Jaume CASAL
M’ha costat molt posar-me a escriure sense utilitzar retrets, insults i paraules malsonants, que és el que em surt de natural quan penso en aquests 500 dies que han passat. Suposo que és fruit d’una ràbia interna que encara no he sabut alliberar. Com que no volia deixar passar l'oportunitat he fet un esforç i procuraré ser correcte.
És molt difícil recollir en unes quantes línies tot el que hem sentit els treballadors de BPA i les persones directament o indirectament implicades durant tots aquests mesos. El disbarat és de tal magnitud que ha afectat a tothom en major o menor mesura. Sembla mentida com un a un diferents actors s’han conjurat per fer mal a tanta gent sense motiu. Però ha passat.
Lluny de solucionar-se sembla que cada dia algú té interès en posar més llenya al foc. Es tracta de fer una pilota ben grossa ja que així es justifica tot, almenys en aquest moment i els responsables poden acusar de tot a BPA sense que ningú no ho qüestioni. Malauradament quan surti tota la veritat haurà passat tant temps que la majoria de gent ja no hi pensarà, els polítics actuals ja no estaran en exercici i tot quedarà diluït, però el mal ja estarà fet.
Em preocupa tot el que ha passat, però em preocupa més el que queda encara, perquè han passat 500 dies, però... quants més n'hauran de passar per a que se solucioni tot mitjanament? Sincerament crec que molts, això no és una qüestió de dies ni de mesos. És d’anys. Mentre, en Joan Pau segueix privat de llibertat sense cap sentència. Ni tant sols judici. I tant ell com la seva família suportant la pena com poden. La família Cierco havent perdut tres bancs i esperant que la justícia faci honor al seu nom i sigui justa. Molts empleats sense feina esperant refer la seva vida laboral encara que no sigui en una empresa ni de bon tros tant bona com BPA. Alguns ex empleats acusats de delictes sense fonament i havent de fer front a despeses d’advocats sense cap necessitat. Altres acomiadats amb més de 60 anys i en espera de judici per no haver volgut acceptar una indemnització injusta que els oferien. Molts clients atrapats a BPA des de l’11 de maig per decisions qüestionables, o directament sense sentit i sense una data d’alliberació precisa. Altres clients a un nou banc, que malgrat sigui nou, encara no funciona amb normalitat i on també tenen atrapats diners dels que no poden disposar malgrat no estar intervingut, en teoria. O sigui, el que he dit abans, un disbarat.
Si analitzem el cas de cada una de les 30.000 persones afectades per separat, algú podria pensar que aquestes coses passen cada dia. I és cert. Però quan s’ajunta tot i a sobre penses que s’hagués pogut evitar és molt difícil d’acceptar.
Llegia un llibre d’Eduard Márquez i em vaig fixar en una frase molt bonica: Algun dia recordarem aquest moment i ens sabrà greu no poder-hi tornar. Tempus fugit. Ràpidament el meu cap va saltar del llibre a la vida real i vaig pensar que no, jo no voldré tornar a reviure aquest 500 dies mai més.
Comentaris