La sentència del Superior s’haurà de refer només per a dos dels acusats que, per separat, són els que van promoure recursos d’empara, tot al·legant, de forma genèrica, la vulneració del dret a la jurisdicció, ja fos per privar-los d’un procés degut o d’una procediment degudament motivat. Un dels recurrents és l’implicat a qui més droga se li va trobar després de la cambrera i l’altre, el jove a partir del qual es va descobrir tot plegat. El primer està complint cinc anys de presó, que és el que se li va imposar després de recórrer davant de la sala penal del Superior i al segon se li va imposar una condemna, finalment, de tres anys de reclusió que, en principi, encara no estaria complint.
NI HAIXIX NI TAMPOC 400 GRAMS
En el primer cas, i entre altres coses, el condemnat ‘denuncia’ davant el Tribunal Constitucional que se l’ha condemnat per tràfic tant de cocaïna com d’haixix quan la fiscalia mai no el va acusar mai de traficar amb aquesta segona substància. I també deixa clar que els magistrats de la jurisdicció ordinària van errar en considerar-lo traficant en gran quantitat d’haixix en donar per fet que n’havia adquirit un bon dia 400 grams quan, en realitat, mantenia el penat, el que va fer és rebre haixix per valor de 400 euros, que a tot estirar serien 100 grams i, per tant, en cap cas es pot considerar gran quantitat.
Doncs bé, en aquests dos casos al·legats per aquest condemnat el Constitucional no pot fer més que donar-li la raó i obligar el Superior a refer la sentència del gener amb la qual cosa la pena imposada al seu dia no podrà fer res més que rebaixar-se. En relació amb la condemna per tràfic d’haixix quan la fiscalia no l’havia acusat per aquest extrem, el TC, en la seva sentència, manté que “de l’anàlisi entre la correlació dels motius de l’apel·lació de la sentència del Tribunal de Corts i la resposta produïda per la sala penal, es pot concloure que aquesta darrera incideix clarament en un vici o en un defecte d’incongruència, atès que no resol la pretensió correctament introduïda relativa a la vulneració del principi acusatori pel que fa a la condemna pel delicte major de tràfic d’haixix, quan aquest no havia estat objecte d’acusació per part del ministeri fiscal”.
“L’anàlisi de la gravació del judici oral revela com l’acusat no va adquirir 400 grams d’haixix, sinó 400 euros d’haixix, allò que equivaldria aproximadament a uns 100 grams de producte. En canvi, erròniament, tant el Tribunal de Corts, com la sala penal consideren que el producte adquirit pel tràfic va ser de 400 grams d’haixix -i no 400 euros de material”
I, manté el Constitucional, “no es pot entendre com a un refús tàcit de la pretensió, atès que la decisió no fonamenta el per què la condemna per uns delictes diferents d’aquells que es contenen en l’acusació del ministeri fiscal seria possible”. “Consegüentment, s’ha de donar lloc a aquest primer motiu del recurs d’empara i cal constatar la vulneració del deure de motivació i procedir, doncs, a l’anul·lació de la sentència de la sala penal, respecte de la condemna del recurrent, per tal que se’n dicti una altra on s’examinin les pretensions indicades de la part recurrent i la sala penal les resolgui de manera expressa i acurada.”
Pel que fa a la confusió de 400 euros per 400 grams, la sentència deixa clar que “l’anàlisi de la gravació del judici oral revela com l’acusat no va adquirir 400 grams d’haixix, sinó 400 euros d’haixix, allò que equivaldria aproximadament a uns 100 grams de producte. En canvi, erròniament, tant el Tribunal de Corts, com la sala penal consideren que el producte adquirit pel tràfic va ser de 400 grams d’haixix -i no 400 euros de material”. “L’errada és patent o manifesta i consisteix en confondre 400 grams d’haixix amb 400 euros de la mateixa droga, que equivalen a 100 grams, i poden tenir una incidència directa en qualificar la droga venuda com a una quantitat notòria o no.”
“Aquesta errada, tot i la seva denúncia, no només no ha estat analitzada, la qual cosa incideix en el vici d’incongruència omissiva, sinó que distorsiona i fractura l’aparell argumentatiu que descansa en aquest error, la qual cosa origina que la prova que es valora i en relació amb la qual es fonamenta no es correspongui amb les exigències de la raó i de la lògica, podent conduir a resultats arbitraris”, recull la resolució, que conclou que “també ha de ser objecte d’estimació aquest motiu del recurs d’empara i cal anul·lar doncs la sentència respecte de la condemna del recurrent per tal que la Sala Penal efectuï una nova valoració de la prova, sense la incidència d’errades manifestes i dicti la resolució escaient”.
L’EDAT DE L’ACUSAT
En el mateix cas, l’implicat que va ser origen de la causa, atès que arran de la seva detenció hauria acabat explicant qui eren les persones que més droga movien al Pas de la Casa, va al·legar que no se li havia aplicant l’atenuant de ser menor de 21 anys quan la producció del delicte. I és que quan se’l va detenir feia ja més de tres anys per traficava, o mercadejava, segons també es diu, amb estupefaents. Quan va començar amb el negoci era menor de 21 anys. Cert és que quan se’l deté per raó d’aquesta causa, ja havia superat aquesta edat. Però no es va tenir en compte aquesta circumstància especialment pel Tribunal de Corts.
Sí que la sala penal, com esmenta el Tribunal Constitucional, va parlar del fet de ser jove i, per tant, sense motivar-ho com sustenta l’Alt tribunal, se li va rebaixar la pena inicialment imposada de quatre anys a tres anys. Però la defensa del noi mantenia que havent-se produït els fets en un període en què dues terceres parts del temps no havia arribat encara als 21 anys, se li podia aplicar de forma més notable l’atenuant d’edat jovenívola. I això és el que haurà ara de valorar el Superior. O com a mínim, justificar bé perquè rebaixa de quatre a tres anys o, fins i tot, imposar una reducció més elevada.
“Aquest tribunal considera que no existeix una motivació suficient de les raons per les quals, tot i tenir presents els articles 26 i 54 del Codi penal i no aplicar-los expressament, s’arriba a la conclusió d’imposar al recurrent una pena concreta"
En tot cas, manté la sentència recentment dictada, “no es pot considerar que la sentència impugnada hagi incorregut en error, ni que les seves conclusions siguin arbitràries o absurdes. En canvi, però, aquest tribunal considera que no existeix una motivació suficient de les raons per les quals, tot i tenir presents els articles 26 i 54 del Codi penal i no aplicar-los expressament, s’arriba a la conclusió d’imposar al recurrent una pena concreta". I així es recorda que “d’una banda, es manifesta en relació amb l’avui recurrent que ‘no té importància l’edat’ i per aquest motiu no aplica l’atenuant, però al mateix temps ‘pren en consideració la relativa joventut (…) i el grau de la seva participació’ als efectes de la determinació de la pena”.
Manté el TC que “no sembla aquesta una conclusió lògica, ni que resulti d’una ponderació proporcional. Més aviat resulta que la sala penal, d’una banda, rebutja aplicar la circumstància atenuant de la minoria dels 21 anys, i, d’altra banda, determina una disminució de la pena sense la deguda motivació i fent ús d’una mena de discrecionalitat que no resulta fonamentada. Per aquest motiu, la sentència ha de ser anul·lada en aquest punt i és procedent dictar-ne una altra en què, sense possibilitat de reformatio in peius, es motivi l’aplicació, o no, al cas dels articles 26 i 54 del Codi penal, la incidència de la consideració primordial de l’interès superior del menor i el raonament que du a aplicar una pena concreta i determinada”.
“Per tots els motius expressats anteriorment, la sentència recorreguda ha de ser anul·lada en l’extrem concret al qual es contrau el recurs d’empara per haver infringit el dret a la jurisdicció del recurrent en el seu vessant del dret a una decisió fonamentada en Dret”, conclou la sala. Per tant, la sentència del Tribunal Superior en relació amb el cas de la ‘cambrera de la droga’ s’anul·la per dues vies distintes. I s’haurà de reformular fent les correccions oportunes en relació amb els fets i decisions relatives als dos recurrents que han vist triomfar, ni que sigui parcialment en un dels casos, els seus recursos d’empara.