Mor una de les grans promotores al país de l’esport adaptat

Susana Herrera, campiona Paralímpica d'esquí alpí formant part de la delegació espanyola a Innsbruck el 1988, tenia 56 anys i també havia estat precursora del gos pigall

-
-
Una de les principals impulsores de l’esport adaptat al país i exesquiadora campiona paralímpica el 1988 a Innsbruck formant part de la delegació espanyola Susana Herrera ha mort aquest cap de setmana als 56 anys. Feia pràcticament dues dècades que s'havia establert definitivament al Principat, on havia crescut i on va patir uns marejos que derivarien en dues aturades cardíaques que li van provocar greus lesions, com ara la ceguesa total que patia. Ara feia temps que lluitava contra un càncer de pulmó.

Herrera va morir dissabte a l’hospital, on estava ingressada. L’últim adéu se li farà aquest dilluns al tanatori d’Encamp. Posteriorment serà incinerada sense cap mena de cerimònia de comiat. La vetlla es farà entre les 10 del matí i la 1 del migdia i de 3 a 4 de la tarda. L’esportista, tot i néixer a Barcelona, des de ben jove va traslladar-se a Andorra, on va créixer i va començar a despuntar esquiant, sempre amb el patrocini de Viladomat i Pas de la Casa-Grau Roig. Tornaria a Espanya per seguir la seva formació acadèmica i quan la va acabar va tornar al Principat. Va ser a Juberri, on s'estava llavors, quan el 1986 va patir uns marejos producte de dues aturades cardíaques.  

Després de disset dies d’estar en coma producte de les anomalies coronàries, es va despertar havent perdut la vista, la parla i, entre altres coses més, patia una greu hemiplegia. Es quedaria novament a Barcelona on hi havia els mitjans necessaris per tractar-la. L’esport va ser la gran il·lusió on aferrar-se. Va inscriure’s a l’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) i va començar a nedar com a teràpia. Quan anava a la piscina coincidia amb l’equip espanyol de natació paralímpic. “Veure’ls entrenar-se va ser una injecció de moral. Vaig adonar-me que ser cega no era un impediment per practicar esport al més alt nivell”, recordava fa uns anys. També formaria part de l’equip estatal espanyol d’esquí alpí. 

El seu èxit més important amb la delegació espanyola d’esquí alpí va ser una medalla d’or en gegant i una de bronze en supergegant als Jocs Paralímpics d’Hivern d’Innsbruck (Àustria) del 1988. Volia superar-se constantment, pretenia poder competir amb vidents. I això és el que la va portar a ser més ràpida que ningú en aquelles Paraolimpíades austríaques. Va retirar-se passats els 30 i va decidir establir-se definitivament a Andorra amb les seves germanes i la seva mare per fer realitat el somni d’ajudar les persones amb discapacitat a sentir-se millor gràcies a l’esport. A Andorra hi va arribar definitivament el 1997 i va adquirir la nacionalitat andorrana.

A petició del llavors cap de Govern Marc Forné, i amb Xavier Barios, Xavier Fernàndez, Miquel Llongueras i Annie Bastús, entre altres, va ser una de les impulsores de la Federació Andorrana d’Esports per a Minusvàlids (Fadem) el 1998, que després esdevindria Federació Andorrana d’Esports Adaptats (Fadea). Veure créixer el nombre de practicants d’esport amb disfuncions de qualsevol mena va ser un dels seus grans somnis fets realitat, especialment després d’haver estat una esquiadora d’alt nivell entre els 23 i els 30 anys tot i la seva ceguesa. La seva il·lusió per ajudar gent amb discapacitat a superar els seus entrebancs a través de la pràctica de l'esport no va ser la seva única consecució. També va ser una de les precursores de la llei del gos pigall. I la primera persona a Andorra a anar acompanyada d'un ca.

 

 

Documents

Comentaris (1)

Trending