La jurista va defensar el 2010 el responsable d’una societat que tenia un deute contret amb la comunitat de propietaris on dita societat tenia un parell d’immobles. La societat va ser condemnada a pagar 50.000 euros. Anys més tard, la mateixa advocada, en nom de la comunitat de propietaris, i després que haguessin actuat altres juristes, va reclamar a qui al seu dia havia estat client seu el deute que al seu dia havia estat reconegut pels tribunals.
La lletrada, però, va deixar clar durant la vista que havia tingut en tot moment l’autorització de la batlle que dirigia el procés d’execució de la sentència de la reclamació del deute, i que per això va tirar endavant. A més, la seva defensa sempre ha mantingut que són processos diferents el de la defensa d’una reclamació de deute i, posteriorment, tot el procediment d’execució d’una resolució.
Aquesta diferenciació de processos, però, no l’entenia la fiscalia, que en certa manera durant la vista va venir a dir que tot era una unitat d’actuació i que el que calia dirimir era si l’advocada havia actuat amb dol o no. I el ministeri públic, que sol·licitava tres mesos d’arrest nocturn i quatre anys d’inhabilitació, entenia que sí, que hi havia voluntarietat en l’actuació de la lletrada.
Però la jurista, que va fer un clar al·legat de defensa tot aprofitant la denominada última paraula el dia del judici, va afirmar contundentment que “vaig amb el cap ben alt i hi continuaré anant” perquè tot plegat era “un atac personal, a la persona” a partir del moment que a reclamar accedir a la judicatura. Alhora, la seva defensa assegurava rere l’acusació hi ha una maniobra més de la Justícia per atacar advocats, especialment aquells que no segueixen les directrius que marca l’oficialisme judicial.
Comentaris (1)