La resolució s’emmarca, però, en un litigi força més ampli que afecta una part dels propietaris d’una comunitat a Encamp. Des del 2016, entenen que el president i el secretari no poden ocupar aquests càrrecs perquè la junta d’aquell any va ser declarada nul·la. I, per això, es neguen a abonar les despeses comunitàries que s’han anat aprovant en les successives juntes. Això ha comportat reclamacions judicials i una d’aquestes és la que ha provocat la sentència ara coneguda.
“No hi ha dubte que l’embargament del bé que ha generat el deute permet garantir l’execució efectiva d’una eventual condemna a pagar”, remarca la resolució de la sala civil del Superior
Aquesta té a veure amb un propietari a qui es reclamava el deute pendent: sumat els diners deguts més recàrrecs i interessos, poc més de 4.200 euros. La Batllia va acceptar la demanda de la comunitat i va decidir també l’embargament preventiu de l’apartament amb l’objectiu de garantir que es pagava la quantitat deguda. Davant aquesta decisió, es va presentar recurs al Superior. Entre altres coses, al·legava que la mesura no “guardava relació de proporcionalitat ni d’homogeneïtat”.
Els magistrats però, recorden quina va ser la voluntat del legislador a l’hora de la Llei de la propietat horitzontal: “Tenir un procediment àgil i eficient per obtenir la condemna dels propietaris morosos i instruir la unitat immobiliària com a garantia per al cobrament del deute”. També s’apunta que les mesures cautelars tenen com a “objecte essencial assegurar de manera provisional alguns dels efectes característics de la resolució judicial definitiva i de la seva execució”.
Per això, s’entén que “no hi ha dubte que l’embargament del bé que ha generat el deute permet garantir l’execució efectiva d’una eventual condemna a pagar”. A la vegada, es recorda que no es tracta d’una figura inventada a Andorra. Al contrari, es posa en relleu que existeix a legislacions de territoris veïns com ara Espanya o França.
A banda, en el cas concret, s’entenen que concorren circumstàncies que fan encara més necessari aplicar aquesta mesura. Així, es recorda que, més enllà del recurrent, hi ha altres propietaris que s’han sumat a l’impagament i que la voluntat és no pagar fins no resoldre els litigis pendents. I això posa en risc la viabilitat econòmica de la comunitat. “La situació financera està patint del refús permanent, sistemàtic i assumit de pagar de manera efectiva qualsevol import i el que ara es necessita és una garantia de poder cobrar”, apunta la resolució. Així doncs, “la necessitat urgent de garantir l pagament del deute” justifica “l’homogeneïtat i la proporcionalitat legalment exigides”. I s’apunta que “la voluntat dels propietaris dissidents morosos de bloquejar tot pagament efectiu fa inviable tota altra mesura amb la mateixa eficàcia”.
A la vegada, es posa en relleu que l’embargament no suposa pas perdre el pis. “La mesura no comporta un risc important per al propietari”, s’indica. En canvi, decidir el contrari sí que suposaria agreujar la situació financera de la tresoreria de la comunitat.
Per tot plegat, els magistrats de la sala civil decideixen desestimar el recurs. A la vegada, imposen al recurrent les costes processals d’aquesta segona instància, que se sumaran a les que ja devia en haver perdut el cas a la Batllia.