Els fets ho porten a pensar. L’avinguda Doctor Mitjavila és un vial molt concorregut, amb una mescla de barri residencial de treballadors i activitat comercial de proximitat, però que, per sort o per desgràcia, també s’està transformant. Els darrers temps hi han aparegut locals de disseny d’arquitectura d’alta volada, establiments de manicura d’última generació i, sobretot, espais per al ‘fitness’ sumat a dietes equilibrades. Cada cop han tancat més locals dels de sempre, dels de tota la vida, per tal que hagin estat envaïts per altres activitats.
I ara sembla que la fal·lera que hi ha hagut en l’àmbit empresarial es comença a traslladar al residencial. Els immobles 34 i 36 de dita avinguda són propietat d’una família andorrana de generacions. I d’arrelament i lliçons d’andorranitat. I, justament, les generacions presents, una vegada comencen a rebre -o preparen la recepció- l’herència de la generació anterior canvien el plantejament. I els arrendataris fa dies que no dormen. En els casos que han decidit fer ús del telèfon que s’ajunta a la carta que els han fet arribar, una de les explicacions que reben és que per parlar d’una continuïtat, com a mínim s’ha d’esperar una duplicació del lloguer.
Com en el cas de l’edifici número 16 de l’avinguda del Fener, hi ha certa ràbia, tristesa i indignació. Molts dels llogaters porten tota la vida a Mitjavila. I qui diu mitja vida, vol dir trenta, quaranta, cinquanta anys en el mateix pis, en el mateix barri. I ara, de cop, en molts casos ja entrats de ple en l’etapa de la jubilació, els adverteixen que aquell contracte que es renovava anualment i de forma tàcita deixarà de ser-hi. “La meva voluntat de no prorrogar”, “extingit i sense ulterior efecte”, “deixar el citat pis lliure i a la meva completa disposició.” Són frases, expressions, que retronen, i molt fort, en el cap de no pocs veïns.
Fa dies que dormen poc i malament. Que tenen mals sons. ¿Amb les pensions que cobren, tal i com està el cost de la vida i el mercat de l’habitatge, on aniran a parar? És la crisi habitacional que ve encara amb més força del que ja està ara. El marge de maniobra, segons la carta, no és que sigui escàs. És directament nul. Hi ha molts dels llogaters que pràcticament no coneixen cap altre barri com aquell. Que no han vist cap altre pis que no siguin aquell que ja consideraven seu i que no pensaven, menys encara ben convertits per exemple en ciutadans septuagenaris, veure’s ‘expulsats’ de ‘casa’.
Porten trenta, quaranta, cinquanta anys al mateix lloc. I no és que tampoc hagin vist mai cap gran reforma. “Les obres de manteniment per anar fent i poca cosa més.” Però estaven contents perquè pensaven que viure de lloguer era això i que el caser era tan bona gent que sempre el tindrien al costat. O al davant. Però ara, de cop, es troben amb una mà al davant i l’altra al darrere. Això sí, els donen un any llarg de marge. Encara gràcies.