Entre altres coses, tant la instructora de la causa com posteriorment el Tribunal de Corts, en desestimar el recurs de la defensa de l’home, mantenen que hi ha risc de fugida si es deixa en llibertat l’home i que pot dificultar o obstruir la instrucció. Evidentment, les dues circumstàncies són refutades per la defensa de l’empresonat. Exposa la defensa que la Justícia disposa de tota comptabilitat del processat i que ha comissat i embargat béns i documents fins on ha cregut convenient. I, entre altres coses, al·lega que “a manca de delicte fiscal, cal admetre que el delicte de contraban es constitueix com a una mera irregularitat documental”.
També conclou la defensa que “la imputació de blanqueig qualificat (fins a 8 anys de presó) és una interpretació extensiva, il·lògica i absurda, contrària a dret i, en aquest cas, serveix únicament la finalitat d’incrementar la penalitat incorreguda a fi i efecte de justificar la mesura de presó provisional” i recorda que “és pare d’una nena de 3 anys i que la seva esposa està embarassada de 3 mesos i que donada l’escassa gravetat dels fets, els quals no han comportat cap dany, ni cap perjudici, ni cap víctima, considera que la mesura de presó provisional no és equilibrada, ni proporcionada, havent-se comissat béns i actius que permetran, sense cap dubte, fer front a qualsevol sanció econòmica”.
Recorda la defensa que l’home té establerta la seva residència plenament a Andorra, i que la voluntat és fer-hi vida com, assegura, ja la feina fins ara i recorda que la seva filla només té nacionalitat andorrana. Considera circumstancial el fet que en el moment que es va desenvolupar l’actuació policial que va suposar la seva detenció la seva dona estigués fora del Principat i que això no suposa cap voluntat de marxar. La dona també té una ordre de detenció nacional activada i si es presentés a Andorra, en principi, hauria de ser detinguda.
LA DECISIÓ
Però res de tot això és acollit pel Constitucional, que troba ben argumentades les decisions adoptades tant per la batlle instructora com pel Tribunal de Corts. Després de repassar diversos elements, el TC, en relació amb la durada i proporcionalitat de la mesura dictada fins ara manté que “resulta que el recurrent: a) es pot enfrontar a unes penes que poden ascendir fins a 8 anys de presó a causa de la comissió de dos presumptes delictes majors; b) es troba privat de llibertat des de fa poc més de 2 mesos sobre la base d’unes disposicions legals que no es discuteixen; c) no té el seu centre d’interessos al país; i, d) està molt lluny d’assolir la meitat de la pena màxima assenyalada al Codi penal pels delictes pels quals ha estat processat, segons disposa l’article 108 del Codi de procediment penal”.
Per consegüent, i mantenint l’Alt tribunal que el centre d’interès vital, per molt que el processat visqui a Andorra, no el té al país vist que la major part de l’activitat o negoci empresarial el fa fora del país, “aquestes circumstàncies, conjuminades amb la durada de la presó provisional, ens permeten concloure en una privació de llibertat legal i proporcionada en el temps actualment”. Es recorda, també, l’elevat ritme de vida, amb adquisició de cotxes de gama alta o el fet que se li hagin requisat més de 220.000 euros en una caixa forta bancària.
I quant a les implicacions familiars que comporta l’empresonament, el Constitucional també en fa una anàlisi. “Sobre aquesta qüestió, el recurrent al·lega que es troba privat dels contactes amb la seva família. Aquesta afirmació sembla poc coherent amb l’afirmació del recurrent segons la qual la seva família viu a Andorra i no es pot fer altra cosa que constatar que enlloc consta que no pugui ser visitat en les dependències del centre penitenciari. I si bé és evident que tota privació legal de llibertat comporta afectacions inevitables al dret a la vida privada i familiar de la persona empresonada, aquestes limitacions -com ara la limitació del nombre, de la durada i de la qualitat de les visites- no esdevenen automàticament contràries al dret a una vida privada i familiar. I repetim que el recurrent no ha assenyalat en quina mesura les seves condicions de detenció actuals impedeixen l’exercici raonable del dret esmentat”.