Era, és vaja, un home peculiar. Poc convencional tot i ser sociable. Irònic a la seva manera. Auster. Des de fa deu dies dorm en una cel·la del centre penitenciari de la Comella. Acusat d’un delicte contra la salut, la policia va trobar al seu domicili, a Ordino, més de 27 quilos d’haixix i més de 30.000 euros en metàl·lic després de detenir-lo el 7 de desembre. Conegut en certs cercles d’Andorra la Vella, fins i tot a aquells amb qui compartia tot sovint taula els sobta ‘l’arsenal’ de droga que tenia a casa. Més encara als 69 anys recentment complerts i després de quatre anys de jubilació. Fanfarró en algunes ocasions, cafre en d’altres. De sortides de sonat, fins i tot. ‘L’operació Jumi' resta oberta i, per ara, no han transcendit noves detencions. ¿I si el ‘iaio’ fos tan sols ‘l’armari’ d’algú altre a qui la policia haurà de cercar o potser fins i tot ja ha trobat? Després d’un comunicat públic el 8 de desembre, silenci sepulcral. L’home no tenia antecedents al Principat, almenys vinculats al tràfic d’estupefaents. I ara un perfecte desconegut en molts àmbits. De fet, ni els ‘col·legues’ no en coneixien el passat. Truculent en algun cas.
El protagonista de l’aprehensió de droga més gran potser de la història contemporània del país -és haixix, no és cocaïna, però els 27,4 quilos superen els 24 del mateix material que es van descobrir en un box del pàrquing massanenc de les Fontetes- vivia ara el seu retir amb suposada discreció i austeritat. Sense cap mena de luxe. Es va jubilar els darrers dies del 2012 com a treballador del comú d’Andorra la Vella. El tram final de la seva vida laboral el va passar, majoritàriament, en la caixa central, la taquilla, de l’aparcament comunal de Prat de la Creu. Anys abans havia estat fent tasques de manteniment i altres en un magatzem, també depenent de la corporació, al Cedre. Solter i sense filiació coneguda, era un resident espanyol de llarga durada sense família coneguda al Principat i amb alguns parents a Catalunya, d’on procedia. La seva vida al país havia transcorregut durant molt temps, especialment, pel centre de la capital. Ascensor de Prat de la Creu amunt i avall, plaça del Poble, les Arcades, potser algun dia en algun altre indret a fer un mos un quatre coneguts.
¿Traficant? ¿27 quilos d’haixix a casa? Manoi! Aquells que l’han conegut, que el coneixen, se’n fan creus. Que podia tenir alguna sortida fora de to? D’acord. A voltes, allò que es presumia d’un home que semblava, encara ara, sortit d’una comuna ‘hippie’ de la dècada de 1970 del segle passat. De fet, ja els va viure, aquells ambients. Nascut el novembre del 1947, ara feia una vida d’allò més normal. De jubilat. Això sí, solia baixar a peu des d’Ordino fins a Andorra la Vella. Cada matí o gairebé. Pel camí ral. Ben aviat. De les seves caminades se’n vanagloriava. D’un temps ençà, almenys aparentment, no tenia cotxe. N’havia tingut. Que el 2011, per exemple, en un parell d’ocasions i via BOPA el servei de circulació del comú de la Massana li reclamava un parell de multes. ‘Pecata minuta’, sincerament. Per no tenir, sembla, no tenia ni telèfon mòbil, circumstància que topa de ple amb un suposat traficant a gran escala. En principi, els seus ‘propers’ sols li coneixien un dispositiu fixe que sovint tenia el contestador automàtic com a resposta.
La investigació policial haurà de determinar si feia negoci per compte propi o si era simplement el guàrdia del producte per a compte aliè. En tot cas, els diners no s’ingressaven per no donar pistes. Els investigadors, segurament, hauran furgat en el passat d’un home d’una certa cultura, de posat correcte però sense més i que, això sí, havia tingut més d’un i de dos festejos amb el contraban. Res de greu, si es pot dir així, en un país on aquesta activitat ha gaudit, fins i tot, d’un cert reconeixement social. Almenys en altres èpoques. Aquestes activitats, les contrabandistes, sí que podien haver arribat a ser conegudes amb el seu entorn andorrà. Fins i tot, en la intimitat i posat confident, l’home podia arribar a admetre que de jove havia estat una mica animal. Un ‘fletxa’. Potser encara un bala perduda.
La macabra nit de febrer 1986
I no és per menys. El jubilat de l’haixix va aterrar al Principat fa una bona pila d’anys. Abans, però, va haver de rendir comptes amb la justícia italiana que va protagonitzar amb dos col·legues més a Roma. Era el 1986, el febrer, i ja per aquells temps, el protagonista d’una història que té, per ara, el seu final a la presó de la Comella per l’obra i gràcia de 27 quilos llargs d’haixix tenia antecedents per tràfic de droga a Espanya i era reconegut com a toxicòman. Amb totes les lletres. Aquell febrer de 1986, als 39 anys, i sense ser, per tant ja, cap nen, va fer cap cap a la capital italiana. Creien els investigadors italians de l’època que ja haurien anat al país transalpí seguint algun camí maligne. Ja fos per fer negocis amb drogues o altres elements que ben bé del tot no es van acabar aclarint.
Sia com vulgui, l’avui jubilat de l’haixix i dos companys seus, dos andalusos també coneguts en ambients policials espanyols, feien estada en un cèntric hotel de la capital italiana. La nit del 3 de febrer van fer cap a un bar de la cèntric plaça romana de Venècia. Diguem-ne que curts de beure no es van quedar. Calia escalfar la nit. I la jornada s’aniria animant i complicant. Beguts acabarien esbatussant-se amb un home que no coneixien de res abans. Un resident romà d’origen marsellès empleat de la Creu Roja. Tant o més borratxo, sembla, que els tres espanyols. Entre paraula i paraula i alguna cosa més, a l’ara pres a la Comella i als seus dos col·legues no se’ls va acudir res més que agafar l’italofrancès, que llavors tenia 47 (a la foto l’home i la façana del bar on va coincidir amb els homes que l’acabarien matant en una imatge extreta de la premsa italiana de l’època), i sense miraments el van llançar dins d’un camió d’escombraries del servei de neteja municipal de Roma que aquella matinada ja de 4 de febrer estava en plena activitat.
No cal entrar en massa detalls, però el conductor del vehicle no es va adonar de massa res. I les ganivetes del camió van anar fent la seva feina. Igual que trinxen brossa trinxen… un soroll esfereïdor va fer aturar el camió als operaris. Però era massa tard. Els tres espanyols i un quart que res tenia a veure amb els fets, van sortir cames ajudeu-me d’allí. De la plaça Sant Apòstol, molt propera a la de Venècia on havien començat la nit de borratxera. Aviat van ser detinguts i el personal del bar on havien estat hores abans de la macabra tragèdia els van identificar plenament com les persones que ja havien tinguts uns quants més i uns quants menys amb la víctima.
Aquell 1986, després del seu arrest, al ‘nostre home’ i als seus dos companys de gresca tràgica els van arribar a relacionar, a Itàlia, amb la llarga llista de persones que va caldre per preparar i dur a terme un dels robatoris més increïbles viscuts a l’Estat espanyol la segona meitat del segle passat. El ‘refifí’ del Banc Hispà Americà del carrer Fontanella de Barcelona. Un assalt preparat sota terra i que via ‘butrón’ i una llança tèrmica va permetre obrir les caixes fortes on els clients tenien dipositades les seves pertinences. Més de 6.000 milions de pessetes de l’època. Un botí increïble. Res més es va saber d’aquella vinculació inicial. Sí que l’ara empresonat a la Comella i els seus amics de malifetes van rebre una sentència condemnatòria primera per assassinat de 18 anys de reclusió.
Ara no seran tants. Però si s’acaba provant l’acusació de què és objecte, al jubilat de l’haixix li cauran, també, una bona pila d’anys de presó. Els delictes contra la salut pública són dels més penats al Principat. Caldrà, però, estar atent al desenvolupament de ‘l’operació Jumi’ per saber si el ‘iaio’ era el cap i els peus de tot plegat o sols formava part d’un grup més important. El que és clar és que ara fa dies que l’home no baixa a peu d’Ordino fins a la capital. I que els seus amics de la plaça de les Arcades no se’l troben com se’l solien trobar. Fa vida a la Comella.
Comentaris