser un país independent. I per tant, té la mateixa força que l’altre. No ens hem de replegar i dir: ‘sí senyoria. Vostè té raó’. És bastant penós que amb Franco no va passar res i amb una democràcia venen aquí i et munten un ‘pollo’, com diuen els espanyols. I sí, estic molt enfadada. Molt. I suposo que hi ha més gent que estigui enfadada, hi deu haver més persones que també se senten estafades.