Cert és que l’empresari en qüestió ja està en semillibertat des del mes d’agost i l’efecte que es pretenia amb la petició al Tribunal de Corts i, posteriorment, amb el recurs d’empara, en certa manera ja es va aconseguir. Això no treu, però, que el Constitucional hagi analitzat el cas atès, entre altres coses, que la defensa de l’empresari denunciava la vulneració de diversos drets fonamentals. I es queixava que se l’estava penalitzant doblement. Primer amb la condemna estricta i, després, durant l’execució de condemna. Alhora, la defensa recordava que el cas d’aquest empresari s’estava tractant de diferent manera a d’altres casos similars. “Se li nega l’accés a un benefici penitenciari que havia estat reconegut reiteradament per la jurisdicció en casos similars.”
I cert és que s’ha estat molt restrictiu en aquest afer. De fet, ja durant alguna de les vistes, el fiscal va donar mostres de com es pretenia ser d’exemplaritzant assegurant que si es continuaven permetent conductes com les realitzades pels propietaris de l’empresa de materials de construcció, i es facilitava que en cas de deutes qui no havia cobrat es volgués prendre la Justícia per compte propi, perillava que Andorra “es convertís en la llei de la jungla”. D’aquí que es va ser estricte i molt rigorós. I també ho ha estat el Tribunal de Corts usant el seu poder discrecional per a l’aplicació de certs articles del Codi de procediment penal (CPP)
ARGUMENTS DEL TC
El Tribunal de Corts, recorda el Constitucional, parteix del fet que l’article 210 del CPP reconeix una potestat discrecional i que, “com assenyala encertadament el ministeri fiscal, en absència de criteris legals d’aplicació, cal procedir a avaluar la seva aplicació al cas concret i en funció de les circumstàncies del condemnat”. En aquest sentit, malgrat les asseveracions del recurrent, “prendre en consideració la intimidació com a violència moral del delicte d’extorsió, la gravetat dels fets, la repulsa social i que no existeixi cap altre element o circumstància en el condemnat que pugui justificar l’aplicació del benefici penitenciari, són criteris que conformen una aplicació del precepte al cas concret que s’evidencia com a lògica i raonada”.
“Tampoc es pot pretendre que s’infringeix el principi de non bis in idem, perquè allò que fa el Tribunal de Corts és tenir en compte els fets pels quals el recurrent va ser condemnat, així com les circumstàncies que van envoltar la realització del delicte per decidir si és procedent substituir o no substituir la pena. És a dir, no és una doble sanció o condemna, sinó la valoració dels fets succeïts per decidir la concessió d’un benefici penitenciari.” La sentència publicada aquest dimecres al BOPA manté que “tampoc s’aprecia un dèficit en la motivació que infringeixi el cànon de constitucionalitat pel que fa a la manca d’avaluació de la conducta del recurrent i dels informes dels òrgans penitenciaris, de la utilització de fórmules estereotipades o de la inexistència de proporcionalitat”.
Recorda el Constitucional que “el Tribunal de Corts, en aplicació de la potestat discrecional de l’article 210 del Codi esmentat, empra com a criteris per decidir si cal substituir o no la pena o exigir el seu compliment íntegre, la gravetat dels fets delictius, la utilització d’intimidació, la repulsa social i el fet que no apareguin altres circumstàncies personals en el condemnat que puguin justificar la substitució esmentada”. I “aquesta forma d’argumentar no es pot considerar estereotipada o vàcua, a la vegada que sí empra el principi de proporcionalitat en el seu raonament per entendre que, davant dels fets pels quals el recurrent va ser condemnat i tenint en compte les circumstàncies que exposa, no convé substituir la pena, sinó que cal procedir a un compliment íntegre”.
EL SEGON GERMÀ
El segon empresari condemnat, germà del que se li ha desestimat el recurs d’empara, va pel mateix camí. La pena imposada pel Tribunal de Corts i confirmada per la sala penal del Tribunal Supeior era mig any superior que la del germà petit. Quatre anys un, quatre anys i mig l'altre en una pena única per tots els delictes que se li atribuïen. La sentència de Corts confirmada pel Superior el condemna “com autor responsable del delicte major d’extorsió i també del delicte major de tinença il·legal d’arma prohibida, i del delicte menor de possessió de droga tòxica cocaïna pel propi consum, respectivament”. En principi estaria en condicions d’accedir a la semillibertat a principi de desembre. La seva voluntat seria no haver d’anar a dormir al centre penitenciari. De fet, per això ja va reclamar l’aplicació dels beneficis penitenciaris, que tampoc se li van concedir.
En aquest cas, el penat al·lega, entre altres coses, que té una filla petita. I que per al bon desenvolupament d’aquesta seria molt necessari poder recuperar la presència del seu pare amb total normalitat, encara que hagués de ser sota la fórmula d’un complet arrest domiciliari amb control monitorat.