Susanna VALDÉS ALEMANY
Jo no hi entenc, de finances. Ni de lleis. Ni de tantes altres coses. És per això que no entraré a qüestionar si la intervenció de BPA és o no legítima, si l’acció del Govern és o no justificada. El que jo qüestiono i jutjo i menyspreo és la decisió de tancar a la presó Joan Pau Miquel un 16 de març de 2015 i que a dia d’avui encara es trobi privat de llibertat. No entenc, no puc concebre, que un suposat delicte fiscal tingui les mateixes conseqüències immediates que un delicte de sang. Insisteixo: suposat, presumpte, no provat ni tan sols jutjat. No parlo d‘impunitat. No pretenc que no s’apliqui la llei quan afecta persones que ens són properes, només faltaria. Els culpables han de pagar. Però culpable de què? De debò algú es creu que les pràctiques de la BPA eren molt diferents de la de la resta de bancs andorrans? No m’empasso aquesta hipocresia. No m’empasso que uns siguin tan bons i els altres tan dolents, perquè tots sabem que el món de les finances és un món ferotge, on tots juguen sobre una línia vermella molt prima. Que no tot s’hi val? Evidentment que no. Que s’ha d’aturar? Hi estic d’acord. Però començarem nosaltres a fer-ho? Precisament a Andorra començarem a donar lliçons al món de transparència i rigor? I de quina manera?
Jo crec que s’ha començat la casa per la teulada. Primer intervenim i engarjolem i ara, lentament, sense pressa, anem veient de què els podem culpar. I mentrestant passen les hores, els dies, els mesos i el Joan Pau continua allà. Com es pot justificar el mantenir-lo tancat tants mesos? El risc de fuga? De debò algú es pensa que podria fugir? Això potser tindria algun sentit si es tractés d’una persona desarrelada, però el Joan Pau té tota la seva família al país. La seva dona i els seus tres fills, els pares i una germana. Quina necessitat hi ha de generar tant patiment, tant dolor? Francament, la privació de llibertat és una barbaritat quan el pres no representa un perill per a la societat. És l’únic cas en el que entenc que algú pot ser posat a la presó, i amb matisos. El centre penitenciari de la Comella és una presó d’alta seguretat. I que ningú no es pensi que allà li donen un tracte preferent. De cap manera. Locutoris a través d’un vidre i amb un telèfon. Així és com l’han de veure els qui no són familiars directes. Els seus amics porten 16 mesos sense poder abraçar-lo. I com és de necessari el contacte físic entre les persones que s’estimen! És realment necessari que els seus fills hagin de veure el seu pare així? Si es demostra la culpabilitat, que paguin el que hagin de pagar, però ai... què passarà si no es pot demostrar res? Qui li torna al Joan Pau totes aquestes hores de patiment i dolor intens? És per això que existeix la presumpció d’innocència, perquè l’error és gravíssim i no té volta de full.
La setmana passada el Joan Pau va comparèixer davant el fiscal, i quan li va tocar parlar va equivocar-se amb l’edat dels seus fills. La Marta, la seva dona, es va sobtar una mica, però pensant-hi va adonar-se que en realitat no era un error: el Joan Pau va dir les edats que tenien els seus fills quan ell va marxar de casa aquell fatídic 13 de març. El dia que es va parar el temps.
Comentaris