Abans de res, que quedi clar que aquest escrit és sols una opinió fruit de la meva reflexió. No voldria, en cap cas, que des de Govern se’m tractés de delinqüent.
A principi del 2015, arran de la crisi de Banca Privada d’Andorra (BPA), vam sentir com es reclamava un pacte d’Estat per tal de fer possible l’aprovació d’una llei que el temps -i probablement els tribunals- haurà de dir si s’ajusta o no a la legalitat.
Ara, tot just inicial el 2016, tornem a sentir com els polítics governamentals apel·len, un altre cop, a un pacte d’Estat vestit de patriotisme. Si al 2015 amb prou feines els consellers van tenir temps per llegir-se la llei abans que l’haguessin d’aprovar, en aquesta ocasió, que sembla de temps n’hi ha, o com a mínim n’hi ha més que fa un any, resulta que el que manca la informació. Crec, ben sincerament, que només hi pot haver un motiu pel qual s’apel·li al pacte.
Fa uns quants dies que vaig llegir el següent: si la banca andorrana cau i Andorra no decideix imitar Islàndia i opta per nacionalitzar, hi ha diferents opcions:
- Tirar de superàvit pressupostari (crec que no tindran tants diners atresorats).
- Emetre deute sobirà (l’inconvenient és que fa falta temps i la subhasta pot arribar a fracassar).
- Acudir als mercats financers internacionals (això sí, els interessos són estratosfèrics).
- Sol·licitar l’auxili del Banc Central Europeu (BCE) (els interessos són moderats però hi ha una clara pèrdua de sobirania).
Amb tot, i vista la crisi de BPA, també recordo haver sentit la frase: “És realista pensar que els clients no perdran els diners”.
Llegit el que s’ha de llegir i escoltat el que s’ha d’escoltar, només puc pensar que tanta pressa obeeix al fet que els governants d’aquest país estiguin valorant la possibilitat de dur a terme l’acció descrita en el punt 4. I, evidentment, difícilment podrien acudir al BCE sense primer haver arribat a un acord d’associació amb la UE. Ara bé, segons la informació publicada em un diari digital. (http://goo.gl/ep8npf), el forat a BPA podria arribar als 500 milions d’euros. Si recuperem i insistim en la cançó aquella que diu que els clients no perdran els diners… el camí comença a estar prou clar.
Ara, la contrapartida per tot plegat ens afectarà a tots. Seríem el primer paradís fiscal en ser rescatat pel BCE i això seria l’equivalent a tenir increments automàtics d’IGI i IRPF. ¿Us imagineu quin atractiu fiscal per els inversors un paradís fiscal amb un IGI que voltés el 12% i un IRPF que estigués al tomb del 20%?
Recordeu, però, que tot això és gràcies un pacte d’Estat i vestit de patriotisme.
Comentaris