Quin és el punt de partida de l’escriptura de la novel·la? La història del teu besoncle –el mossèn Joan Domènech– va ser un motor important, oi?
Sí. És una història que a casa és coneguda. La meva mare me l’ha acabat d’explicar durant els anys en què he estat treballant en la novel·la. Mossèn Joan era besoncle meu, fill d’Àger i va ser rector de Puigcerdà durant els anys quaranta, que és el temps en què s’emmarca la novel·la. Durant aquest període, ell va ser una de les figures clau per organitzar una xarxa d’evasió a la Cerdanya. Ell formava part d’un grup de gent imbricada amb altres xarxes, altres referents. Ell, conjuntament amb un altre capellà, va teixir aquesta xarxa de complicitats a la Cerdanya, una vall en què no hi ha cap frontera visible, però que, en el seu moment, va quedar dividida entre dos estats. I una de les coses que he volgut reflectir a la novel·la, precisament, és la relació de la gent entre fronteres. Els veïns de banda i banda no entenien de límits. Tenien amics i coneguts arreu. Hi havia un matrimoni que vivia a Ix i es va casar a Puigcerdà, per exemple. És en aquest territori on hi havia dues figures, dos puntals –mossèn Joan i el mossèn francès Jean Ginoux– que passaven jueus, aviadors aliats, persones que necessitaven fugir de la guerra. Joves francesos, per exemple, que s’escapaven de la incorporació forçosa al bàndol alemany per apuntar-se a les forces franceses i lluitar contra la invasió nazi. Era, sobretot, gent que fugia, perseguits del nazisme.
Si parlem d’altres fronteres, la base de la novel·la és veritat, són fets reals, però fins on has traspassat el límit entre no-ficció i ficció?
L’he traspassat poc aquesta frontera. De vegades, la realitat és tan potent... I en aquest cas, són persones –convertides en personatges– i fets tan poderosos que jo, aquí, només puc entendre’ls i intentar que passin a la novel·la amb el màxim de veritat. Ells són els qui m’atrauen, persones tan completes en la seva complexitat. I els fets que explico, que semblen impossibles, van passar.
La humanitat, el coratge i l’anonimat són elements definitoris d’aquesta xarxa. Conflictes bèl·lics sempre n’hi haurà, però no sé si aquests valors de coratge i humanitat sorgeixen avui –al segle XXI– amb tanta espontaneïtat, amb tanta força. Es repeteix avui aquesta humanitat?
Es repeteix, sí. Persones que ajuden n’hi haurà sempre. I les de la novel·la eren persones amb pors, amb dubtes i amb contradiccions. Persones, també, anònimes, normals. No eren exemples de bondat lluminosa.
“Persones que ajuden n’hi haurà sempre. I les de la novel·la eren persones amb pors, amb dubtes i amb contradiccions. Persones, també, anònimes, normals. No eren exemples de bondat lluminosa”
No tenien l’afany de ser cap model.
I aquesta és una de les coses que més em va cridar l’atenció. Em vaig trobar amb aquest ventall tan divers de persones: capellans, una monja, un comunista i la seva esposa creient, una altra dona que cantava i a qui li agradava maquillar-se… És un grup tan heterogeni que sembla inventat. I resultat que no ho és. Són de veritat.
La frontera és un element geogràfic –un límit– que t’interessa com a material d’exploració, com a font d’inspiració?
Ho és, sí. Evidentment. És material la frontera i el pas de la frontera, la seva porositat. Aquesta condició de zona híbrida entre un lloc i un altre. I vosaltres ho sabeu. Són espais molt contradictoris també. La contradicció és sempre interessant literàriament: en les persones, en les situacions, en els llocs. En el cas de la frontera, tenim aquesta contradicció entre la prohibició de traspassar-la i la manca de diferència entre un arbre i un altre separats per una línia. Són, com deia, elements porosos. És molt difícil dir: “A partir d’aquí, això; a partir d’allà, això altre”. Són convencions que establim els humans, però encara que siguin mentida, sí que creen distàncies. Hi passa tot alhora i en contradicció.
Creus que la literatura catalana ha mirat prou Andorra?
No. Però cal matisar: Barcelona, que és un món a banda, no ha mirat Andorra. De la mateixa manera que ha prescindit molt fàcilment d’altres territoris. Jo visc al País Valencià, per exemple, i veig que a Barcelona no es parla de Martí Domínguez o de Raquel Ricart. I no és una petició que fem que se’n parli, sinó que seria un bé per a ells fer-ho. Si no en parlen, s’ho estan perdent. És una tergiversació perquè perds connexió amb la realitat, et perds riquesa. La literatura catalana som tots. I hi ha un altre element: la perifèria. Des de Barcelona, tot és perifèria i en aquesta perifèria hi ha molta potència literària.
És una tendència que es comença a trencar?
Sí, alguna cosa s’ha mogut. La literatura feta des de fora de Barcelona –que és la majoria– ja no demana perdó, per dir-ho d’alguna manera. No sé si ho ha fet mai, però. La literatura de la perifèria ja es relaciona de tu a tu amb Barcelona. Tu escrius a Barcelona, jo escric a Besalú. El problema –si és que és un problema– el té Barcelona. És qui s’ho ha de fer mirar. Ens ho hauríem de plantejar a l’inrevés: preguntar-nos què és el que li passa a Barcelona.
Andorra és l’únic estat on el català és la llengua oficial. Quin valor simbòlic creus que té el Principat per al conjunt dels Països Catalans?
Andorra és l’alegria que ens dona a la resta el fet de veure com un estat que té la seva pròpia llengua quan va pel món amb tota la normalitat. La particularitat és que aquesta llengua és el català. Ens hi hauríem de fixar més en això.
Podria tenir un paper rellevant Andorra en la preservació del català?
Bé, aquí hauríem de veure quina tasca es fa aquí. És això que dèiem abans sobre les fronteres: les línies són falses. Les ratlles que dibuixem traspassen l’àmbit lingüístic. En termes de llengua, no hi són aquestes ratlles. Però, al mateix temps, és evident que existeixen i ens distancien. És una situació estranya. Hauríem d’estar molt més pendents els uns dels altres. Tant Andorra respecte de la resta de l’àmbit lingüístic com a la inversa.
“Andorra és l’alegria que ens dona a la resta el fet de veure com un estat que té la seva pròpia llengua va pel món amb tota la normalitat. La particularitat és que aquesta llengua és el català”
Tothom té la seva part de responsabilitat.
I cal tenir consciència de fortalesa. La consciència d’anar pel món sabent que som deu milions de catalanoparlants.
Més enllà de la teva trajectòria literària, tens un passat d’acció política, de lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans. En aquest sentit, Andorra ha quedat fora políticament d’aquest concepte? No sé si sempre se l’ha inclòs.
Bé, Andorra és un estat.
Sí, és clar. I té la seva sobirania.
I sort en tenim. Andorra forma part d’aquesta comunitat de la mateixa manera que en forma part la gent de València o d’Eivissa.
La sensació, de vegades, és que el Principat queda a l’esquena d’aquest concepte.
És que són realitats iguals i diferents. És un estat.
I no sé si això juga en contra en termes d’agermanament.
I quina seria l’alternativa? Andorra és un estat. I la resta no en tenim, de moment. O tenim estats en contra. No hi ha cap problema.
Ha estat el país alguna vegada un territori que hagis volgut explorar?
El conec poc. Però també conec poc el Segrià, per exemple. Per això, precisament, centro la novel·la en el territori de la Cerdanya. Perquè és una comarca que sí que conec. Part de la meva família ve d’allà. De moment, literàriament, no he explorat Andorra. A la novel·la, però, Andorra surt esmentada una vegada. I això que diré va passar de veritat. A la Cerdanya francesa hi ha un municipi que duu el nom de Les Escaldes. Un municipi on hi havia un sanatori al qual la gent del sud de la frontera hi anava. En un moment determinat, els alemanys van estar buscant una persona que tenia relació amb aquest sanatori de Les Escaldes. Van anar allà a preguntar a la gent per aquesta persona, de fet. I els veïns els responien que es devien confondre, com dient: “No sabeu res d’aquest país”. Cosa que, per altra, també era veritat. Els veïns, doncs, enviaven els alemanys a ‘les Escaldes’ d’Andorra per despistar-los. No sé, però, si van arribar a venir aquí a cercar la persona en qüestió, però van crear la confusió suficient per fer-los marxar. Era fàcil confondre’ls perquè l’ocupant ja ho té això: ocupa un lloc sense saber-ne res d’aquell lloc. Ni què pensa la gent, ni la llengua que es parla al territori, ni els seus camins, ni el nom de les coses.
Quin paper creus que juga avui l’escriptura en la lluita política? Encara pot generar algun canvi?
Sempre. Dir el contrari és fer política també. Qui digui que no en fa, en fa. La literatura, com qualsevol expressió artística, mostra –per acció o per omissió– preocupacions polítiques del seu temps. Precisament, proclamar que l’art no és política és una posició política. Són faves comptades. Jo no sé si la literatura canvia el món, però sí que, de vegades, canvia les persones. L’art és motor de transformació de les persones. No soc la mateixa persona després d’haver llegit ‘Vida i destí’, de Vassili Grossman. La literatura et fa pensar en el comportament humà. Et fa pensar i canvies. Aquest poder el té l’art.
Andorra, sovint, fa valdre el seu paper d’estat neutral. Una neutralitat històrica, que defineix el país. Un posicionament que, de vegades, es pot entendre com una forma de fugir, de covardia o de comoditat.
Depèn del context. No hi ha forma de no posicionar-se. Però dit així, en absoluts… Cal analitzar cada situació. Durant la Segona Guerra Mundial, per exemple, va ser important l’existència de Suïssa. En aquest cas, la neutralitat no va ser una forma de no posicionar-se. Fou una forma de posicionar-se a favor de la humanitat. Els absoluts m’agraden molt poc i cada vegada més intento reduir-los. Intento analitzar cada situació concreta.
La neutralitat no és negativa per defecte.
No. Ni bona per defecte.
Voldria demanar-te, finalment, si Andorra va ser una opció de refugi que et plantegessis durant els anys en què vas implicar-te en l’acció política antifeixista, revolucionària i independentista, una acció per la qual vas estar empresonada uns quants anys.
No, la veritat.