L’abril del 2016, es va detectar que un nombre important de consumidors, tant a Espanya, on es distribuïa sota el nom d’Aigua del Pirineu, com al país van patir intoxicacions. La planta embotelladora de la població massanenca va aturar, en un primer, la producció i, posteriorment, va acabar tancant. Les investigacions, amb el suport d’una empresa francesa especialitzada, va determinar que el brollador havia estat contaminat per la filtració d’aigües residuals provinents de la xarxa de col·lectors del poble.
La Batllia va determinar que no podia tirar endavant la demanda perquè la responsabilitat havia prescrit, opinió que, ara, ha validat també la segona instància
Arran dels fets, la societat, que distribuïa l’aigua a Espanya, va haver d’afrontar importants reclamacions. Amb un nombre important d’afectats, va arribar a acords econòmics, però no a tots. De fet, en algun cas es va arribar als tribunals espanyols i, l’octubre del 2019, un jutjat de Barcelona va dictaminar un pagament de prop de 75.000 euros. Eden Spring va presentar dues demandes, una contra el comú massanenc i una altra contra el Govern. Entenia que eren responsables de la contaminació de la font per un deficient manteniment de la xarxa.
El procediment judicial, però, va quedar avortat el passat febrer. Un aute de la Batllia estimava l’argument de totes dues administracions, que entenien que “havia prescrit l’acció per reclamar la responsabilitat patrimonial”. Eden Spring va presentar llavors recurs davant el Superior, que ara ha confirmat la decisió inicial de primera instància.
La resolució recorda el que estipula l’article 61 del Codi de l’Administració: “el dret a reclamar prescriu en el termini d’un any a comptar de la data en què es produí el fet, l’acció o l’omissió que el motiva”. I, en aquest cas, “s’ha d’aplicar el criteri general, que suposa que l’inici del termini té lloc quan el perjudicat té coneixement de l’abast dels danys o perjudicis soferts”.
Des de la societat s’assegurava que “es va patir un lucre cessant que consisteix en la pèrdua de clientela, ja que va registrar la baixa de 2.469 fonts, i d’un dany emergent que comprèn diversos capítols, relatius als costos vinculats a la retirada i substitució de l’aigua contaminada i de la maquinària afectada i de material divers; a la necessitat de contractació de serveis professionals externs; a la contractació de serveis de màrqueting, comunicació i rellançament de la marca; i a pagaments directes a clients que no estaven coberts per l’assegurança”. És a dir, no pas “danys corporals” causats per la intoxicació sinó “perjudicis econòmics”.
Eden Spring reclamava per la baixada de vendes, els clients perduts, el cost que li havia suposat rellançar la marca o el pagament de les indemnitzacions als intoxicats
Per al Superior, però, “les baixes dels clients es van produir només en els mesos de l’any 2016 que van seguir a la contaminació”. Per tant, entén que “el perjudici estava plenament consolidat el 31 de desembre del 2016”. Així, “és evident que la reclamació formulada el 19 de juliol del 2018 es va introduir un cop havia transcorregut el termini d’un any que preveu l’article 61 del Codi de l’Administració”. La mateixa conclusió s’aplica amb altres aspectes de la reclamació, com ara la retirada de l’aigua contaminada, la contractació de personal temporal o la contractació de serveis de màrqueting i comunicació per rellançar la marca o el pagament d’indemnitzacions.
El Superior acaba refermant que “considerant que els danys i perjudicis que es reclamen en aquest procés estaven consolidats i eren perfectament avaluables més d’un any abans de la data en què l’agent va presentar la seva reclamació en via administrativa, s’ha de concloure que l’acció de responsabilitat estava ja prescrita en aquell moment”. Per això, es desestima el recurs i, de passada, es confirma que, per ara, ni comú massanenc ni Govern hauran de pagar cap indemnització.
Comentaris (1)