El cas s’arrossega des de fa temps. Va ser a finals del 2014 quan l’acusat i un antic conegut van arribar a un acord per la venda d’un local que es podia fer servir de magatzem a Aixirivall. Es va fixar un preu de 115000 euros. A l’hora d’anar a fer l’escriptura, però, el comprador va descobrir que l’immoble presentava diferents irregularitats que no permetien, entre aquestes el fet de tractar-se d’un buit sanitari amb una porta exterior il·legal.
Vista la situació, va interposar querella criminal i, com s’ha dit, el cas es va allargar als tribunals. No va ser fins al passat març quan Corts va condemnar l’empresari venedor. El considerava autor d’un delicte d’estafa perquè va intentar vendre el local ser perfectament conscient de la seva situació irregular i que no es podria escripturar. Se li va imposar una pena de tres anys de presó condicionals, que no haurà de complir si fa front a la responsabilitat civil fixada: més de 121.000 euros.
L’home va recórrer, sense sort, al Superior. I un cop la sentència va ser ferma, va optar per fer un darrer intent. Va presentar un recurs d’empara davant el TC. Defensava que les resolucions judicials havien vulnerat el seu dret a obtenir una decisió fonamentada i a la presumpció d’innocència.
El Constitucional, però, no ha admès a tràmit l’acció. En aquest punt, posa en relleu que la clau de volta del cas sempre ha estat “determinar si la infracció del contracte va ser o no constitutiva de delicte” i, en aquest punt, s’indica que el que calia era valorar “la intenció de l’autor, la naturalesa de l’acte, l’instant temporal i la bona o mala fe de l’incomplidor”. I això correspon no al TC sinó als tribunals ordinaris, que van determinar que, efectivament, hi havia delicte. I aquí els magistrats remarquen, un cop més, que ells no poden convertir-se en una tercera instància sinó que la seva tasca és determinar si hi ha o no vulneració de drets.
I entenen que això no existeix. Per un costat, perquè les dues sentències anteriors “contenen una motivació detallada i completa”. I, per l’altre, perquè al llarg del procés no s’entén que s’hagi vulnerat el dret a la presumpció d’innocència de l’empresari, d’altra banda, força habitual dels tribunals en les seves diferents sales. D’aquesta forma, no s’admet a tràmit el recurs d’empara, fet que, de retruc, valida la condemna.