Mentre a Barcelona l’Audiència provincial notificava l’arxiu de la querella presentada per l’expresident de la fonedora Orfund Joan Samarra contra dos dels executius de la societat, l’actual ministre de Finances, Jordi Cinca, i el promotor d’activitats turístiques especialment al Brasil Manuel Terrén, aquest darrer reconeixia davant la magistrada del Tribunal de Corts que instrueix la querella andorrana que, efectivament, a l’Àfrica la companyia va fer negocis amb el ‘senyor de la guerra’ Alhaji Sekou Fofana, que els subministrava or i diamants. I que també “es va preparar un pacte” que desconeix amb què havia de consistir amb l’empresari espanyol Fernando Fernández Robleda, tractant de fusta africana però vinculat per diverses organitzacions no governamentals amb el tràfic d’armes.
Anem per parts. L’Audiència provincial de Barcelona va notificar entre dilluns i dimecres la interlocutòria per la qual desestima el recurs presentat per la representació legal de Samarra contra un jutjat d’instrucció del Prat de Llobregat que havia arxivat la querella de l’expresident d’Orfund pels delictes d’apropiació indeguda, administració deslleial i blanqueig dels quals s’acusava Cinca i Terren. L’Audiència confirma la decisió d’instància sense entrar en el fons de la qüestió ja que “és indiscutible”, per exemple, que l’apropiació indeguda -l’acusació més fonamentada seria la suposada desaparició de trenta lingots d’or- “està prescrita”.
Els magistrats de l’Audiència, en la seva resolució de 10 d'abril, deixen clar que els fets descrits pel querellant són “dignes d’una pel·lícula”, però que la solució jurídica als mateixos és molt simple: d’una banda estan prescrits. De l’altre, i en relació al blanqueig, que no té un termini de prescripció actualment definit ja que la teoria jurisprudencial manté que el delicte pot persistir en el temps, la interlocutòria exposa que no hi ha proves d’aquest blanqueig, que és una “mera hipòtesi” que hagi existit, que no es té constància que succeís i que, en qualsevol cas, s’hauria comès a Andorra i, per tant, no seria un delicte “perseguible per tribunals espanyols”.
Per tant, i sense dubtes -i atès que es denuncien el 2016 fets ocorreguts del 1997 al 1999- es dóna per morta la qüestió. Sobta en certa manera, però, que Cinca hagi estat sempre assegurant que no tenia coneixement, que no sabia res que s’hagués interposat una querella en contra seu i ara resulta que l’actual titular de Finances estigués legalment representada per una notable advocada penalista de Barcelona. Cinca era un dels querellats. Terrén, també.
La declaració del ‘relacions públiques’
I precisament aquest darrer, Manuel Terrén, va acudir aquest dijous a la seu de la Justícia. Per sorpresa relativa. Se sabia en certa manera que hi aniria. Des que la representació legal de Samarra va presentar l’adreça brasilera de l’home d’Orfund a l’Àfrica, l’estratègia dels querellants hauria passat per intentar respondre tan aviat com fos possible les preguntes de la instructora i mirar que s’arxivi el cas. I passar pàgina i no embolicar-se en comissions rogatòries ni altres històries processals.
Segons ha pogut saber l’Altaveu, la declaració de Terrén, que es considera relacions públiques d’Orfund i home de camp de la companyia a l’Àfrica, hauria estat prou sucosa, malgrat que va desviar tota la qüestió de gestió de l’empresa cap al propi querellant, això és cap a Joan Samarra, i va nomenar en diverses ocasions Càndid Naudi com el gran soci capitalista de la societat. I que era en funció de la seva disponibilitat econòmica que Orfund marxava millor o marxava pitjor. Per a Terrén, Cinca (a la foto) era el comptable que igual que Samarra alguns cops havia viatjat a l’Àfrica per portar cap al Principat uns quants lingots d’or. Però aquesta tasca li solia correspondre a ell mateix i a altres col·laboradors.
Terrén hauria explicat a la magistrada instructora Concepció Barón que es va enrolar amb Orfund arran de conèixer Càndid Naudi, que prèviament li va llogar una casa a la Massana. I també per la petició que li hauria fet Samarra, a qui defineix com a gerent de l’empresa. L’exresident massanenc ara establert al Brasil hauria explicat, per exemple, que a finals dels anys de la dècada de 1990 podien arribar a exportar uns 50 quilos d’or cada dos mesos. I que això ja era una bona quantitat que permetia generar lingots de quinze quilos d’or. Hauria explicat, també, que no sap perquè apareix vinculat a una societat panamenya perquè ni ha estat mai al Panamà ni hi té cap compte. Però va ser el successor de Cinca com a tenedor de les accions de Mariette Holding.
Terrén, que hauria declarat que mai no ha anat a Veneçuela a buscar or, també s’hauria espolsat de sobre responsabilitats en relació amb un incident que hi hauria hagut a Costa d’Ivori amb uns socis locals, que van acusar els representants d’Orfund d’haver-los furtat or. Els socis locals haurien anat a rendir comptes i això va suposar la marxa de la companyia d’aquell país. Terrén va assegurar que quan va passar l’incident, del qual els hauria informat la llavors administrativa Olga Baró, ell era a Andorra. Durant la seva declaració, el querellant va insistit molt en les dificultats econòmiques de la companyia perquè “Naudi era un inversor tímid”.
‘Estranyes’ companyies
A preguntes de la instructora -la seva advocada, que també ho és de Cinca va declinar demanar res-, Terrén hauria explicat que Alhaji Sekou Fofana era inicialment un proveïdor d’or d’Orfund. I que més tard els va proposar afegir-se a la companyia que Fofana ja tenia a Libèria i que al final van constituir junts Wim i Blue Stone, firmes que a aquest altre país africà ja no només feien negocis amb or. També amb diamants. De fet, cap a Andorra també s’hauria fet alguna exportació de diamants. Fofana va ser durant molt temps -fins a partir peres i enfrontar-se- un dels col·laboradors més pròxims i mà dreta del dictador Charles Taylor. Un i l’altre són considerats ‘senyors de la guerra’. A Libèria, on ell s’estava al camp, perquè és on hi havia la mineria, el seu contacte gairebé permanent era amb Fofana (a la imatge).
Però també va coincidir amb altres ‘personatges’. Com un home conegut pel sobrenom de Canadien -que els facilitava diners per comprar diamants i, després, aquells diners, francs africans, suposadament apareixien reconvertits en dòlars en un compte de Crèdit Andorrà- i amb l’empresari espanyol Fernando Fernández Robleda, que segons Terrén treballava en una empresa que es dedicava a l’explotació de la fusta i amb el qual Orfund “va preparar un pacte però desconeix quin era”, segons la transcripció de la declaració. Fernández Robleda apareix vinculat en moltes ocasions amb el tràfic d’armes.
Finalment, i demanat pel blanqueig suposat de diners, Terrén declara que no entén com es podia blanquejar res si “no hi havia diners”, “no tenien ni per viure”. Entre que els inversors, Naudi i després uns d’espanyols, eren “tímids”, i que no se sap com diners que hi podia haver a l’Àfrica acabaven ‘volant’ a Andorra sense cap justificació aparent, “no fluïen ni per sufragar les despeses a l’Àfrica” malgrat que a parer de Terrén “els salaris es cobraven puntualment”.
Comentaris