Tot just cinc pàgines. Però d’una contundència abassegadora. El recurs de reposició presentat per la família Viladomat (els germans Joan, Cristina i Xavier) contra la declaració d’interès nacional de la plataforma esquiable de Soldeu és clar i rotund. I si els arguments jurídics emprats pels accionistes de Saetde, la societat que gestiona les pistes d’esquí del Pas de la Casa i Grau Roig, són encertats i ajustats a Dret, el recorregut de la passarel·la serà breu.
Per als Viladomat, dit projecte ni encaixa dins els supòsits legals de projectes d’interès nacional, ni es justifica dit interès, ni una societat de caràcter privat (o un particular) no pot tirar endavant el projecte i, a més, el dossier sobre el qual s’hauria d’haver sustentat no inclou informació fonamental. De fet, justament per aquesta darrera raó, entre altres, el president del grup mixt i líder del Partit Socialdemòcrata (PS) al Consell, Pere López, ja va sol·licitar pels conductes parlamentaris escaients tota una informació que, hores d’ara, o almenys quan el Govern va adoptar la decisió de donar llum verd a la sol·licitud formalment presentada pel comú de Canillo, no hi era.
A tot plegat s’hi ha d’afegir que el ministre d’Ordenament Territorial, l’encampadà Jordi Torres Falcó, ha reconegut no haver vist la carta per la qual la Federació Internacional d’Esquí (FIS) exigeix la plataforma esquiable i l’aparcament que hi porta annexat com a requisits per concedir a Andorra l’organització de les finals de la Copa del Món del 2019. Mantenen els Viladomat que Torres Falcó no ha pogut veure tal document perquè no existeix. El campionat ha estat concedit, l’acord firmat i, com a molt, la FIS hauria dit que fantàstic si es fan millores. Però res més. A més a més, i encara que Torres Falcó té molt clar on està ara, no cal oblidar que l’avui ministre va presidir Saetde durant un bon temps. I ho va fer per delegació i designació del comú d’Encamp, del qual havia estat també conseller de Finances.
El recurs de reposició és de només cinc pàgines, però d'una contundència abassegadora i quatre grans eixos de discussió que porten a sol·licitar la nul·litat de la declaració d'interès nacional
Però retornant al recurs presentat pels accionistes majoritaris d’una de les dues potes de Grandvalira i que aquest dimarts havia de ser discutit pels tècnics de la comissió tècnica d’urbanisme (CTU), teòricament, per informar-ne en contra, és evident que les quatre línies argumentals per justificar l’oposició són molt contundents. I exigeixen l’anul·lació de la declaració d’interès nacional acordada el 29 de març pel Govern sobre un projecte que suposaria construir una plataforma esquiable d’11.300 metre quadrats tot cobrint el riu per allargar la pista de l’Avet i situar-hi unes graderies per al públic.
Més elements del projecte abans d’analitzar els motius pels quals s’hi oposen els Viladomat. L’edifici per acollir un aparcament soterrat que també està projectat ocupa una extensió de 6.210 metres quadrats i suposa un sostre de 21.561 metres quadrats amb una capacitat per a 468 places de cotxes. A més, cal afegir-hi 850 metres quadrats més de la rampa d’accés. Finalment, també cal tenir en compte que arran dels desmunts que s’haurien de fer caldria treure uns 41.607 metres cúbics de terra i, alhora, disposar uns terraplenats de 13.214 metres cúbics més.
Fet el repàs a algunes de les condicions tècniques i numèriques del projecte -que realment no és encara ni projecte-, ¿quins són els motius d’oposició dels accionistes de Saetde? En primer lloc, que la passarel·la no respon als requisits que demana la llei per declarar-la d’interès nacional perquè no es pot incloure en cap dels tipus previstos per la Llei del sòl. El Govern s’aferra a que la plataforma es tracta d’un equipament cultural i educatiu. I així ho colaria.
“Però però molt esforç interpretatiu que el Govern faci per mirar d’encaixar el projecte en les esmentades tipologies legals, resulta evident i notori que l’actuació per a ampliar la pista d’esquí no pot ser mai entesa com un equipament cultural o educatiu”, manté el recurs, que encara hi afegeix: “La plataforma esquiable servirà per allargar la zona d’arribada dels esquiadors que participaran en els campionats del món, i res més. Per tant, no arribem a veure on s’amaguen les finalitats culturals i educatives d’aquesta estructura, ni per extensió de l’aparcament que li ha de donar servei.”
Mantenen els recurrents que la passarel·la no es pot considerar d'ús cultural i educatiu; que no és cap exigència de la FIS; que no la pot promoure un privat si està declarada d'interès nacional i que falta molta informació justificativa
L’acció legal promoguda pels Viladomat analitza com defineix el reglament de construcció els usos diferents. Cultural, educatiu… i acaba concloent que una infraestructura com la projectada per a Soldeu es podria considerar com a esportivo-recreativa. I la llei no preveu que un equipament per a aquella utilitat pugui ser declarada d’interès nacional. Per tant, un primer motiu per tombar, a parer dels recurrents, la decisió.
Més encara: la pista de l’Avet, com la de l’Àliga, ja fa temps que estan homologades per la FIS per poder acollir competicions com la que s’ha de celebrar a Soldeu el 2019. “Per tant, és incert que la pista de l’Avet requerís necessàriament la construcció de la plataforma i de l’aparcament per a poder celebrar les finals de la copa del món d’esquí de l’any 2019, ja que aquesta pista ja estava adaptada, molt abans, als cànons i requisits demanats per acollir proves de nivell internacional.”
En conseqüència, manté el recurs, si l’interès nacional se sustenta en una exigència que no existeix, s’ha de declarar nul·l dit pronunciament. I és que, a més a més, hi ha hagut obres, tant a la pista de l’Avet com a la de l’Àliga, que sí que s’han dut a terme expressament pensades per aconseguir l’homologació de la FIS i, aquelles, mai no han tingut la declaració reiteradament exposada. En aquest marc, a més, els recurrents s’acaben demanant “com pot ser que es declari d’interès nacional una infraestructura que a partir de l’any 2019, quan s’hagin celebrat les finals de la copa del món, deixarà de servir a les finalitats avui anunciades”.
I encara dos pols més on sustentar la reclamació de nul·litat feta pels accionistes majoritaris de Saetde. Un projecte d’interès nacional no el pot tirar endavant un privat i, en tot cas, l’obra que es preveu, abans d’executar-la, necessita d’informes, treballs, desenvolupaments urbanístics i modificacions normatives que no s’han fet a data de la sol·licitud de la declaració del concedit interès nacional.
La plataforma tindria una superfície d'11.300 metres quadrats, cobriria el riu, allargaria la pista de l'Avet i s'hi situarien unes grades. La instal·lació incorpora un aparcament de 468 places i per tot plegat es mourien 41.607 metres cúbics de terra
És manifest i així ho va anunciar el propi ministre d’Ordenament Territorial, que l’obra l’executaria la societat que gestiona les pistes d’esquí de Soldeu i el Tarter, això és, Ensisa. Doncs bé, segons el recurs, “d’acord amb la legalitat vigent, la redacció del projecte és competència exclusiva del Govern. El mateix succeeix amb l’execució de les obres contemplades al projecte, que ha de correspondre al Govern de forma directa o mitjançant contractista, en el qual cas s’adverteix que el contracte administratiu haurà de seguir les formalitats de la Llei de contractació pública, de 9 de novembre del 2000.” Seria, també aquesta, una causa de nul·litat.
I en darrer lloc, es remarca que “no es precisen els instruments necessaris que s’han d’aprovar prèviament al desenvolupament urbanístic del projecte d’interès nacional”, i que passen des d’adaptar el pla urbanístic de Canillo a la Llei del sòl a la posterior aprovació d’un pla parcial o pla especial. No s’indiquen quins són els percentatges i els terrenys objecte de cessió obligatòria, no s’adjunten els informes econòmics escaients i tampoc s’annexen els estudis d’impacte ambiental, els geològics, geotècnics o d’inundabilitat (recordin, s’està parlant de cobrir un riu) que es consideren fonamentals tractant-se de l’obra que es tracta.
En definitiva, o els recurrent van molt errats, o les mancances de la declaració d’interès nacional són molt evidents. Tant com el fet, reconegut pel propi ministre d’Ordenament Territorial, que ell mai no ha vist cap carta on la FIS exigeixi res.